Abril al teu hort

Aquest mes, transplantarem tomaques, pebrots i albergínies i altres cultius que podrem gaudir a l’estiu. A més, aprendrem a previndre les plagues que ens porta l’humitat i la pujada de temperatures de la primavera amb els consells de Carmen, l’horticultora del Botànic.

El bon temps comença a ser habitual amb l’arribada de la primavera, així que podem aprofitar per gaudir de més hores a l’aire lliure atrafegats en el nostre hort. Despertem de la letargia hivernal perquè ha arribat el moment de plantar les nostres hortalisses d’estiu, així que mans a la terra!.

A hores d’ara, les plàntules de tomàquets, pebrots i albergínies dels llavorers que preparem el mes anterior, ja hauran aconseguit una grandària adequada per poder transplantar-les al nostre hort. Però com diu el refrany “A la gelada d’abril, gana ha de seguir”, així que si encara penseu que a la vostra regió pot arribar alguna gelada inesperada, podeu esperar tranquil·lament a final de mes per fer el transplantament.

Com plantem?

Podem començar pels pebrots, deixant entre planta i planta una distància de 60-70 cm, ja que després ocuparan bastant espai. Encara que podem trobar moltes varietats de pebrots en funció de la grandària, el color o la forma, vos detallem les més utilitzades a València.

Pebrot italià

D’una banda estan el pebrot italià, que es pot consumir tant verd com a vermell, i el pebrot de banya, cridat així per la seua forma allargada i corbada. Tots dos són perfectes per fregir, a més són molt saborosos i les seues plantes són molt productives. Però el més famós de la nostra regió és el pebrot de 4 cants que s’utilitza habitualment per rostir, posar en salmorra o afegir-lo a les nostres amanides. Aquesta varietat dóna una planta molt vigorosa i de gran grandària, definitivament vos la recomanem. I també de 3 i 4 cants podem trobar el pebrot groc, que es recull abans que madure per mantindre el seu color i sabor característic.

Quant a les albergínies, deixarem un marc de plantació de 80 – 90 cm entre mates. Poden ser rodones, ovalades o amb forma de pera, i encara que solen ser porpres, el color també pot variar considerablement depenent de la varietat. La llistada de Gandía, que dóna una planta molt vigorosa i productiva, és molt habitual per ací pel seu particular sabor, que dóna molt joc a l’hora de cuinar-la. La reconeixerem pel seu patró ratllat morat i blanc. També podem utilitzar la negra, més fosca però igual de saborosa, és qüestió de gustos, així que lo millor es plantar les dues per comparar i tindre diversitat.

Albergínia llistada de Gandia

Però sens dubte l’element estrela de la nostra horta en el Botànic serà la tomaca, que necessitarà un marc de plantació menor, d’entre 30 i 40 cm. I és que hem seleccionat fins a cinc varietats locals, perquè pugueu apreciar-les i conèixer-les més a fons quan vingueu a visitar-nos.

Amb la tomaca centenars, aconseguirem fruits rodons de petita grandària, però molt dolces i saborosos. A més la planta també dóna molt de fruits. Amb el tomàquet d’assecar, els fruits seran ja de grandària mitjana i encara que no obtindrem tants com amb l’anterior, les tomaques tindran un gran poder de conservació. Fins a un any poden romandre en perfecte estat si els assequem al sol. Unes tomaques molt benvolgudes en les últimes tendències de cuina.

Tomaques seques

El masclet, aquesta varietat de tomaca tan coneguda per la seua forma acabada en punta, serà un altre dels triats. Es conrea habitualmente a la zona del Perelló, la seua grandària és mitjana-gran, i té un sabor molt característic i una olor peculiar molt agradable. La tomaca de varietat gran és molt poc conreada, ja que solen ser plantes poc productives per mata. Però val la pena si va a ser per a consum propi perquè donen tomaques molt saboroses que poden aconseguir fins a 1 kg de pes, així que serà tot un luxe tenir-les al Jardí.

I l’última de la llista és la tomaca amb forma de pebrot, en realitat és una tomaca de les que denominem de pera però amb una forma més allargada similar a la del pebrot italià. Un fruit de sabor inigualable que sol ser el rei dels tastos, ja que sobresurt entre d’ altres pel seu sabor poc àcid i molt dolç. Tota una delícia!

Cap a finals de mes, també podem plantar un altre tipus de cultius en aquesta època, com per exemple l’àmplia gamma de la família de les cucurbitàcies. Els carbassons per exemple, necessitaran també que els sembrem primer en llavorers, però si comencem a l’abril podrem fer altres dues plantacions més, una a juny i una altra a l’agost. Deixarem entri mata i mata uns 90-100cm.

Altres cucurbitàcies com el cogombre, la carabassa, el meló o el meló d’Alger, se sembraran directament en el cavalló. El marc de plantació dependrà de la varietat a utilitzar. Amb el cogombre, que pot ser reptant o de parra, també podem fer tres plantacions com amb el carbassó.

De les carabasses se sol dir “En jueves santo mis calabazas planto, pero la vieja que lo sabía ya nacidas las tenía”, així que cal aplicar-se el conte i començar a plantar-les aquest mes també. Només una recomanació, si voleu guardar-vos llavors cal procurar no barrejar varietats a la mateixa zona, ja que tenen tendència a hibridar-se. Almenys cal deixar una distància de 100 m entre elles per evitar-lo. I finalment també podem plantar melons i melons d’Alger, aquests fruits que tant associem a l’estiu i que van a necessitar bastant terra, ja que les plantes ocupen molt espai.

Amb quins problemes podrem trobar-nos?

La pluja, la humitat i la pujada de les temperatures portaran amb si una gran quantitat d’insectes i malalties, així que cal estar preparats. Vigilarem els atacs de pugó, sobretot en brots tendres. Per evitar-los podem tractar amb sabó potàssic, que diluirem en aigua i polvoritzarem directament. Un remei molt freqüent en agricultura biològica ja que no presenta toxicitat per a l’ésser humà.

Un altre visitant habitual serà l’aranya vermella, que fa que les fulles es tornen grogues i alacaigudes. Per prevenir-la podem utilitzar sofre en pols, que encara que no la mata si li molesta molt. Si la planta estigués molt afectada el millor és eliminar-la directament. Si el que observem en les fulles i fruits dels nostres cultius són forats, és possible que hagin estat atacats per les erugues. El millor és llevar les que vegem a simple vista (buscar bé pel revés de les fulles i a la base de la planta) i a més tractar amb Bacillus thuringiensis.

D’altra banda, si són taques el que detectem en les fulles, el més probable és que es tracti de fongs. Si són fosques podria ser míldiu, per contra si són blanquinoses i les fulles estan deteriorades, podria ser oïdi. Per lluitar contra aquest tipus de fongs el millor són els tractaments amb coure.

Altres símptomes que podem apreciar són plantes amb un aspecte groguenc, fulles arrugades i falta de creixement. El més segur és que estiguin afectades per algun tipus de virosi així que també aconsellem eliminar aquestes plantes abans que propaguin la malaltia.