El gènere Aloe, molt més que àloe vera

Nota aclaridora: Donarem ací un tractament femení a les espècies que formen part del gènere Àloe, fins i tot en contra de l’opinió de la Reial Acadèmia Espanyola. En el seu diccionari, podem veure que la paraula pot usar-se indistintament amb o sense titlla, però que el substantiu és tractat com a masculí. Aquesta opinió, és contrària a l’explicació etimològica que recull el volum XX de la Flora iberica, en la seua pàgina 308, on estableix l’ús del gènere femení per a les seues espècies.

Aloe en sentit estricte, les “vertaderes àloes”

No es pot parlar de àloes sense que ens vinga a tots al cap l’àloe vera, per la gran fama d’aquesta planta i els seus variats usos terapèutics. No ens estendrem ací a detallar aquests usos, dels quals existeix molta informació disponible, encara que sí que comentarem alguns aspectes botànics menys coneguts d’aquesta planta. Però el gènere Aloe significa molt més. Fins i tot en el seu concepte restringit, després de la reubicació d’algunes de les seues espècies en gèneres nous, continua incloent una extraordinària diversitat d’espècies, amb una àmplia varietat de caràcters florals i vegetatius. A continuació, detallem aquesta diversitat de formes, i altres aspectes relacionats amb el gènere Aloe en el seu concepte actual.

Després de la separació dels gèneres Aloiampelos, Aloidendron, Aristaloe, Gonialoe i Kumara, les espècies que van quedar en el gènere Aloe se solen denominar “vertaderes àloes” (true aloes, en anglés). Aquestes especies, es caracteritzen de manera general per les seues fulles en roseta, de contorn lanceolat i habitualment proveïdes de dents o espines, i per les seues inflorescències sovint ramificades en forma de canelobre, amb flors tubulars grans i vistoses. Però aquest conjunt d’espècies, que segueix representant la major part del gènere en el seu concepte clàssic, dista molt encara de ser un grup homogeni. Es reconeixen al seu si almenys quatre llinatges diferents, tractats a nivell infragenèric com a seccions o subgèneres, segons autors, i no resulta descartable que futurs estudis genètics, amb nous marcadors moleculars, puguen dividir de nou aquest ja restringit gènere Aloe.

En el seu concepte actual, el gènere Aloe inclou encara més de 500 espècies, i manté la seua àrea global de distribució, que s’ha ampliat recentment al nord-oest de l’Índia, en haver-se localitzat allí algunes espècies autòctones. Per a mostrar la seua diversitat de formes, recorrerem a caràcters morfològics, principalment vegetatius, sense establir necessàriament correspondències amb les diverses classificacions infragenèriques, que varien segons autors.

Les àloes arborescents

Un bon número de àloes desenvolupen amb l’edat tiges elevades, que separen del sòl les rosetes de fulles fins més de tres metres, en exemplars vells d’algunes espècies. En molts casos, la tija queda coberta i oculta per les restes de les fulles seques, i habitualment no aconsegueix molt gruix. Aquest grup de àloes es divideix al seu torn en dos, perquè algunes espècies presenten tiges simples mentre que unes altres les desenvolupen ramificades.

Les àloes arborescents de tija simple recorden pel seu aspecte a xicotetes palmeres, i caracteritzen visualment molts paisatges en el centre i sud d’Àfrica. Són les espècies que arriben a aconseguir major altura entre les vertaderes àloes: algunes com A. ballyi, de Kenya i Tanzània,  poden assolir els sis metres. Altres exemples representatius són A. ferox, que s’ha il·lustrat a l’inici, A. excelsa, A. africana, A. marlothii o A. littoralis.

Les àloes arborescents de tiges ramificades presenten generalment l’aspecte d’alts arbustos. L’exemple més característic és A. arborescens, una espècie àmpliament distribuïda en el sud d’Àfrica que, pels seus usos ornamentals i medicinals, es troba també naturalitzada en altres àrees de clima mediterrani. Un altre bon exemple és A. castanea, endèmica de Sud-àfrica, que creix com un xicotet arbre amb tronc inicialment simple, que prompte es ramifica generant una copa densa formada per diverses rosetes de fulles. A. pearsonii, un altre endemisme sud-africà d’àrea molt restringida, forma un arbust de branques alçades densament estretes les unes contra les altres. Es localitza exclusivament en el Richtersveld, una àrea semidesèrtica entre el Cap Septentrional i Namíbia. Les seues fulles, de xicoteta grandària, es pleguen cobrint la tija, i adquireixen un característic color vermellós en els llargs períodes de sequera.

Les àloes acaules, sense tija, i arrossegadisses, amb tiges horitzontals

El conjunt més nombrós i més característic dins de les vertaderes àloes el constitueixen les plantes sense tija elevada, amb rosetes de fulles que creixen arran de terra, i les espècies que desenvolupen curtes tiges horitzontals, que generen un creixement arrossegadís. Es troben en aquest grup algunes de les espècies més cridaneres i emblemàtiques del gènere, com les que descrivim a continuació.

A. peglerae és una espècie sud-africana molt cridanera, les fulles espinoses de la qual es pleguen cap al centre de la roseta, que adquireix un aspecte arredonit. Del centre d’aquesta roseta tancada naix una inflorescència de tija curta, per la qual cosa les flors basals queden quasi en contacte amb les fulles. A. claviflora forma grups de rosetes dels quals naixen tiges floríferes en disposició quasi horitzontal. A. polyphylla, l’àloe espiral, presenta grans rosetes de fulles xicotetes, dentades en el marge, que es disposen formant una espiral perfecta. És una espècie molt buscada per col·leccionistes, per la perfecció geomètrica de la disposició de les seues fulles, però resulta difícil el seu cultiu. És endèmica de les altes muntanyes de Leshoto, on viu en vessants rocosos que es cobreixen de neu a l’hivern, i requereix unes condicions d’humitat edàfica i ambiental molt específiques. En l’actualitat és una espècie amenaçada i protegida per llei, a causa del saqueig de les seues poblacions per recol·lectors irresponsables. A. striata és una espècie atípica, sense dents ni espines en les seues fulles, que presenten una vora translúcida llisa i fines línies verd fosc en la seua superfície. És una planta molt atractiva, de fàcil cultiu, que es troba sovint en jardins i col·leccions.

Un conjunt d’espècies ben caracteritzat dins d’aquest grup correspon a les àloe maculades, que es distingeixen per les seues fulles de color verd fosc, amb un clapejat de xicotetes taques blanquinoses. Solen tindre a més la vora de les fulles clarament dentada, i la base de la corol·la lleugerament unflada. Formen aquest conjunt unes quantes desenes d’espècies, en ocasions molt similars entre sí, sent A. maculata i A. grandidentata dos de les espècies més representatives i amb més àmplia distribució. A més, A. maculata ha sigut cultivada en jardins des d’antic, i en l’actualitat es troba naturalitzada en altres àrees de clima mediterrani. No resulta rar veure-la creixent assilvestrada al nostre territori, des de penya-segats litorals fins a altituds pròximes als 1.000 m.

Finalment, algunes espècies desenvolupen curtes tiges horitzontals que acaben en rosetes de fulles de grandària mitjana o xicoteta, donant l’aspecte d’arbustos baixos de port arrossegadís. És el cas, entre altres, de A. mitriformis, les rosetes de la qual recorden la mitra d’un bisbe, i A. arenicola, pròpia de sòls arenosos del litoral atlàntic de Sud-àfrica i Namíbia.

Les àloes amb baies, l’antic gènere Lomatophyllum

Malgrat estar actualment inclòs en les vertaderes àloes, per la seua proximitat genètica, l’antic gènere Lomatophyllum segueix sent un dels grups d’espècies més diferenciat i millor caracteritzat en l’actual concepte del gènere Aloe. A diferència de la resta d’espècies, els fruits de les quals són càpsules dehiscents que s’assequen i obrin després de madurar, alliberant així les llavors, les espècies de l’antic gènere Lomatophyllum presenten fruits carnosos no dehiscents (baies). També es diferencien bé les seues llavors poligonals de les llavors aplanades, amb estretes ales membranoses en la resta de àloes.

Aquest grup està format per unes 20 espècies endèmiques de Madagascar i les illes properes a l’oceà Índic, sobretot les Mascarenyes i les Comores. Vegetativament es caracteritzen per les seues fulles sense taques ni espines, i generalment amb el marge dentat. Les seues flors són molt similars a les de la resta de les àloes. És un grup clarament monofilètic que mereix almenys el rang de subgènere. Algunes espècies representatives són Aloe purpurea (=Lomatophyllum borbonicum, espècie tipus del gènere), A. citrea (=L. citreum),  A. tormentorii (=L. tormentorii) o A. sakarahensis.

Les àloes herbàcies

S’inclou ací un conjunt d’espècies caracteritzades per les seues fulles generalment llargues i estretes, poc o gens suculentes i amb aspecte moltes vegades similar a les fulles de les gramínies. Les seues inflorescències són sempre simples, sense ramificacions, i les seues flors varien en grandària i coloració segons espècies. Són plantes típiques, encara que no exclusives, d’herbassars de sabana, on amb freqüència resulten difícils de distingir de les gramínies si no es troben en floració. La majoria d’aquestes plantes floreix a l’estiu, i no a la fi de l’hivern, com ocorre en moltes altres espècies del gènere. Estan adaptades a resistir els incendis que sovint ocorren en aquest hàbitat d’herbassar, podent perdre les fulles i tornar a créixer de nou des del cep.

Com a exemples representatius, A. saundersiae és un endemisme restringit a les muntanyes centrals de la província sud-africana de KwaZulu-Natal, amenaçat pel desenvolupament agrícola de la zona; és una de les espècies més xicotetes del gènere. A. cooperi té una distribució molt més àmplia, encara que restringida a Sud-àfrica, i actualment es conrea freqüentment pel seu cridaner aspecte i la seua fàcil cura. A. linearifolia és una altra xicoteta espècie de KwaZulu-Natal, de cridaneres flors grogues, l’epítet específic de la qual indica ja la característica principal d’aquest grup de àloes.

Les àloe xicotetes, un grup molt complexe

En aquest apartat, a manera de calaix de sastre, presentarem algunes espècies discordants, de reduïda grandària i amb flors atípiques per a l’habitual en el gènere. La majoria són endèmiques de Madagascar, encara que la primera de la qual parlarem és sud-africana, i per aquests caràcters discordants, algunes han sigut considerades anteriorment com a gèneres diferents d’Aloe.

A. bowiea és una xicoteta planta endèmica de la província de El Cap Oriental, a Sud-àfrica. Es caracteritza per les seues fulles estretes i dentades en la meitat superior, que s’eixamplen i engrosseixen en la base formant una estructura similar a un bulb, que roman soterrada en el sòl. Les seues atípiques flors són xicotetes, de color marró verdós i lleugerament bilabiades en l’extrem. Va ser descrita inicialment com Bowiea africana per Adrian Haworth, i posteriorment denominada Chamaealoe africana (Chamaealoe significa “xicoteta Aloe”).

Entre les espècies malgaixes, A. albiflora destaca per les seues flors campanulades de color blanc, per la qual cosa va ser transferida a un nou gènere monotípic per A. Bertrand, com Guillauminia albiflora. Les seues fulles, clapejades també de blanc i amb la vora finament dentada són similars a les d’altres espècies del gènere, i les anàlisis genètiques la inclouen en les vertaderes Aloe. També és cridaner el cas de A. haworthioides, que rep aquest nom perquè les seues xicotetes fulles, estretament lanceolades i cobertes de pèls rígids blanquinosos, recorden a algunes espècies del gènere Haworthia. Les seues xicotetes flors són també atípiques, amb periant blanquinós amb tints rosats i verdosos, i estams molt més llargs que aquest, amb filaments molt engrossits, de color taronja. Per aquest motiu, va ser separada en un nou gènere Aloinella per A.M.V. Lemée, sense tindre en compte que Aloinella corresponia ja a un gènere de molses. En resultar Aloinella (A. Berger) Lemée un nom il·legítim, P.V. Heat va proposar per a aquesta planta el nou nom Lemeea haworthioides, que actualment es considera com un sinònim.

El cultiu i aprofitament de les àloes

L’ús i cultiu de les àloes es remunta molt arrere en el temps. Ja a Aràbia i a la Grècia clàssica, fa més de dos mil·lennis, es coneixien les propietats curatives de l’àloe vera, i pel que sembla, el nom del gènere Aloe, establit per Linneo, prové de l’àrab i semític “alloch” o “alloeh”, denominació vernacla original d’aquestes plantes. D’aquestes arrels procediria la paraula grega “áloë”, que designava el suc obtingut de la trituració de les fulles per a ús medicinal. Dioscórides parla ja de les propietats medicinals de l’àloe vera l’any 512 a. C., i es conta que Alejandro Magno va conquistar l’illa de Socotra, enfront de les costes de Iemen i la banya d’Àfrica, per a obtindre el control dels subministraments d’aquest valuós producte.

Des de molt antic, el cultiu de l’àloe vera es va estendre per tot el Mediterrani, i hi ha registres de que en 1596 va ser introduïda en jardins anglesos procedent de l’illa de Barbados, on amb tota probabilitat va ser portada anteriorment per marins espanyols o portuguesos, els qui la van introduir al Nou Món.

Aquesta llarga història d’ús i cultiu, i la consegüent naturalització d’exemplars en els territoris on va ser introduïda, han enfosquit durant molts anys l’origen de l’àloe vera. Linneo va indicar “Habitat in Indiis” per a la seua A. perfoliata (var.) π vera, sense que quedara clar si aquesta referència corresponia a l’Índia o a les illes del Carib, que van rebre inicialment la denominació de “les Índies” després del descobriment. A més, durant llarg temps es va considerar que podia ser autòctona a les illes de Cap Verd, Canàries i Madeira, encara que realment va ser introduïda allí pels colonitzadors espanyols i portuguesos. Actualment se sap que és nativa d’Oman, a la península Aràbiga, i del nord-oest de l’Índia, on s’han localitzat recentment poblacions autòctones. També aquesta incertesa sobre el seu origen va complicar la nomenclatura científica de l’espècie. La seua arribada a Anglaterra procedent de Barbados va portar a Philip Miller a denominar aquesta planta A. barbadensis, i aquest nom científic es va establir com a prioritari davant l’aparent ambigüitat del nom linneà. Amb aquesta denominació apareix encara en moltes publicacions divulgatives i en la farmacopea. No obstant això, el nom establit per Linneo com a varietat és vàlid, i el nom científic correcte per a aquesta espècie és Aloe vera (L.) Burm. f.

L’ús medicinal de les fulles d’Aloe, si bé no s’estén a la totalitat d’espècies del gènere, tampoc és exclusiu de l’àloe vera. Dues espècies sud-africanes, A. ferox i A. arborescens, s’utilitzen igualment amb usos terapèutics similars. El suc recentment extret de les fulles de A. ferox s’utilitza per a curar cremades, i deixant-ho evaporar perquè perda l’aigua s’obté una resina sòlida que es comercialitza mundialment com “Aloe del Cap” (“Cape Aloes”). S’utilitza com a tònic estomacal, purgant i laxant. També el gel elaborat amb A. ferox s’utilitza en cosmètica i en la cura de la pell. Per tot això, el cultiu d’aquesta planta es troba estés a Sud-àfrica, i representa una font d’ingressos en l’economia del país. A. arborescens s’utilitza principalment en jardineria, i localment per a formar tanques en marges de cultius o finques ramaderes. Sovint és plantada en jardins particulars pel seu efecte estètic i per a aprofitar les seues fulles per les seues propietats, similars a les ja descrites per a A. ferox.

Finalment, no podem concloure sense esmentar l’enorme atractiu d’aquestes plantes en jardineria, que ha captivat a horticultors, jardiners i particulars des de fa segles. La seua diversitat de formes, que hem il·lustrat ací, la bellesa de les seues flors, les més vistoses entre les espècies de la subfamília Alooidees de la família Asphodelaceae, i la seua resistència a la sequera, les han popularitzades en àrees de clima temperat i no excessivament humit. El Jardí Botànic de la Universitat de València compta amb una bona representació d’áloes en la seua col·lecció de suculentes, on es troben diverses espècies que hem tractat ací, com A. arborescens, A. grandidentata, A. maculata, A. marlothii, A. mitriformis o A. striata, entre altres. El seu cultiu és relativament senzill, amb l’excepció d’algunes espècies amb requeriments de sòl i humitat molt particulars. Al nostre territori s’adapten bé en exteriors, sense necessitar a penes més reg que les pluges, i per això moltes espècies introduïdes es naturalitzen amb facilitat. Per a plantes en test o que no reben directament la pluja, els regs han de concentrar-se en la primavera i la tardor, deixant-les en repòs a l’hivern i també a l’estiu. Únicament en exposicions molt assolellades, i quan les plantes mostren una excessiva deshidratació o una coloració vermellosa, indicadores d’estrés hídric, pot resultar convenient regar a l’estiu. El reg tardorenc recupera a la planta de l’estrés de l’estiu, i generalment afavoreix la formació de gemmes florals.

Agraïments

A Jean-Bernard Castillon per la seua autorització per a reproduir imatges del llibre i la web de les àloes de Madagascar.