La riquesa dels noms populars de les plantes

Igual que succeeix amb la resta dels coneixements tradicionals relatius a les plantes, molts dels seus noms populars corren el risc de desaparéixer. Una cosa especialment preocupant, si tenim en compte el seu gran valor lingüístic, històric i cultural.

I és que aquests noms proporcionen interessant informació sobre les relacions entre l’ésser humà i el medi en el qual viu. Per això, a través del seu estudi és possible arribar a conéixer quines són les plantes més importants per a una cultura o el vincle entre la població i la vegetació d’un lloc.

A més, en absència de documentació textual que aporte dades en aquest sentit, les anàlisis de distribució de noms vulgars de plantes ens permeten obtindre informació sobre els contactes i moviments poblacionals que s’han produït en una zona i també sobre el nivell d’aïllament d’aquesta.

Aquest tipus de treballs són molt útils a l’hora d’estudiar l’evolució lingüística, per això és important que les denominacions botàniques populars, algunes molt antigues, no caiguen en l’oblit i siguen registrades com cal com més prompte millor.

El procés d’elaboració

Després d’analitzar les denominacions botàniques populars s’arriba a la conclusió que en general sorgeixen espontàniament i tenen el seu origen en el concret. Després d’observar una planta, prenem com a referència alguna particularitat destacable o aquelles qualitats que ens semblen més importants i, a continuació, li donem nom després d’un procés de deliberació en el qual es pot, per exemple, establir relacions de semblança (amb animals, objectes o altres plantes que resulten familiars) o evocar propietats (toxicitat o benefici), usos, costums o creences. Aquests noms es transmetran oralment de generació en generació i normalment estan vinculats a una llengua en concret.

Característiques a tindre en compte

Vegem ara alguns dels aspectes que prenem com a referència a l’hora de donar nom als vegetals. Les característiques visibles solen ser el primer que crida l’atenció de les plantes, per això, les denominacions de moltes d’elles les tenen en compte. Les flors de les didaleres (Digitalis purpurea), per exemple, tenen una forma acampanada que recorden als didals mentre que les fulles compostes de la milfulles (Achillea millefolium) compten amb nombrosos folíols. La hierba rastriega (Agrostis stolonifera), s’arrossega literalment ja que es tracta d’una espècie reptant, i les orelles de conill (Stachys byzantina) recorden a les d’aquest animal tant per la forma com pel color blanquinós que li donen els pelets que la cobreixen.

A més de la vista, la resta dels sentits també juga un paper important. Hi ha vegetals els noms dels quals al·ludeixen a la impressió que causen en tocar-los, olorar-los o provar-los, així com al soroll que poden generar. Les inflorescències de los pegotes (Arctium minus) són enganxoses i les fulles de la masteguera (Cichorium intybus) són comestibles d’ací que donen ganes de mastegar-les. Les del saüc pudent (Sambucus ebulus), no obstant això, desprenen una olor molt desagradable i les espantallops (Colutea arborescens) tenen uns fruits que sonen en agitar-los quan encara tenen les llavors al seu interior i que es pensa espanten als llops.

L’hàbitat de l’espècie també és una cosa rellevant, sobretot quan es tracta de llocs característics. Així, l’espiga d’aigua (Potamogeton natans) és una espècie pròpia d’aigües estancades, dolces i permanents, mentre que el te de roca (Jasonia glutinosa) és típica de zones rocoses calcàries.

Altres noms, no obstant això, fan referència a les zones del món de les quals procedeixen els vegetals, com pimentero de América (Schinus molle), d’ací el seu gran interés històric, o, fins i tot, a la zona concreta per la qual es distribueixen, com en el cas dels endemismes el abeto de Andalucía (Abies pinsapo), camomila de Gredos (Santolina oblongifolia) o camomila de Sierra Nevada (Artemísia granatensis).

D’altra banda, els noms que al·ludeixen als usos tradicionals de les plantes són especialment valuosos, i no sols en el cas de les espècies medicinals, perquè poden proporcionar informació que comporte l’explotació i potenciació d’uns certs recursos vegetals, com ocorre amb el sanalotodo (Sempervivum tectorum) o el cardo yesquero (Echinops ritro).

Els animals i les denominacions botàniques vulgars

L’estreta connexió que sempre hem tingut amb la resta dels animals també es reflecteix en els noms populars de les plantes. Molts d’aquests sorgeixen quan els vegetals recorden a animals o a parts d’aquests, com les mosques blaves (Ophrys speculum) o la cua de gat (Sideritis angustifolia).

Altres vegades, quan les espècies són tòxiques les seues denominacions fan referència a la serp, l’animal nociu i verinós per excel·lència, com passa amb la hierba de la culebra (Helleborus foetidus) o la planta de la culebra (Tamus communis).

També, quan dues espècies són semblants o estan emparentades, però una té pitjors qualitats i és menyspreada per això, se sol al·ludir al gos o al ruc, dos animals que tradicionalment han tingut connotacions negatives. Un exemple molt conegut és el del cardo borriquero (Onopordum acanthium), que no es considera comestible o que només els rucs s’atreveixen a menjar, a diferència del card (Cynara cardunculus), que consumim com a verdura. I així com els fruits de l’arbre mostajo de perro (Sorbus aucuparia) no es mengen, els de mostajo (Sorbus aria) sí.

Ja siga per ajudar en la seua cura, atraure’ls o espantar-los, els usos tradicionals que li donem a les plantes en relació amb els animals de vegades també queden reflectits. Les branques de la hierba de los ratones (Ruscus aculeatus) s’han emprat per a allunyar a aquests rosegadors, i la raíz de la nube (Lotus pedunculatus) era utilitzada antigament pels pastors per a curar les cataractes (núvols) de les ovelles.

Els propis animals també usen les plantes, i la tradició oral ho reflecteix en els seus noms. És el cas de l’herba d’orenetes (Chelidonium majus), que rep aquesta denominació perquè antigament es creia que les oronetes la utilitzaven per a curar als seus pollets.

La religiositat popular en la nomenclatura botànica

La gran influència exercida pel catolicisme en la nostra cultura es manifesta en les denominacions de les plantes. D’aquesta manera, podem trobar vegetals els caràcters externs dels quals es relacionen amb la iconografia catòlica. La espina de Cristo (Carthamus lanatus), en ser espinosa, s’associa a la corona que va portar Crist, i el color de les flors conegudes com nazarenos o penitentes recorda al de les vestimentes d’alguns confrares.

Tampoc és rar que els noms de les espècies medicinals al·ludisquen als sants invocats tradicionalment en cas de patir les malalties que es cree que curen, com la hierba de Santa Lucia (Salvia verbenaca) que s’ha usat des de fa segles per a tractar les malalties oculars, suposadament sanades gràcies a la intercessió d’aquesta santa, o la hierba de Santa Quiteria (Marrubium alysson) utilitzada contra la ràbia, de la qual, segons la creença popular, és possible lliurar-se invocant a Santa Quiteria.

L’ús tradicional de les plantes en algunes festivitats religioses també es veu reflectit en els seus noms, com en el cas de la flor del Corpus (Lavandula stoechas) o en el de la palma de Ramos (Phoenix dactylifera). En moltes zones d’Espanya, els assistents a la processó del Diumenge de Rams, que marca l’inici de la Setmana Santa, porten fulles d’aquesta espècie.

Altres noms vegetals estan associats per la tradició oral amb determinades figures sagrades. A la província d’Albacete, per exemple, conten que el nom de la mejorana (Origanum majorana) ve de que un dia en què Sant Joaquim i Santa Ana, els pares de la Verge, van eixir a agafar herbes, Sant Joaquim la va veure i va dir: “Aquesta és millor, Ana” (Fajardo & al., 2000). En el cas del card de la llet de la Mare de Deu (Silybum marianum), en alguns llocs de la Península Ibèrica asseguren que les taques blanques de les fulles d’aquestes plantes van aparéixer quan la llet de la Verge les va esguitar.

El sexe nominal de les plantes

L’existència de gèneres en la nomenclatura popular botànica no sempre té a veure amb els òrgans reproductors. A vegades, les referències a plantes femella i mascle estan relacionades més aviat amb característiques externes i allò que de forma subjectiva es consideren trets de feminitat o masculinitat. Així, a Segòvia, dins d’una mateixa espècie el olmo és l’exemplar alt i poc corpulent d’Ulmus minor i la olma, el de port gran i arrodonit.

La diferenciació genèrica també s’utilitza per distingir espècies diferents però amb característiques semblants, com ocorria amb el gordolobo macho (Verbascum thapsus) i el gordolobo hembra (Verbascum lychnitis). Però, a més a més, s’aplica a espècies no emparentades i entren en joc altres factors com els usos. En certes zones d’Espanya onNasturtium officinale es consumeix com a aliment i Apium nodiflorum no es considera apropiada per a aquesta fi, la primera planta es diu berro i la segona berra.

Per acabar…

Les denominacions populars botàniques són molt importants, ja que no només serveixen per distingir les plantes. Si s’estudien amb deteniment, també permeten conèixer més en profunditat la nostra rica herència cultural i fins i tot, si s’escau, passar una bona estona. Un fet del que ja es va adonar ni més ni menys que el mateix Linneo, qui en 1741 (Brøndegaard, 1972-1975) va escriure: