El malson d’un mar

En el sud-est ibèric, a Murcia, resguardat per un cordó d’arena que el protegeix quasi totalment del Mediterrani, es localitza un llac amb milers d’anys d’antiguitat i que el catapulta a ser un dels primers en Europa quant a extensió. Tot i que han transcorregut 20 anys d’avisos, el part mèdic ha passat a ser cadavèric, està en la UCI i sí, el pacient s’anomena Mar Menor. Fins fa poc, s’havia convertit en una sopa verdosa, tòxica que no permetia veure el fons i, la seua degradació s’assemblava poc a una albufera salobre verge. Dècades d’impactes ambientals és la crònica del llac que no està mort, però tampoc viu. La massificació urbanística, les inadequades conductes del Camp de Cartagena, l’augment de l’aqüicultura, el transport marítim, englobades en un context d’escalfament del Mediterrani, totes aquestes activitats han jugat un paper dubtós.

Mar Menor, mar d’asfalt

Multitud de denuncies ecologistes i reivindicacions socials dels nuclis urbans costers han acompanyat la complexa situació històrica d’aquest xicotet mar. Una superfície de 170 km² que presenta una línia litoral d’uns 70 km. Tècnicament es tracta d’una albufera amb la seua marjal, la qual presenta un estret vincle físic d’unió al Mediterrani a través d’escasses comunicacions (anomenades goles) existents en la barra arenosa anomenada La Manga.

La Manga del Mar Menor, un model de turisme demolidor per damunt de les nostres possibilitats? / Greenpeace   

A banda de cimentar el cordó dunar de La Manga, existeixen una sèrie d’espigons en moltes ocasions ineficaços ja que desencadenen el retrocés de les platges i un inadequat funcionament natural de les corrents marines. Això comporta zones estancades i l’aflorament de fangs i olors nauseabunds. Com s’ha solucionat? S’ha extret i remogut indiscriminadament l’arena del fons perquè aixíper a evitar la putrefacció de l’aigua, però i el canvi dràstic de l’ecosistema marí del llac?, i l’entrada descontrolada d’aigua salada del Mediterrani?

Estiu del 2016, a la vora del col·lapse

El Mar Menor sofria un procés vertiginós d’eutrofització a causa de l’acumulació de residus orgànics i, per tant, de fitoplàncton en les aigües. Les alarmes saltaren. El motiu fou la pèrdua de biodiversitat en un ecosistema inclòs en el conveni Ramsar de zones humides d’importància internacional. Tot apuntava, que en aquesta ocasió, el llac estava a la vora del precipici. I no només això, submergir les cames en el llac era tot un desafiament a la sort d’eixir replet de picades o relliscar en les gelatinoses platges, esguitades de fangs i de peixos morts. “La situació no és normal, no és puntual, sinó crònica, de greu risc. Mai l’havia vist tan mal”, comentava un investigador del Institut Espanyol d’Oceanografia en Murcia.

Les meduses, encara que resulten molestes en plena temporada turística, són essencials en la depuració de les aigües i ajuden a evitar que el Mar Menor siga una sopa bruta, però la seua població va superar els límits normals convertint-se en una plaga / www.laverdad.es

Indicadors de la salut de l’hàbitat marí, les meduses eren motiu de les converses veïnals. De fet, a les darreries de la dècada dels 90, arribaren a ser 90 milions d’exemplars. Recorde un vídeo del meu cosí. Ell i la seua colla d’amics feien campanyes de recol·lecció de meduses mortes, deixant-les caure en el banyador d’algun company. Tot molt graciós, però en realitat allò no tenia res de còmic. Il·lustrava com la calidesa de les aigües i l’entrada massiva d’aigües riques en nutrients estava desencadenant una plaga de cnidaris. Era un símptoma de la decadència que ocorria en el Mar Menor.

Pero en lloc de detectar aquells factors causants de l’augment de meduses, es cercaren solucions ràpides, discutibles com la instal·lació d’unes xarxes que acoten les platges. S’havien acabat les molèsties de visitants, no obstant, passaren els mesos, les xarxes romanien i les meduses també, reclutades en una presó de niló. Els ecòlegs afirmaven que era inútil l’ús d’embarcacions per extraure les meduses simplement per deixar calmat el ciutadà amb els treballs de neteja.

Cavallet de mar, Mar Menor (Murcia) / Javier Murcia Requena (www.laverdad.es) 

L’administració murciana subratllava les inversions milionàries dutes a terme en el Mar Menor. Defensaven que la situació viscuda a l’estiu de 2016 havia sigut revertida gràcies a les actuacions extraordinàries i el impuls de mesures plantejades per a la solució definitiva. La realitat era una altra. Un tribunal regional rebé un informe tècnic realitzat per la comunitat científica.

En ell, es parlava d’una degradació del mar consentida durant les últimes dècades, de deixar morir les lleis o desenvolupar-les inadequadament com eludir l’obligada vigilància. Des de no haver classificat el Mar Menor com a Parc Natural (Reserva Marina Protegida) fins el incompliment de l’europea Directiva Hàbitats, originant la desaparició d’ambients i espècies representatives del llac; passant pel bloqueig del Pla de Gestió Integrada del Litoral del Mar Menor. Un rosari de possibles males praxis que en dubte la credibilitat de les administracions, la C.H. del Segura o la Demarcació de Costes de l’Estat.

El fràgil estat ecològic del Mar Menor

Els sectors econòmics predominants a la regió, com el turisme o l’aqüicultura, s’han vist restringits notablement des de l’estiu de fa dos anys, mentre que la sensibilització ciutadana ha crescut i, ara per ara, instituts científics, col·lectius i administracions treballen a contrarellotge per a reparar el dany que persisteix durant dècades. Pérez Ruzafa, catedràtic d’Ecologia per la Universitat de Murcia, analitza les possibles línies d’actuació per preservar el llac: “Sempre ha hagut una constant pressió antròpica en el Mar Menor, però mai com en els últims 40 anys. L’espai natural ha sigut sotmès a una intensa activitat econòmica per la que ha estat a punt de perdre irreversiblement la seua integritat ecològica”.

Aspecte de les aigües del Mar Menor durant l’estiu de 2016 / José Luis Domínguez (www.diariolamanga.com)

De fet, Pérez és membre del Comitè Científic Consultiu del Mar Menor que es va crear urgentment després del tràgic episodi de 2016. Format per investigadors de varies disciplines, estudien l’ecosistema lacustre i debaten quines són les mesures més idònies per a recuperar la vida marina. Entre les seus files, hi ha experts d’hidrogeologia que determinen la procedència dels volums d’aigua. Altres biòlegs, es centren en les dinàmiques de les praderes i de les poblacions de fauna marina,  i els químics analitzen els processos edàfics, la depuració de les aigües i els contaminants presents en l’ecosistema. No obstant, segons Pérez, la particular fortalesa de l’ecosistema resideix en els mecanismes estructuradors de les seues comunitats, la xarxa tròfica i el paper de les goles.

En busca de la transparència esfumada…

Hi han tants factors implicats en la salut del Mar Menor que resulta impossible predir amb exactitud si tornaria a ocórrer un episodi crític com el de 2016 i quan. El clima, l’evolució del propi ecosistema o la seua capacitat d’autoregulació són factors no controlables que tenen un paper vital. S’han posat en marxa estacions de mostreig en el Mar Menor amb la finalitat de mesurar setmanalment la qualitat de les aigües, paràmetres com la clorofil·la, transparència, terbolesa, nivell d’oxigen en l’aigua i salinitat, entre altres. Són dades accessibles per a tot el públic, encara que no hi ha més revelador que acostar-se a esta concorreguda zona i comprovar-ho in situ.

El Mar Menor en 2016, vista satèl·lit

El canvi més notable, més visible en els últims mesos, és el color de les aigües. Mentre que en 2016 a penes es podia veure fins a 1 m de profunditat, un any després la claredat de les aigües ha arribat fins els 3,5 m. Segons la direcció del Mar Menor: “les dades aportades indiquen una millora en la concentració clorofíl·lica; en canvi, segueix elevada la de nutrients i sobretot nitrats”. La transparència depèn tant dels vents predominants com del racó del llac que s’observe. Els científics de la plataforma ciutadana Pacto por el Mar Menor ja advertiren que l’excés de nutrients encara està present en el fràgil ecosistema i en qualsevol moment pot tindre lloc un nou esclat de fitoplàncton, un nou període puntual de sopa verda, algal, que desestabilitzaria l’equilibri del llac.

Ull de l’huracà: ni rastre del 85% de les praderes marines

Entre les principals conseqüències que afronta el llac, trobem l’entrada asfixiant de nutrients i la dràstica disminució de vegetació marina a causa de la pèrdua de transparència. Revertir aquesta circumstància pot tardar dos anys. Pérez, per la seua banda, té una visió més optimista. Sens dubte, la pèrdua de praderes ha sigut un símptoma grau. No obstant, tal vegada s’ha sobredimensionat la seua importància ecològica ja que gran part de la pradera absent estava dominada per l’alga Caulerpa prolifera, espècie invasora. Aquesta alga crea praderes denses que limiten la renovació de les aigües i aporten tanta matèria orgànica que desencadena una baixada dràstica d’oxigen (eutrofització) i per la qual cosa, l’empobriment faunístic.

La posidonia marina del lac ha quedat enterrada per un desert inhòspit de fangs / Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO) i ONG ANSE (elpais.com)

Ara és vital fer un seguiment de com evolucionen els llits marins, però allò més probable és que tant les praderes de caulerpa com les de fanerògames com Cymodocea nodosa, es recuperen amb certa rapidesa. Ambdues estan adaptades a colonitzar ambients que sofreixen canvis bruscos. Però “Parlar de recuperació és quasi un eufemisme. Si l’aigua recupera la seua transparència, no significa que l’ecosistema haja millorat”, sentencià un investigador del Institut Espanyol d’Oceanografia.

Com s’ha arribà a l’agonia del Mar Menor?

El primer assentament humà conegut prop de les vores del llac es remunta a un poblat neolític de fa 3.000 anys. Al llarg de la història, l’activitat antròpica ha sigut determinant en la fisonomia de l’espai humit. Si retrocedim a l’Edat Mitjana, les atroces desforestacions augmentaren la sedimentació marina i entre els segles XVIII i XIX, la construcció de canals de comunicació entre la llacuna i el Mediterrani motivat pels interessos pesquers, transformà dràsticament la fauna i flora autòctona. El Mar Menor ha tret múscul a base de constants recuperacions i adaptacions que li han permès mantindre l’alé, però és vulnerable i els colps cada vegada són més difícils de resistir.

El camp de Cartagena és l’embornal natural del Mar Menor / José Luis Domínguez (www.diariodelamanga.com)

Com en qualsevol engranatge, tota peça té una funció única. Si esta es retoca o canvia, la resta falla. Sols cal apreciar el “quadre paradigmàtic” de l’economia murciana que se’ns ha venut a costes d’un model agrari, en moltes ocasions, abusiu. La multiplicació vertiginosa de milers d’hectàrees de superfície de regadiu circumdants al Mar, molt d’elles no autoritzades o la xarxa de desenes de pous il·legals, posats en marxa per les habituals sequeres.
En què es tradueix? Sèquies amb una elevada concentració de nitrats agrícoles o la salmorra alliberada a les rambles, procedent de dessalar les aigües dels pous. I on desemboca tot açò? En l’improvisat abocador en què s’ha convertit el Mar Menor. A més, el còctel de vessaments és completat per la detecció de substàncies farmacològiques, procedents de les depuradores i canalitzacions urbanes. Difícil reversió a curt termini d’un patrimoni natural de gran valor? Açò ens pot semblar familiar als valencians, proper a la nostra casa, si parlem de l’Albufera de València o la Marjal dels Moros

El paper de les meduses o el de les praderes del fons marí han actuat com a mecanismes de depuració natural front a l’eutrofització de les aigües del Mar Menor, procés que acapara tota l’atenció. I es que el pes majoritari de l’eutrofització recau una i altra vegada sobre l’agricultura. Els investigadors urgeixen a reconduir les pràctiques agroalimentàries cap a un camp més sostenible, compatible amb el llac. Per què l’ús excessiu d’abonaments nitrogenats?. Allò més prioritari és minimitzar l’arribada directa d’avingudes fluvials riques en nutrients i sediments mitjançant la constitució de filtres verds en les entrades naturals del Mar Menor. Això requereix una planificació territorial respectuosa amb l’espai humit, on puguen coexistir rambles i barrancs, zones urbanes i industrials, cultius i pedreres, entre altres espais.

La descomposició blanquinosa de cogombres de mar en la primera línia de platja del llac / Carlos Rosillo (politica.elpais.com)

Les organitzacions d’Agricultors i Ramaders del Camp de Cartagena aporten el seu punt de vista: “Totes les llegendes que han alimentat açò no estan basades en dades científiques. Ens han volgut atribuir tots els mals del Mar Menor i no ens han construït les infraestructures promeses”. A més, afegeixen: “Entre el Ministeri, el govern autonòmic i els ajuntaments limítrofes han anat eludint les seues responsabilitats i, uns per altres, la casa sense netejar. Nosaltres no som els responsables perquè ja es coneixien les deficiències del sistema de drenatge”. Definitivament, es com donar un ibuprofè a qui pateix càncer!.

Per altra banda, les banderes blaves sinònim de l’excel·lent qualitat de les platges han deixat d’ondejar al llarg de la línia de costa del Mar Menor. El sector hostaler també té les seues queixes. Sorpresos per la terbolesa de les aigües, es lamenten, no del drama ecològic, sinó expressament del perjudici per l’escàndol que ha causat en la marca turística regional. Però i l’autocrítica d’assumir alguna responsabilitat pel ferotge desenvolupament del turisme del sol i platja?

Com ocorre al llarg de la franja mediterrània ibèrica, el concepte “agricultura insostenible” és tabú, no és tractat, no és abordat contundentment amb l’excusa de que som “l’Horta d’Europa”. I es que és una realitat la pressió que les entitats agràries realitzen sobre l’administració i en bona mesura, l’opinió pública. El sector agrícola demana que totes les seues peticions siguen ateses: total llibertat d’ús d’aigua per a irrigar cultius i no assumir ninguna restricció ambiental que perjudique els seus interessos. Estem parlant de l’escac i mat de l’agricultura mediterrània. Sí, aquella que s’ha convertit en un pou sense fons, incompatible amb els “costos mediambientals”. Necessària una major formació ecològica en agricultors?

Què cal fer ara? Gestió del Mar com un ens únic

Per sort, ara mateix el Mar Menor no està agonitzant. És un sistema lliure amb els seus daltabaixos encara que s’han encadenat multitud de situacions límit. Així i tot, els nivells de fosfats i els nitrats s’han minimitzat i sembla els mecanismes ecològics es recuperen progressivament. A més, els científics recalquen que l’aigua gairebé sempre ha sigut apta per al bany, encara que no fora atractiva. Així que cal aprendre que una ciutat turística no preval, ja que sense un ecosistema sa, tot el que gira al voltant d’ell es desploma com un castell de cartes.

La Manga, el cordó dunar antic, previ al boom llevantí de la construcció dels anys 60 / Antonio Luis Pozuelo (antonioluis.pozuelo.org)

Des de la Federació d’Associacions Veïnals de la Comarca de Cartagena, ressona una afirmació lapidària: “El Mar Menor és la prova del cotó del desfalc mediambiental en Murcia”. Recorren a un cert llenguatge bèl·lic per descriure la situació: “Hi ha una bomba de rellotgeria dorment, que pot explotar sense avisar. Aquest mar ha sigut com el pacient anglès, que de sobte desperta i dóna la cara”.

Almenys, aquelles veus sexagenàries més nostàlgiques ens recorden que el Mar Menor fou durant el segle passat un model exemplar de conservació marina i fins i tot, eren necessàries sandàlies per entrar a l’aigua!. No existien platges artificials fins que un dia, La Manga fou l’escenari elegit pels rodatges de Manolo Escobar, Julio Iglesias i del “Murcia, que hermosa eres!” i amb ells, faraònics gratacels, l’arribada de turistes delirants, l’eutrofització…i per descomptat, les nostres adorables meduses.