Botànica nadalenca
Arriba Nadal i cases, carrers, places, comerços, tot es plena d'elements decoratius característics associats a aquestes festes tan assenyalades. Però entre ninots de neu, figuretes de Papa Noel, Reis Mags, Naixements i una infinitat de símbols més, les plantes també juguen un paper important. Saps des de quan s'utilitzen aquestes espècies vegetals en els dies de Nadal o si són modes, tradicions pròpies de la Comunitat Valenciana o importades? T'ho contem!
Quan s’acosten les dates nadalenques, tot tipus de decoració amb elements relacionats inunda els edificis públics i comerços, així com llars, centres de treball i carrers del nostre entorn. Any rere any veiem carrers il·luminats i decorats, aparadors plens de motius nadalencs on certs colors són omnipresents (roig, verd, daurat i platejat), places amb un gran arbre adornat, naixements fets a diferents escales, mercats ambulants nadalencs en els quals es poden comprar des de productes típics (torrons, confits,…) fins a ornaments nadalencs de diferents materials … i, com no, certes espècies vegetals que ens venen com a tradicionals.
L’avet o arbre de nadal
L’arbre de nadal és sens dubte un dels grans protagonistes vegetals d’aquestes festes. Des de fa dècades es posa un a casa, en la plaça del poble, de la gran ciutat o en el centre comercial. Avui dia fins a les persones famoses del món cultural o polític posen en la seua casa al costat dels seus arbres nadalencs.
En realitat la tradició d’adornar un arbre és antiquíssima i no està associada al cristianisme. Ja els celtes adornaven arbres a l’inici de l’hivern, per exemple roures, amb l’objectiu “d’acaronar” l’arbre perquè rebrotara en la pròxima primavera. En temps de l’Imperi Romà, durant la Saturnalia (tercera setmana de desembre), se celebrava l’arribada dels dies més curts de l’any i amb menys llum. Els romans festejaven aquests dies per a “assegurar” bones collites a la primavera i en aqueix context decoraven plantes que tenien als seues llars.
Hi ha una història que conta que en la regió de Hasse (Alemanya), hi havia un roure consagrat a Thor, déu del tro en les mitologies nòrdica i germana. Aquest déu estava relacionat amb la protecció, la justícia, les batalles, el clima i les collites. Tots els anys se li oferia un sacrifici. Fins que va arribar un beat britànic, Sant Bonifaci, i ho va talar l’any 723. Així va voler convèncer i convertir al cristianisme a la població.
Tala del roure de Thor. Imatge: commons.wikimedia.org
Sant Bonifaci els va dir que posaren un avet en el seu lloc, ja que les seues fulles perennes són sempre verdes i la seua copa apunta al cel. Explica la llegenda que va adornar l’avet amb pomes (símbol de la temptació) i veles (la llum de Jesucrist que il·lumina el món). Sant Bonifaci va demanar que la gent posara un avet talat a casa com a símbol de pau i immortalitat. Altres variants de la història expliquen que va talar l’arbre del tro d’Odín. També, segons que font es consulte, bé sota el roure va sobreviure un avet o, fins i tot, un avet va rebrotar de la soca que va quedar del roure. Des de llavors existeix la tradició de posar avets talats i decorar-los en les cases.
S’explica també que Martín Luter, ja en el s. XVI, va posar vés-les en l’avet perquè eren com els estels en un nit d’hivern. Els primers cristians del centre i nord d’Europa van adoptar el costum pagà d’adornar un arbre i li van atribuir el significat de celebració del naixement de Jesucrist. Dues ciutats, Tallin (Estònia) i Riga (Letònia) afirmen ser les primeres a col·locar un arbre decorat en la plaça.
I és que en la tradició cristiana l’arbre de Nadal té un important simbolisme. La forma triangular simbolitza la Santíssima Trinitat i els colors que s’usen per als adorns també es relacionen amb les oracions durant l’Advent, blau per a la reconciliació, platejat per a l’agraïment, daurat per a la lloança, roig per a la petició. A més, col·locar els regals sota l’arbre fa referència a la Creu com a procedència de tots els béns. Pel que fa als adorns, també tenen un simbolisme cristià. L’estel és la fe que guia als cristians, les boles els dons de Déu per als homes, els llaços la unió de les famílies i sers estimats, i les llums la llum de Crist.
A Espanya la tradició data de 1870. L’esposa de D. José Isidro Osorio i Silva-Bazán, Sofia Troubetzkoy, va ser la primera persona que va posar un arbre de Nadal en la seua residència, el desaparegut palau del Marquès de Alcañices (lloc ocupat avui dia pel Banc d’Espanya). Aquesta princesa d’origen rus va ser qui va introduir a Espanya la moda de decorar les cases amb un avet adornat per Nadal.
Imatges: Fernándo Terrádez Picó
L’avet pertany al gènere Abies. Són arbres de la família de les pinàcies. Aquest gènere engloba a unes 55 espècies anomenades comunament avets. Les fulles són perennes, de color verd intens i en forma d’agulla. Les espècies més utilitzades com a “avets de Nadal” destaquen per aguantar bé les condicions d’interior d’una casa, perdre molt poca fulla en anar assecant-se i ser aromàtics:
– Abies nordmanniana (Steven) Spach, originari del Caucas i Àsia Menor. Pot arribar a mesurar 60 m d’altura. Les seues fulles són de punta roma i no cauen ràpid quan l’exemplar s’asseca. Es conreen per a servir d’adorn en Nadal i la seu tala està prohibida. Sol hibridar-se amb Abies pinsapo Boiss, una espècie del sud de la Península Ibèrica (en alguns enclavaments és un endemisme, com en la Regió muntanyenca de Ronda).
Detall de fulles d’Abies nordmanniana. Imatge: www.ebben.nl
– A. procera Rehder, originari de l’oest d’Estats Units. Es coneix com a avet noble o avet blau d’Oregon. Pot aconseguir els 70 metres d’altura. La seua fusta s’usa per a fabricar estructures i paper.
Detall de fulles d’Abies procera. Imatge: www.ebben.nl
– A. balsamea (L) Mill., originari d’Estats Units i Canadà. Té un port mitjà (14-20 metres d’altura). La seua resina s’utilitza per a fabricar “Bàlsam de Canadà” o aiguarràs i també per a fabricar paper.
Detall de fulles d’Abies balsamea. Imatge: www.florafinder.com
Actualment, a Espinelves (Girona) se celebra una de les cites més importants de venda d’arbres de Nadal: la “Fira de l´avet”, que enguany celebrarà ja la seua 37ª edició i on s’arriben a vendre més de 5000 exemplars, majoritàriament de la varietat Abies x majoani Masf. I també avui dia es poden veure representacions d’arbres de Nadal de tot tipus de materials, formes, adorns i grandàries, sent les reproduccions artificials les més abundants.
Eixemples d’arbres decorats a València
La flor de pasqua
La flor de Nadal, corona de l’Inca, flor de Pasqua o poinsetia és una planta originària de Mèxic molt utilitzada en època nadalenca com a planta d’interior en països de l’hemisferi nord. En náhuatl significa “flor que es marceix”. Va ser J.R. Poinsett, ambaixador d’Estats Units a Mèxic entre 1824-1829, qui la va posar de moda pels seus colors roig i verd.
Flor de Pasqua, Euphorbia pulcherrima
La regalava a les seues amistats en la seua màxima esplendor, precisament en època nadalenca i, per aquesta tradició, el 12 de desembre es commemora el Dia de la Poinsettia a Estats Units (dia de la defunció de Poinsett en 1851). La planta va ser comercial per primera vegada en 1929, en una exposició de Filadèlfia.
Euphorbia pulcherrima Willd. ex Klotzsch, Allg. pertany a la família de les euforbiàcies. Pot arribar a mesurar entre 2-4 m d’altura. Curiosament no són les flors les parts més estimades en ornamentació nadalenca, unes xicotetes estructures grogues que queden en el centre, si no les bràctees roges que les acompanyen. Aquestes bràctees poden ser també rosades, o blanquinoses. Actualment hi ha més de cent varietats que es conreen especialment per a l’època nadalenca.
Detall de flor i bràctees d’Euphorbia pulcherrima
A Espanya es conrea principalment a Almeria, on es produeix el 25% de tota la producció nacional. També es produeix a Catalunya (pioners fa 40 anys) i a València i Murcia. El cultiu requereix temperatures càlides, per la qual cosa el seu cultiu en hivernacle en la zona d’Almeria és ideal, tant per la tecnificació i especialització en el cultiu com pels costos. A més de les grandàries estàndard s’han posat de moda el format mini, per a decorar les taules en el sector de la restauració.
Decoració amb Euphorbia pulcherrima
El Grèvol
Aquesta planta era venerada pels celtes en l’inici de l’hivern, ja que consideraven que donava bona sort i prosperitat. Hi ha una llegenda cèltica que explica que el Rei Roure tenia sota les seues branques als xiquets, donant-los ombra quan feia calor.
En arribar l’hivern i perdre les seues fulles, els xiquets tremolaven de fred però va arribar el Rei Grèvol, cobert de fulles verdes, espinoses, amb la barba plena de boletes roges i va acollir als xiquets sota les seues fulles. El Rei Roure es va enfadar i va voler atacar-ho, però el Rei Grèvol li va dir que es marxara fins a la primavera, que ell s’ocuparia dels xiquets durant l’hivern. Per aquesta raó es pengen branquetes de grèvol en la cases, en record del Rei Grèvol i la seua protecció durant l’hivern. També els druides usaven varetes de grèvol en els judicis i, com ho consideraven màgic, la seua fusta s’utilitzava per a fer amulets.
El grèvol s’utilitza com a adorn de Nadal des de fa segles. Va ser l’Església Catòlica la que va impulsar el seu ús desterrant el del vesc, considerat pagà. Però a causa del seu ús massiu en la decoració nadalenca, avui dia es troba en perill d’extinció.
Corona nadalenca amb Ilex aquifolium entre altres espècies vegetals
Detall nadalenc amb Ilex aquifolium. Imatge: Carmen López Valiente
El grèvol, Ilex aquifolium L., és un arbust que pertany a la família de les aquifoliàcies, que pot arribar a mesurar fins a 20 m d’alt i normalment viu fins a 100 anys. Les fulles són de color verd fosc brillant, amb vora espinosa, coriàcies i rígides. És una planta dioiques, existeixen peus mascle i peus femella, per la qual cosa els fruits rojos solament es troben als exemplars femella. El fruit és una drupa roja quan està madura que pot durar tot l’hivern en la planta. Aquests fruits són l’aliment durant l’hivern de diferents aus, entre elles el gall fer (també en perill d’extinció). A Espanya solament es troba en estat silvestre en punts de Soria, Aragó, Serralada Cantàbrica, Catalunya i Comunitat Valenciana.
El Vesc
Al voltant d’aquesta planta existeixen nombroses llegendes molt antigues. Ja els víkings en el s. VIII li atribuïen propietats com la de ressuscitar als morts, i els druides ho consideraven curatiu i ho usaven per a fer verís. Els escandinaus ho consideraven com una planta de pau, per tant fer-se una besada sota una branca de vesc era un símbol de resolució de problemes de parella.
D’aquestes creences arriba la tradició de fer-se una besada sota el vesc en la Nit de Nadal, ja que es trobarà parella o es mantindrà la que es té, i les persones que es besen baix seran beneïdes amb salut i fertilitat. S’ha considerat una planta sagrada de la natura amb propietats protectores, que ha de ser regalada en dates pròximes al Nadal. El dia de Santa Lucia es crema el vesc de l’any que ha transcorregut i se substitueix per una branqueta nova en la porta de la casa.
Vesc preparat. Cortesia de Flores y Plantas Mónica, Mercat de Burjassot (València)
El vesc ha sigut molt atractiu des de l’antiguitat, ja que el fet de no créixer sobre el sòl, sino sobre algunes espècies d’arbres, li donava un halo de misticisme i de pertinença més al cel que a la terra. Grecs, àrabs, cèltics, … han apreciat al vesc tant per la seua propietats medicinals com a místiques.
Una de les llegendes més belles1, on el vesc és un dels protagonistes, és la Llegenda de Balder. Els escaldes, poetes antics d’Islàndia i Noruega, expliquen en el llibre dels Eddas la història dels dotze fills d’Odin. Un d’ells va ser Balder, el més jove i bell, predilecte del seu pare Odin i la seua mare Friga. Vivia en la setena estada del cel escandinau al costat de la seua esposa Nana. Un dia va somiar que moriria traït per un dels seus germans. Va ser a contar-li el somni al seu pare, qui va acudir immediatament a una antiga sacerdotessa, la qual va confirmar que el seu somni es faria realitat. Balder també li’l va explicar a la seua mare, qui davant el temor va ser preguntant a totes les criatures, al foc, a l’aigua, als metalls, …. si en mans dels seus altres fills farien mal a Balder. Tots ho van negar. Els germans estaven contents pensant que Balder s’havia lliurat de la mort i jugaven a llançar-li les seues armes, i veure com aquestes rebotaven en el seu pit.
Però un dels seus germans, Loki, el déu negre del mal, tenia enveja de la fortalesa i bellesa de Balder. Disfressat de donzella va preguntar a Friga si estava segura d’haver preguntat a tots els elements de la Natura si respectarien a Balder. Ella li va confessar que s’havia deixat a una planta xicoteta i insignificant cridada vesc …. Loki va arreplegar una branqueta i es va acostar al germà bessó de Balder, anomenat Hoder, el Déu de la Nit, que no participava en els jocs per ser cec. Loki va impregnar del seu alè verinós la branqueta de vesc, li la va donar a Hoder convidant-li a participar en el joc i el va guiar en el llançament. La branqueta de vesc li va travessar el cor. D’aquesta forma va morir Balder a les mans d’un dels seus germans. La seua esposa Nana va morir de pena. Finalment tots dos van tornar del regne dels morts perquè tots els elements de la natura van plorar la seua mort.
Viscum album L. pertany a la família de les santalàcies. És originària d’Europa, Àsia i Amèrica. Les tiges, que poden mesurar fins a un metre són de color verd clar i les fulles disposades en parells oposats són d’un color verd-groc clar. Els fruits són com unes baies blanquinoses que alberguen diverses llavors i una substància apegalosa. Algunes aus consumeixen aquestes baies i en posar-se sobre els arbres, refreguen les llavors apegaloses sobre les branques. En germinar, les xicotetes arrels van absorbint el xilema (aigua i sals minerals) de l’arbre sobre el qual viuen. Quan creix les seues fulles realitzen fotosíntesis. Per aquesta raó es considera semi-paràsita. A aquesta planta se li atribueixen moltes propietats medicinals però és tòxica i no s’ha de consumir ni recomanar el seu ús.
1. Casona A. “Flor de leyendas. Vida de Francisco Pizarro”. Madrid: Ed. Espasa Calpe.; 1978. 242 p.
