El clavell de roca
Les plantes rupícoles, que viuen en les roques, poden estar en penya-segats, cingles i altres llocs d’especial bellesa però condicions complicades. Avui us presentem una planta que, malgrat la duresa del seu nom, és molt vulnerable i viu en un hàbitat molt singular.
El clavell de roca, Petrocoptis pardoi Pau, pertany a la família Caryophyllaceae. El nom Petrocoptis procedeix del grec petros, que significa pedra, i kopto, tallar o trencar la pedra, o siga, que viuen en les fissures de les roques. En valencià és conegut també com clavell de la balma. A més, allò de clavell ve per pertànyer a la mateixa família que els clavells que coneixem i, allò de roca perquè, com haureu deduït ja, és el medi sobre el qual viu.
Banc de treball del Banc de Germoplasma. Fes clic a la imatge per llegir l’article El Banc de Germoplasma del Jardí Botànic de la Universitat de València
En el Banc de Germoplasma del Botànic treballem amb aquesta espècie, i per açò us vull explicar una mica més d’aquesta singular planta, ja que a més hi ha amenaces que l’aguaiten i se li apliquen mesures de conservació.
Parlem d’una planta perenne, amb tiges penjants, i cadascuna de les seues inflorescències té entre 4 i 8 flors, i les seues corol·les presenten 5 pètals sencers rosats. És hermafrodita, incapaç d’auto pol·linitzar-se, per la qual cosa depèn d’insectes per a realitzar la fecundació creuada. Quant al seu fruit, és una càpsula unilocular dehiscent, és a dir, amb una sola cavitat, que quan està madura s’obri espontàniament alliberant i dispersant les llavors que alberga. Aquestes llavors, nombroses i negres, són de testa rugosa i mat, contorn reniforme i amb un apèndix format per pèls blancs claviformes anomenat estrofíol.
Flors ben adaptades
La planta comença a fructificar al juny, podent perllongar-se fins a agost. I si volem gaudir-la en flor la millor època és al maig i juny encara que, depenent de les condicions climàtiques de l’any, també pot apreciar-se alguna flor a l’abril o juliol. A més, aquest clavell té un truc per a fer les flors més visibles als insectes, en el moment de la floració emet uns peduncles florals que les separen de la paret on habita. Fins i tot tenen unes ratlles com “línies d’aterratge”, per a ser situades pels insectes, només visibles en l’espectre ultraviolat.
P. pardoi a la rocalla del JBUV en procés de fructificació
Com a part de la seua adaptació a viure en les esquerdes de rocalls de conglomerats calcaris, després de la fecundació, aquests peduncles florals es giren i acosten a la paret vertical cercant alguna fissura on puguen deixar caure les llavors. Encara que són capaços de germinar en terra, moltes vegades altres taxons de creixement més ràpid les desplacen llevant-los l’espai, per la qual cosa la planta ha cercat altres opcions, com que en humitejar-se els pèls de l’estrofíol, després d’unes pluges, augmenten notablement de grandària facilitant que les llavors es peguen a les esquerdes de les parets (funció d’ancoratge), no tenint així, competència en aquest substrat de tan poca capacitat de colonització. Aquesta morfologia de les llavors suggereix que a més la dispersen les formigues. També pot arribar a establir-se en roques despreses, en la pineda, com a hàbitat secundari.
Vida d’un endemisme
P. pardoi és un endemisme valencià-turolense d’àrea molt restringida, i es distribueix per la conca mitjana del riu Bergantes, en l’extrem nord-oest de la Comunitat Valenciana en el municipi de Sorita (Castelló) i, a Aragó, en el terme municipal de Aguaviva (Terol).
Vull destacar també la seua ubicació en les parets de l’Ermita de La nostra Senyora de la Balma (Zorita), un centre de peregrinació, enclavat en la roca, i que és un lloc molt original digne de visitar, a més d’estar declarat Bé d’Interès Cultural
Per les seues particularitats el clavell de roca ha sigut inclòs en llistats nacionals i autonòmics:
– Llista Roja de la Flora Vascular Espanyola 2010, estant inclosa en la categoria de Vulnerable
– Catàleg d’Espècies Amenaçades d’Aragó, en l’Annex III com a Espècies de Flora Vulnerables
– Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades, en l’Annex II, com Protegida no Catalogada
A més, tant el territori aragonès com el valencià en el qual viu, estan dins d’un Lloc d’Importància Comunitària anomenat “LIC Riu Bergantes”, un LIC que ocupa una franja de terreny corresponent a la vall i llit del riu, i que compta amb gran varietat de fauna i vegetació, entre ella plantes endèmiques com P. pardoi, situada en les zones de rocalls que formen els marges del riu. Aquesta vall del riu Bergantes travessa àrees amb una tipologia especial de conglomerats calcaris, molt rara a nivell nacional, i no repetida en la resta del territori valencià.
Quant al terme municipal de Sorita, allí es troben dos microreserves de protecció d’espècies silvestres, que inclouen a P. pardoi com una de les espècies prioritàries. Són la microreserva de “Les Coves Llongues”, declarada en 2000, i la microreserva del “Montnegrell”, declarada en 2003.
I és que aquestes plantes rupícoles no són fàcils de situar, ja que es poden localitzar a una altitud entre 520 i 850 m sobre el nivell del mar, sota un ombrotip subhumit en orientacions est i sud-est, i els agraden més els ambients ombrívols i frescs. També són bioindicadores termoclimàtiques, per la qual cosa podríem dir que el seu òptim biològic se cenyeix al termotip mesomediterrani.
Esquerra: planta jove. Dreta: plantes adultes en fructificació
Fins al moment coneixem 9 poblacions valencianes distribuïdes per la vall del riu Bergantes, algunes d’elles amb diversos nuclis propers, i podem trobar detalls d’aquestes poblacions i el seu seguiment, a més del mapa de distribució, en el Banc de dades de la biodiversitat Valenciana de la GV. I el que ens diuen els últims estudis que s’han fet és que hi ha un augment poblacional respecte a anys anteriors.
No obstant açò, aquestes bones notícies no són les mateixes per a les 2 poblacions aragoneses conegudes, doncs el nombre d’exemplars ha quedat per sota dels censos previs. De totes maneres, cal tenir en compte que en aquest cas el compte d’individus s’ha efectuat directament, a voltes mitjançant prismàtics, a causa de la difícil accessibilitat de l’hàbitat. I és que la xicoteta grandària de les poblacions, l’expansió limitada i la poca resistència ecològica, són deguts a l’escassetat d’hàbitat potencial, reduït i discontinu.
Encara que és una zona amb escasses afeccions, ben conservada i que la inaccessibilitat d’algunes poblacions afavoreix la supervivència d’aquest taxó, existeixen algunes amenaces associades a activitats humanes que poden condicionar aquesta supervivència, com són per exemple la destrucció de l’hàbitat per ampliació de carreteres. En aquest cas, les poblacions més representatives properes a la carretera de Morella a Alcorisa la fan molt vulnerable, també està el projecte presa Aguaviva, i l’ampliació de la carretera entre Zorita i Aguaviva. Altres amenaces són l’extracció d’àrids, l’eliminació dels boscos de ribera per actuacions de la Confederació Hidrogràfica, la utilització eventual de les balmes rocoses per a establir tanques ramaderes permanents o temporals, o l’afectació per herbívors, especialment l’associada a la cabra montesa.
Per a conservar el clavell
Algunes de les mesures de conservació que s’han realitzat són els censos i georeferenciació de les poblacions del clavell de roca. D’altra banda està el dipòsit de llavors, per a la seua conservació a llarg termini, en el Banc de Germoplasma de Flora Silvestre Valenciana, en el qual treballem al Jardí Botànic de la Universitat de València (un projecte de conservació cofinançat per la GV i la UV).
Esquerra: llavors encapsulades. Dreta: llavors amb estrofíol
En aquest sentit s’han desenvolupat protocols de germinació i cultiu, ja que és una espècie de gran interès de preservació, sent els resultats d’utilitat en futurs programes de recuperació de l’espècie. A més, les plàntules obtingudes en els diferents assajos s’han conreat en la rocalla didàctica del Jardí Botànic, i també s’han crescut per a la seua utilització en reintroduccions realitzades per la GV o com a col·lecció viva (hort-llavorer).
Esquerra: planta jove recentment trasplantada en rocalla. Dreta: planta amb 6 mesos d’edat
A través del Projecte Phoenix, s’han desenvolupat experiències, d’aquest i d’altres taxons, per a establir pautes de cultiu fora de les condicions naturals de creixement, i així poder reintroduir-les en un futur en el seu hàbitat òptim, obtenint amb açò el major èxit de supervivència possible. Aquest projecte, desenvolupat per l’Associació Iberomacaronèsica de Jardins Botànics, AIMJB, també contempla tenir a les plantes espanyoles més amenaçades disponibles a la vista en els Jardins Botànics, per a així donar-les a conèixer al màxim.
Planta en floració en zona habilitada per a les proves del Projecte Phoenix
Espere haver-vos ampliat prou sobre el clavell de roca, una espècie vulnerable que viu en un hàbitat molt singular. Hem fet un pas més per a conèixer-lo i així podrem apreciar-loo per a poder-lo conservar, ja que no es pot protegir el que no es coneix i no es pot apreciar el que no es veu.
Agraïments: el treball de recerca realitzat amb aquesta espècie ha sigut possible gràcies al cofinançament de la Generalitat Valenciana i la Universitat de València.
Enllaços:
La planta en el Banc de dades de la GV
.){kind=link}