Un país d’arboròfils

El paper que juguen les organitzacions socials de caràcter ambiental és fonamental per a la recuperació i conservació del patrimoni natural, després de segles d’un ús abusiu i indiscriminat dels recursos naturals que ofereixen els boscos.

Ja fa molts mesos, si no recorde malament a finals de l’any 2011, el que va ser l’any internacional dels boscos, em vaig trobar amb un article de reflexió de l’escriptora i periodista Ángeles Caso publicat a la revista dominical “Magazine”. El títol d’aquell article ràpidament va atraure la meua atenció: “Un país de arboricidas”, un títol com a mínim inquietant.

No era massa llarg, per la qual cosa el vaig llegir en tres o quatre minuts com a molt, en ell parlava inicialment de la bellesa i de la importància dels arbres, amb un to fins i tot bucòlic. Però en la segona part del seu article canviava per complet el plantejament i passava a fer una dura crítica a la societat passada i sobretot a l’actual, en la que mostrava de forma palpable la manca de respecte envers els arbres i els boscos que ha mostrat i mostra des de temps històrics eixa mateixa societat, en la qual vivim.

Quan vaig finalitzar la lectura d’aquell article, em va sorprende que no anés més endavant, més enllà, que no aprofundira un poc més en el tema. Vaig agafar el full on estava imprès l’article a la revista i el vaig esgarrar pel punt on les grapes metàl·liques l’unien al conjunt de la publicació. El meu objectiu era que aquell article el poguera llegir més gent, així que pocs dies després el vaig penjar a un panell de suro al lloc on treballe (un centre de documentació ambiental). Allí segueix, travessat per una xinxeta, vora un any i mig després, això si, amb el paper ja un poc engroguit.

Llegir aquell article motivava a pensar, a reflexionar, a plantejar-se la realitat sobre el valor autèntic dels arbres i els boscos, eixa era la finalitat de penjar-lo al panell en un espai públic, que puguera ser llegit, ser vist per tothom que volguera dedicar-li uns pocs minuts, uns segons, i crear en els lectors la necessitat de reflexionar sobre eixe tema. Però al mateix temps, el llegir aquell article també em va generar un important dubte, realment seguíem sent un país d’arboricides?. La resposta estava en allò que havia tirat en falta al final del seu article.

No cal dir que els arbres, els boscos, el medi natural, no han despertat un interès generalitzat més enllà del valor econòmic que podrien tindre o produir, amb algunes excepcions si, però poques, fins ben entrat el segle XX, bo, o fins el XXI, perquè amb la nova llei forestal recentment aprovada per part del Govern Valencià sembla que la situació no haja evolucionat massa. Però si, si que hi ha hagut canvis, tal vegada no d’una forma excessivament visible per al conjunt de la societat, però si d’una forma contínua i progressiva.

Almenys des de fa unes dècades, s’han iniciat processos de reacció front a la indiferència generalitzada de la societat sobre aquest tema (això si, amb moments de molta atenció quan es produeixen grans incendis, però que ràpidament desapareix en passar uns pocs dies), materialitzats en la progressiva creació i increment de grups preocupats per recuperar i conservar el patrimoni arbori i natural, però fent-ho d’una forma activa, sense esperar que siga l’administració pública la que actue.

Aquests grups, dispersos per arreu de la geografia valenciana, fan front a la destrucció de muntanyes i serres, i tracten de conservar allò que més volen, amb els seus mitjans, sempre curts, però encoratjats i constants. Han creat vivers forestals on cultiven arbres que després planten a les nostres serres, han ajudat a reintroduir espècies en diversos llocs i a fer el seu seguiment, han netejat els residus que altres, de forma incoherent, deixaren en la natura, han ajudat a arreglar sendes i camins i també els han senyalitzat, han mostrat els valors d’aquests espais a qualsevol que ha posat un poc d’interès en conèixer-los, han vigilat per evitar que el foc els destruís, han educat a xiquetes i xiquetes per a que també aprengueren a estimar-los i, en resum, han donat un pas endavant per tractar de que els nostres arbres i boscos tinguen un futur molt millor, i per tractar que tots nosaltres el tinguem també.

Molts d’aquests grups, associacions o col·lectius, al seu àmbit d’actuació, volen recuperar poc a poc un bosc divers i sà, que conserve el seus valors històrics, culturals i socials i sobretot que estiga arrelat al cor i l’ànima de les persones que el viuen i, més encara, per als que l’hauran de viure en un futur pròxim. I ho fan d’una forma voluntària, altruista, sense cap altra recompensa que la satisfacció personal i col·lectiva de veure un treball realitzat amb el que es troben a gust.

Volem boscos allunyats de la mercantilització, sense afany de lucre, sense pensar només en la seua rendibilitat econòmica i la seua productivitat material. Per a ells (per a nosaltres), els arbres, els boscos, són un sentiment, un sentiment vital, obert a tots el sentits i que ens ajuden a renovar els nostres esperits i la nostra ànima.

Aquests grups, unificats en xarxes al conjunt de l’estat espanyol, com és el cas d’Avinença al País Valencià, són l’espurna per a generar una mentalitat, al menys, més amable amb els nostres arbres i boscos, i obrir camins d’acord per a conservar-los.

Són la resposta a eixe país d’arboricides. Són el punt d’inici cap a un país d’arboròfils.