EL JARDÍ EN L’ISLAM

Tant per als musulmans com para cristians i jueus, el jardí de l’Edèn i el paradís representen la destinació de la humanitat. No obstant açò, en el cas dels primers, l’art de la jardineria cobra una dimensió totalment diferent.

Per a la tradició musulmana el paradís i el record del primigeni oasi del desert ocupa un lloc privilegiat en el seu imaginari col·lectiu. Cal recordar que en les zones on sorgeix l’Islam, càlides i àrides, en moltes ocasions semidesèrtiques, el paradís és vist com un lloc ric en vegetació, on predominen els arbres fruiters, plens de rics aliments, i la vegetació fresca, verda i frondosa, regada per aqüífers, rius i llacs. Precisament, una mica del que aquelles zones del planeta solen mancar. Per tant, per a la tradició musulmana, l’art de la jardineria era una forma de representar el Edèn, i per açò els mandataris, reis i homes poderosos no van dubtar a acurar-se per aconseguir el seu petit paradís en els seus palaus i viles.

Encara que l’Alcorà no dóna cap directriu precisa per a la jardineria i la seua estètica, és cert que el text sagrat musulmà sí que destaca la importància la importància de les ombres dels arbres i de l’aigua corrent, però també la protecció mitjançant murs circumdants, el embelliment pels edificis ricament decorats i escampats en el verdor. Per açò, el denominat jardí islàmic es caracteritza per tres elements: arbres, ombra i, sobretot, aigua.

L’aigua com a element indispensable

Com la majoria dels països islàmics estaven situats en càlides i seques regions amb cultura d’oasi, un dels problemes principals de la jardineria era sempre el del reg. Tant el món islàmic occidental com l’oriental havien heretat de Pèrsia el sistema dels qanawat, consistent en canals de reg subterranis protegits de l’evaporació solar que conduïen l’aigua des de les regions més altes i muntanyenques on abundava l’aigua fins a les regions més llunyanes i properes al desert. 

Els jardins islàmics estan constituïts bàsicament per una successió de patis rectangulars tapiats en el centre dels quals trobem una font o glorieta envoltada de plantes. Els camins també són fonamentals, ideals per a passejos i per a unir els diferents patis. Normalment, els camins solien adornar-se per arcs ogivals coberts en part adornats per vegetació, la qual cosa estèticament confereix a l’espai sensació de frescor.

Qanawat

La idea d’aquest tipus de jardins és tancada. Igual que els jardins medievals, aquests espais d’oci i de relax constitueixen una forma d’organitzar el món. Enfront de l’espai obert del desert, els jardins islàmics constitueixen un espai de pau, on l’home queda protegit.

Respecte al tipus de cultius d’aquest tipus de jardins, predominen els fruiters i les plantes aromàtiques, els primers com a font d’aliments i les segones per a proporcionar sensualitat a l’espai. Fins i tot podriem dir que també és una forma de representació de les dues versions de l’home: la necessitat (mitjançant els aliments) i el plaer (mitjançant les plantes aromàtiques). Els jardins de l’Alhambra i del Generalife, a Granada, són l’exponent perfecte d’aquest tipus de jardins.

Simbologia i usos del jardí islàmic

El jardí islàmic es va inscriure principalment en la tradició que procedia de la Pèrsia sassànida. Els més bells jardins dels primers segles de l’hègira (VII a IX a Occident) es van aconseguir en l’Iran musulmà. D’aquest període són dignes d’esment els jardins omeyas, en els quals es van incorporar trets de la tradició dels parcs reals hel·lenístics, al seu torn inspirats en els jardins perses, encara que amb una particular disposició dels elements arquitectònics (pòrtics, passejos, peristils). 

Els jardins islàmics tenien diversos usos. El primer era la representació de l’Edèn. Però més enllà d’allò estrictament religiós i literari, els jardins tenien altres usos. Un era servir com a espai d’oci, en el qual galeries de pilars i columnes envolten florents i aromàtics arbustos, i arbres i parterres plens de flors. En àmplies zones del món islàmic els jardins ofereixen un espai ideal per a festes i trobades, i en el centre tenen una pila voltada per testos de flors per a gaudi del propietari i dels convidats. Aquests jardins, la majoria de les vegades anomenats riyad, estaven sempre disposats de forma ortogonal, ja foren quadrats o rectangulars, i ja foren per a prínceps o per a ciutadans.

L’altre ús era el de servir com a espai de cultiu per a flors i plantes amb finalitats medicinals. Sovint, els jardins servien també de lloc de repòs dels morts. Ací es podia tractar de paisatges quasi sense forma, de cuidats parcs disposats d’una manera ben resolta, de jardins dividits en quatre o de riyads. Un exemple d’aquest tipus de jardins el trobem a Rabat (Marroc), on existeix un ampli cementeri al costat del mar, un paisatge verd amb prou faenes sense estructurar amb làpides anònimes sense addicionals intents d’embelliment. 

Els complexos funeraris reals dels otomans es troben en parcs paisatgístics, com per exemple en Bursa, on trobem parcs romàntics en els quals la simetria cedeix a la naturalesa. Este seria el cas contrari al dels sobirans indis, que feien de les seues tombes grans complexos que incloïen riques instal·lacions, creaments d’anals, jocs d’aigua i sumptuosos monuments (com per exemple, el Taj-Mahal).