PLANTES DE PEDRA

Les lithops són unes de les plantes més estranyes que existeixen, es camuflen a la terra com si foren pedres, convertint-se en un clar exemple d’adaptació a les dures condicions de vida de les zones desèrtiques. 

A simple vista semblen pedres d’uns centímetres que passen totalment desapercebudes en el sòl. No obstant açò, es tracta d’éssers vius que s’han convertit en tot un exemple de com la natura s’adapta a les condicions més extremes. Per açò, tot el que podem dir sobre aquestes plantes té un objectiu: sobreviure en els deserts d’Àfrica, amb temperatures de fins a 40º i precipitacions mínimes.

Reserva natural d’aigua

Les lithops són plantes originàries de les zones desèrtiques d’Àfrica, i el seu nom deriva del grec lithos (pedra) i opsis (aparença). Així, se les coneix com “pedres vivents” o “plantes pedra”, i si algú es pregunta perquè han decidit confondre’s amb les pedres mimetitzant-se amb el medi que les envolta la resposta és molt senzilla, evita que siguen menjades pels animals, que veuen en elles una important font d’aigua. El 80 % del bulb de les lithops (de color verd, rosat o violaci) és d’aigua, la qual cosa les converteix en autèntics reservoris hídrics a causa de que les zones en les quals creixen són molt seques. De fet, en algunes tribus africanes els xiquets les mengen per a aplacar la set. 

El motiu que emmagatzemen aigua és que les seues dues úniques fulles es van unint fins a crear un tipus de con tornat que s’origina d’un curt fust subterrani. La seua carnositat i la seua forma arredonida fan que l’aigua es conserve bé, sense aquesta adaptació les lithops no podrien haver sobreviscut. 

Quan el lithops s’obri el con queda subdividit en la part central donant pas a una vistosa flor de color blanc o groc depenent de l’espècie. La vida d’aquesta flor única és d’una setmana ja que la planta, com a mecanisme de defensa i supervivència i per a no malgastar els escassos recursos hídrics i nutritius, no li concedeix més temps. També a causa d’aquest aprofitament de recursos, les plantes són de petites dimensions, és a dir, que només mesuren uns centímetres, com a màxim cinc.

Respecte a la seua reproducció, es tracta de plantes autoestèrils, significa que les flors masculines i les flors femenines d’una mateixa planta no es creuen entre elles, per tant fan falta plantes de molts exemplars per a poder aconseguir llavors fèrtils. 

Entre les espècies més vistoses destaca la Lithops optica les fulles de la qual són  d’un color gris obscur i verd molt intens, i les flors són blanques. Una altra espècie molt comuna és la Lithops aucampiae que és al seu torn un dels lithops més grans. Les seues fulles són de color morat i les flors groc intens.

Lithops lesliei ssp. lesliei v. rubrobrunnea

Lithops aucampiae

Puc conrear els meus propis lithops?

El cultiu d’aquest tipus de planta és molt senzill i, a causa de que s’adapta a climes d’allò més extrem, podem conrear-les en pràcticament qualsevol lloc, fins i tot en pisos calorosos sempre que tinguen bastant il·luminació. El seu reg depèn de l’època de l’any, que marca el cicle vital de les lithops. Han de regar-se amb major freqüència durant l’estiu, establint els regs de manera gradual i contínua, i amb l’arribada de la tardor, coincidint amb la floració, ha de reduir-se. En tot cas el que cal tenir en compte per a proveir d’aigua suficient (i no a l’excés) als lithops és el sòl, ja que cal esperar que el terreny estiga sec per a tornar a regar-lo.

Com les lithops són plantes de creixement lent, poden conservar-se en el mateix test durant 10 o 20 anys a l’interior de les cases, però és millor no posar-les en l’exterior, ja que no els va bé ni la pluja ni el sol directe. El millor és posar-les en semi-ombra rebent la llum solar directament durant només unes 7 hores al dia. Si vols conrear-les, necessitaràs tests amb substrat vegetal i un 60% d’arena gruixuda silícia

Les lithops no es poden, encara que és necessari eliminar les fulles seques que poden convertir-se en vehicle de malalties parasitàriesi. Generalment, el trasplantament es realitza cada dos o tres anys i el període òptim per a fer-ho és quan les velles fulles ja s’han arrugat completament i les noves han emergit. Els tests han de ser de petites dimensions, d’acord amb les dimensions de la planta i amb les seues arrels. En aquest trasplantament s’usa una part de terreny per a cactàcies, una part d’arena fina, i una de perlite o pedra tosca.