Plantes

26 des. 2013

Pins, a punt de desaparèixer del nostre paisatge?

El pi és un dels arbres més estesos en el nostre país gràcies a la seua capacitat d’adaptació al nostre clima, pel seu ús en plans de reforestació i per la seua forta tradició en la indústria de la fusta. No obstant açò, també és una de les espècies que més patirà el canvi climàtic amb l’augment de les temperatures.


Segons un recent estudi publicat pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, vinculat a la UAB i a la Generalitat de Catalunya), el faig i el pi roig són dos de les espècies més vulnerables al canvi climàtic. Un problema en termes ecològics ja que aquestes dues espècies a la península ibèrica suposen autèntics pulmons verds, capaços de captar desenes de tones de diòxid de carboni. Segons aquest estudi, el desavantatge dels fajos per sobreviure en un clima potencialment més àrid és que no disposa de bones estratègies per a resistir la falta d’aigua. Per una altra banda els pins rojos (Pinus sylvestris) presenta també una alta vulnerabilitat als incendis, previsiblement més freqüents en un clima cada vegada més sec i té una escassa capacitat de regeneració en zones cremades ja que les seues llavors moren després del foc.

 

PINOS_1

PINOS_3

 

En termes generals, és bastant complicat imaginar els nostres paisatges sense pins. El Pinus sylvestris és l’espècie forestal arbòria amb major distribució geogràfica en el món i les seues poblacions són capaces d’adaptar-se a condicions ambientals molt diferents. A nivell mundial, les masses més extenses es troben a Sibèria, Rússia, Alemanya i Polònia, encara que la seua presència és constant des d’en tota Europa i Àsia. En el cas d’Espanya, trobem poblacions considerables als Pirineus, la Serralada Ibèrica i la Serralada Central, on té les seues majors representacions en la Serra de Guadarrama, Gredos i Somosierra. El seu límit a l’est es troba en la província de Castelló, mentre que en sentit oposat León i Lugo són les províncies més a l’oest on trobem pins. Les poblacions més al sud es localitzen en la Serra de Basa i en Serra Nevada, ambdues a Granada. L’índex qualitat i densitat de pins major es troba en Valsain (Segòvia) i en Soria.

 

Habitualment, els pins es troben en latituds entre 1.000 i 2.000 m, sent les zones més favorables les que es troben sobre els 1.500 m. No obstant açò a Espanya podem trobar varietats a partir de 700 m d’altura. El pi silvestre és una espècie que no exigeix massa a nivell d’humitat relativa, encara que la seua supervivència està garantida en zones amb sòls humits. Un dels trets més característics dels pins és la seua capacitat de resistència a inclemències climatològiques vàries com gelades, vents i nevades. Tampoc és una espècie que patisca de forma especial les oscil·lacions tèrmiques anuals (per exemple, en els boscos de Sibèria amb oscil·lacions de fins a 70º). A més, són arbres molt longeus que viuen una mitja de 300-350 anys amb alguns individus que arriben fins als 600 anys.

 

Per què el pi és una espècie tan abundant a Espanya?
La tradició de l’ús i l’explotació del pi en el nostre país és un fenomen antic, especialment per la qualitat de la seua fusta, generalment alta per tenir troncs rectes i poc nusos. La seua fusta és molt apreciada en construcció, ebenisteria i fusteria, i està especialment demandada per a mobles considerats d’alta qualitat i per a fustes que requereixen una especial resistència com la dels mastelers dels vaixells. També s’empra per a treballs a la intempèrie, com a entremaliades, estreps de mines, pals de telègraf, tanques, caixes pesades i per a xapa de premsatge i taulons, pasta de paper, cel·lofana i plàstics. 


Pinus_sylvestris1


Però aquesta no és l’única utilitat el pi, la fusta i la resina també s’han emprat per a l’elaboració de tints i medicines. Tradicionalment, de les fulles del pi es trau l’anomenada “llana del bosc” que s’usa per a fabricar coixinets, i de la destil·lació de la fusta es pot obtenir un oli essencial empleat per a la calvície. També s’extrau d’ell la trementina, amb propietats balsàmiques, antisèptiques i expectorants.

 

Tampoc escapa aquest arbre als rituals més arcaics. Les seues fulles s’han utilitzat per a purificar la casa i l’aigua del bany, i com a protecció de la llar. Diuen també que un parell d’agulles de pi creuades prop de la ximenera protegeixen l’entrada dels mals esperits i que lligar unes branques de pi amb una cinta de color roig i guardar-les en un armari, és un reclam per a obtenir prosperitat amb els diners i els negocis. 

 

PINO_BARCO

PINO_MADERA

PINO_RESINA


En termes més ecològics, el pi és bo per a plantar en sòls àcids, bruguerars i aiguamolls, i amb el temps es converteix en un arbre ornamental gran, d’escorça atractiva i d’alt valor per a la vida salvatge. Les úniques cures que requereixen aquest tipus de poblacions, les pinedes, és l’esbrosse en algunes èpoques de l’any, normalment durant els mesos més freds. Per contraprestació a la gran quantitat i profits del pi, cal dir que és una espècie que pot patir moltes plagues produïdes per la processionària (Thaumatopoea pityocampa), els atacs d’escolítids (Ips acuminatus), o diafoliacions produïdes per fongs (Armillariella mellea o Lophodermium pinastri).

 

Procesionaria_del_Pino

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Send this to a friend