NARCÍS, LA FLOR PRESUMIDA I BREU

Els narcíssos representen en el regne vegetal la frugalitat de la bellesa, floreixen 120 dies després d’haver sigut plantats però la seua esplendor veu només 20 vegades el sol. En menys de tres setmanes, els narcíssos es marceixen i moren per sempre.

La història de Narcís, l’home que només es podia estimar a si mateix, és una de les més conegudes de la mitologia grega. Les versions sobre la maledicció que li va propinar la seua incapacitat d’estimar a uns altres són moltes. Una d’elles fa al·lusió a Aminias, jove tan bell com Narcís i enamorat d’aquest. No obstant açò, aquest amor no era correspost i en acte d’egoisme extrem, Narcís demana a Aminias que es clave una espasa com a prova d’amor. Aminias obeeix però llança una maledicció contra Narcís, condemnant-li al fet que s’enamore del seu propi reflex.

La versió oficial, la d’Ovidi, fa al·lusió a un altre personatge mitològic, Eco, una nimfa condemnada per Hera a repetir sempre les últimes paraules que sentia. Un dia, caminant Narcís pel bosc, va preguntar si hi havia algú ací i la nimfa va repetir “ací, ací”. Quan Narcís la va veure, va rebutjar el seu amor i Eco va fugir a una cova, on el seu plor encara ressona. La deessa de la venjança no va tenir pietat de Narcís, el va condemnar, també, a enamorar-se del seu propi reflex.

En ambdues histories el resultat final és el mateix, queda embaladit de la seua imatge projectada en un llac i cau a l’aigua, ofegant-se. D’aquest personatge naix el terme narcisista, que s’associa a persones que estan més pendents de si mateixos que de ningú més. I també naix una planta, el narcís, que va créixer per primera vegada on va morir el jove.

Narcís, més enllà del mite

El narcís més que una planta és un gènere (de nom científic narcissus), originari d’Europa, Àsia i el nord d’Àfrica. Les seues varietats són múltiples, igual que els seus colors, encara que el més habitual és que els seus pètals es presenten en tons càlids que van del groc al daurat. El narcís o narcissus és una flor bulbosa de la família de les amarilidàcies. Les flors del narcís es caracteritzen per tenir una base estreta i tubular (Hypanthium), tres pètals (el periant), i un apèndix central de cuplike (la corona) que pot ser d’un color diferent.

El gènere abasta a dotzenes d’espècies, híbrids, varietats i formes. Entre les més importants trobem els ribets, que són de color verd fosc, redons, i amb fulles xicotetes, flors fragants, primerenques i grogues. En segon lloc trobem els anomenats pròpiament narcíssos, flors que normalment es presenten en la seua màxima esplendor, grans i florits. L’altre tipus de narcís és el que es coneix popularment com paperwhite, una varietat de floració primerenca amb flors blanques fragants presentades en forma de raïm.

El narcís és una flor agraïda, ja que generalment suporta bé temperatures baixes sempre que no siguen extremes, encara que el més adequat és que estiguen en zones de clima suau. El seu reg ha de ser constant però no excessiu. L’època ideal de plantació d’aquesta bonica flor és entre els mesos de setembre i novembre. A causa de la gran altura que pot aconseguir la flor (fins a 40 cm., depenent de la varietat) els seus bulbs han de plantar-se amb l’àpex cap amunt i a una profunditat del doble que la seua altura, i amb una separació entre bulbs d’uns 10 cm. Per al seu cultiu es recomana no barrejar aquestes flors amb cap altra varietat, ja que la seua saba és tòxica per a altres plantes i pot marcir-les.

Narcissus paperwhite

Narcissus tazetta (junquet)

El narcís, una moneda de canvi

Els narcíssos són conreats principalment en les Illes de Canal, les Illes de Sicília, Gran Bretanya i Holanda, i van ser portades a Amèrica del Sud pels colonitzadors Espanyols, holandesos i portuguesos. Les flors estan disponibles des de novembre a abril depenent de cada espècie. Respecte al seu simbolisme, a Àsia el narcís es considerava com un símbol de la felicitat i en molts països s’usa per a felicitar el nou any. En la tradició hebrea, aquesta flor s’uneix al lliri per a simbolitzar els cants amorosos de la primavera.

Però possiblement el país on aquesta flor està més arrelada és en el Regne Unit, on es conrea de forma massiva i on li tenen especial devoció, de fet la regió de Gal·les ostenta amb orgull el narcís com un dels seus emblemes nacionals. A més, l’1 de març, dia de Sant David i festa nacional gal·lesa, tots els gal·lesos utilitzen narcíssos per a celebrar la festa del seu patró, un religiós cristià del segle VI que va cobrar fama i rellevància quan va ser declarat sant catòlic. El narcís és, a més, utilitzat a Gal·les com a moneda, ja que 1 narcís és el pagament anual que rep el Príncep Carlos com a renda de les terres verges de les Illes Scilly, un arxipèlag de cinc paradisíaques illes pràcticament deshabitades que constitueixen el punt més septentrional del Regne Unit.

Respecte a les propietats de la flor, la seua fragància, que es desprèn des que s’obrin els capolls fins a la seua floració ininterrompudament, és una de les essències més cares del món. Els romans ja la usaven com a perfum a mig camí entre el gessamí i el jacint, mitjançant la tècnica de la decantació dels pètals de la flor. A més, la seua delicada fragància és la responsable de les seues propietats relaxants. No obstant açò, conté narcisina, una substància fortament tòxica. El narcís, a més té propietats astringents, emètiques, febrífugues i antiespasmòdiques, s’utilitza amb èxit contra la tos nerviosa i la tos ferina, i és un excel·lent emmenagog usat a l’exterior. Per últim, les seues flors dessecades són narcòtiques, i produeixen somni amb només olorar-les.