Plantes

30 des. 2013

MAGNÒLIA, LA FLOR DE L’EMPERADOR

Encara que es tracta d’una planta originària del sud d’EUA, són molts els que relacionen les magnòlies amb el llunyà orient on aquestes eren propietat exclusiva de l’Emperador. El lliurament d’una magnòlia a un dels seus súbdits era un gest de respecte ple de significat. 

La magnòlia, ha estat sempre una espècie molt apreciada pels amants de les flors tant per la seua vigorositat com per la seua bellesa, que també atrau a esquirols i altres animals pel seu especial sabor. Flors extraordinàries que criden l’atenció de tots perquè representen a més el cicle de la vida amb els seus pètals brillants que emergeixen grandiosos i s’obrin en capes en tota la seua esplendor fins que a poc a poc el temps les marcida, i les llustroses flors envelleixen, tornant-se marrons i caent finalment al sòl des de l’alt de la copa de l’arbre que les crea, el magnòlio.

 

magnolia_grandiflora

 

De fet, diuen que les magnòlies són un fidel reflex de la dignitat i noblesa d’aquest arbre que els dóna la vida. Nadiu del sud-est d’EUA i d’Àsia, el magnòlio ha sigut usat tradicionalment com a arbre ornamental i per a donar ombra en jardins, parcs i passejos. No obstant açò, la seua fusta és dura i de bona qualitat, així que també s’usa en ebenisteria encara que a nivell local i no en les grans indústries fustereres.

 

Es tracta d’un arbre robust que pot aconseguir una altura de quasi 30 m. També són molt grans les seues fulles, d’un cridaner color verd, i que poden tenir una longitud aproximada de 30 cm. Però el gran atractiu d’aquesta espècie són les seues flors que destaquen per la seua elegància, les seues tonalitats, la seua textura, la seua simetria… bellesa en estat pur. De fet en l’antiga Xina estimaven d’ella la seua delicadesa, doncs era la planta que identificaven amb la feminitat, la dolçor i l’amor per la natura.

 

magnolia_arbol2

 

És la magnòlia un fòssil vivent? 

Segons alguns estudis las magnòlies com a tals (Magnolia grandiflora) van aparèixer en la Terra fa una mica més de 5 milions d’anys, encara que s’han trobat altres espècies fossilitzades del mateix gènere com a M. acuminata amb 20 milions d’anys i fins i tot s’han pogut identificar plantes pertanyents a la família Magnoliaceae que daten de fa 95 milions d’anys.

 

magnolia_portada

 

Així, igual que altres espècies com el Ginko biloba, la Cyca revoluta o les falgueres arborescents, aquest arbre és considerat com un autèntic fòssil vivent.  com un vertader fòssil vivent. A més, els magnolis són arbres molt longeus i robusts, d’ací la seua vinculació amb la fortalesa.

 

El gènere Magnolia inclou unes 35 espècies vegetals quasi totes originàries de diferents regions de l’hemisferi nord com Estats Units, Japó, algunes regions localitzades entre l’Himàlaia i l’illa de Java, així com unes altres de Centreamèrica, com per exemple Mèxic. I entre altres coses es caracteritzen perquè les seues flors, generalitzades sota el nom de magnòlies, no tenen pètals ni sèpals sinó un òrgan intermedi que rep el nom de tèpals. Una altra de les curiositats de les magnòlies és que aquestes van aparèixer abans que les abelles, per la qual cosa es van desenvolupar perquè altres insectes (en aquest cas, els escarabats) pogueren pol·linitzar-les. Per aquest motiu els seus pistils (carpels) siguen més durs, doncs han de protegir-se més durant la fecundació.

 

magnolia_Fruto

Fruit de la magnòlia


L’any 1900 la legislatura de Mississippi va dur a terme una elecció entre els xiquets de les escoles públiques per a triar una flor que representara al seu estat. La planta triada per una gran majoria va ser la magnòlia, així que des de llavors aquesta és la flor oficial d’aquest estat i també de Louisiana.

 

Magnòlia grandiflora, la bella entre les belles

Les magnòlies van ser descrites per primera vegada pel botànic francés Pierre Magnol, qui ocuparà el càrrec de director del famós Jardí de les Plantes de Montpeller entre 1697 i 1709. També va participar en nombroses expedicions científiques com a membre de l’Acadèmia de les Ciències Francesa, de la qual també serà director.

 

MAGNOLIA_MAGNOL2

Pierre Magnol

 

Al llarg de la seua extensa obra Magnol va descriure més de 2.000 espècies, moltes d’elles per primera vegada. Entre elles la M.virginiana, descoberta per un grup de missioners en una expedició per Amèrica del Nord en 1680 i que serà la primera magnòlia descrita científicament.


De totes les magnòlies la més famosa és la Magnolia grandiflora, descoberta també a EUA a la fi del segle XVII. També coneguda com “magnòlia comú” el seu hàbitat natural és el sud-est nord-americà, des de Carolina del Nord fins a Texas i Florida. D’aquesta magnòlia destaquen els seus fruits, semblats a una pinya i d’uns 10 centímetres de longitud, que contenen llavors de color roig escarlata, rosa o marró, que poden recol·lectar-se durant la tardor. Una altra de les espècies més comunes de magnòlia en orient és M. liliiflora, procedent de Xina. Les seues flors comencen a eixir al mateix temps que la brotació de les fulles -o fins i tot una mica abans- i la floració es perllonga fins a l’estiu. Presenten un color porpra en el costat extern i quan s’obrin són blanquinoses. Tenen una aroma semblada al gerd.

 

MAGNOLIA_LILIFLORA3

Magnòlia liliflora


Encara que és utilitzada com a planta ornamental per les seues boniques flors, la M. grandiflora no escapa d’altres usos. Les seues grans flors desprenen una forta olor, que s’usa en perfumeria i el tronc de l’arbre de la magnòlia també s’usa per a la construcció en les zones d’on és autòctona, encara que com dèiem abans no es produeix a aquest efecte a gran escala perquè el seu creixement és relativament lent. Sobre els seus usos medicinals, l’escorça de la magnòlia es pot prendre en infusió per a guarir cardiopaties i des del segle XVI els conqueridors espanyols diran d’ella que enforteix el cos i l’estómac i que és útil per a calmar els nervis, alleujar còlics i tractar bilis. Des del segle XIX el seu principi actiu s’utilitza per a tractar casos d’epilèpsia i neurosi en general.

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.
Send this to a friend