Les plantes pedra tornen al Jardí

Després d’alguns anys d’absència, tornen al JBUV uns vertaders prodigis de l’adaptació i el mimetisme vegetals, les pedres vivents. La restauració de la Caseta del Romero i la reestructuració de l’àrea reservada per a les suculentes han permès de nou la presència en la col·lecció dels Lithops i gèneres afins.

Ja us hem parlat en Espores de les pedres vivents. Les flowering stones o living stones, són un grup de plantes, pertanyents a la família botànica de les Aïzoàcies, que representen una forma extrema d’adaptació al mitjà i de mimetisme vegetal. Viuen en els deserts de Sud-àfrica i Namíbia, i per a sobreviure en les dures condicions de sequera i contrastos tèrmics pròpies d’aquests ambients, han reduït els seus òrgans vegetatius a solament un parell de fulles, soldades en la base i separades per una fissura en la part superior, que constitueixen el cos visible d’aquestes plantes.

Lithops hookeri. Font de la imatge

Des del punt de vista botànic, corresponen majoritàriament al gènere Lithops (el nom del qual deriva del grec lithos, que significa pedra), encara que també es consideren pedres vivents en sentit ampli, per la seua estructura similar, algunes espècies d’altres gèneres afins com Dinteranthus, Lapidaria, Conophytum o Pleiospilos, entre uns altres.

Lithops lesliei. Font de la imatge

Les pedres vivents creixen parcialment enterrades en el sòl, i únicament la part superior de les fulles emergeix en la superfície. Aquesta zona exposada adquireix, segons les diferents espècies, una diversitat de colors, ornamentacions i textures que les assemblen a les pedres del seu entorn, amb el que aquestes plantes es mimetitzen amb el substrat per a evitar ser agredides per depredadors. D’aquesta manera, resulta difícil localitzar-les en el seu medi natural, fins i tot caminant sobre elles.

És molt il·lustratiu en aquest sentit el relat que fa el naturalista anglès William Burchell, en els seus Viajes por el Interior del África Meridional (Londres, 1822), del que es considera com la primera troballa d’una pedra vivent, el 14 de setembre de 1811, en un desert sud-africà al sud del riu Orange: “Arreplegant del pedregós sòl el que vam suposar era una pedra de curiosa textura, va resultar ser una planta, i a més una nova espècie de la nombrosa tribu dels Mesembryanthemum; però en color i aparença tenia la més propera semblança a les pedres, entre les quals estava creixent”.

G.C. Nel, Lithops, University Press, Stellenbosch, 1947. Detalls de la làmina

El creixement d’aquestes plantes és lent, i solament una vegada a l’any renoven el parell de fulles que constitueix el seu cos, assecant-se i desapareixent el parell de fulles anterior. L’aparent invariabilitat que mantenen durant bona part del seu cicle vital es veu trencada també després de les pluges estacionals, quan a través de la fissura que separa el parell de fulles sorgeix una bonica flor, de color groc o blanc segons les espècies, que s’obri característicament a partir del migdia i es tanca novament en fosquejar. Est és un caràcter propi de bona part de les Aïzoàcies, i un dels gèneres típics, Mesembryanthemum, rep el seu nom de les paraules gregues mesembria (migdia) i anthemon (flor), per la qual cosa aquestes plantes són conegudes també com a “flors del migdia”.

Lithops renovant fulles

Lithops en flor

En la renovada col·lecció del Jardí de la Universitat de València es mostren actualment diverses espècies de Lithops, com a L. bromfieldii, L. karasmontana, L. fulviceps, L. lesliei, L. hallii o L. hookeri, entre unes altres, en una representació dels deserts rocosos sudafricans, on estan acompanyades per altres espècies pròpies d’aquests ambients com Lapidaria margaretae, Pleiospilos nelii, Carruanthus peersii o Conophytum hians. L’exposició s’anirà enriquint en el futur amb la incorporació de noves espècies.

Exposició de Lithops del Jardí, Lapidaria margaretae

Les pedres vivents són plantes extraordinàries, i tal com indica l’expert en plantes suculentes Gordon Rowley, en el pròleg a la monografia del gènere Lithops de Desmond T. Cole, “allà on existisca un Jardí Botànic, una exposició de Lithops sempre serà necessària (…), com una de les meravelles del Regne Vegetal que mai deixen d’atraure multituds i fascinar al públic”.