La fruita més sucosa: la magrana

El magraner, Punica granatum, és una planta d’allò més interessant des del punt de vista etnobotànic. Pel que fa al seu nom, a les comarques meridionals valencianes, solem usar tant “mangraner” com “mangrana, amb una ‘n’ epèntica afegida a la més etimològica versió de magraner o magrana. Amb aquest arbust o arbre caducifoli, al llarg dels segles hem sabut crear vincles que van més enllà de les purament agronòmiques. Vincles que han cristal·litzat en un poliedre cultural d’amplíssim espectre en què a més dels aspectes botànics cobren especial rellevància els de caràcter etnobotànic, com la farmacologia, l’agronomia, l’alimentació, la bioquímica, la cosmètica, la cistelleria, l’adobament de pells, la tintoreria, l’ornamentació, la història, la mitologia, les religions, la literatura, les arts plàstiques, la lingüística, la paremiologia, la història, la simbologia, l’heràldica, la numismàtica, la vexil·lologia (banderes), els jocs infantils… i anem a parar per no cansar el qui està llegint.

En origen, el magraner era un arbust caducifoli i espinescent distribuït de manera natural del Caucas a l’Himàlaia, i que feia un fruit, la magrana, d’interior comestible. Més tard, en anar perfeccionant les tècniques agronòmiques, es van obtenir cultivars d’arbrets amb poques espines i fruits més accessibles. Uns fruits, cal dir-ho, que són una raresa dins el món vegetal: un fruit de pell coriàcia i forma peculiar, una balàustia, una mena de bossa de cuir que conté en l’interior múltiples llavors envoltades d’una polpa translúcida i sucosa; uns arils  amb diferents gradacions entre dolç i àcid, i de colors que van del rosa pàl·lid fins el vermell intens, i agrupats i compartimentats per membranes semitransparents.

Un cromatisme interior tan bell que fins i tot ha servit com a metàfora en poemes de tanta sensibilitat com el bíblic “Càntic dels càntics”, en què l’amant li diu a la seua estimada: «Les teves galtes són com grans de magrana» (Càntic dels càntics, 4,3; 6,7), la qual, en resposta, xiuxiueja al seu pretenent «…i jo  et donaria a beure vi perfumat i el most de les meves magranes» (Cant. 8,2).

Van caldre, això sí, segles de millora per selecció de mutants més grans i dolços, uns avanços que hem d’agrair als destres agricultors sumeris, acadis, caldeus (babilònics), hindús i egipcis. I fins i tot als assiris (alta Mesopotàmia), que van associar l’abundor dels grans continguts en la magrana amb el seu déu de la fecunditat, Rimon. Una divinitat que més tard van adoptar com a pròpia els siris (entre Anatòlia i Aràbia), fenicis i cananeus, i que tenia  el seu santuari principal a Damasc, la capital de Síria.

El gust dels fenicis per les magranes va fer que distribuïren el seu cultiu per les ribes de la Mediterrània i en particular per una de les seues fundacions, Cartago. I van ser els púnics o cartaginesos, hereus dels fenicis de Tiro, els qui van impulsar i millorar extraordinàriament el cultiu dels magraners sota la direcció d’un dels majors agrònoms de l’antiguitat, Magó (s. III aC). L’exportació de les magranes va ser una de les activitats més lucratives dels cartaginesos fins el punt que les magranes van ser conegudes per tot arreu com malum punicum, “pomes púniques”.

El magraner va arribar a ser tan representatiu de Cartago que Escipió l’Africà, després de derrotar Anibal en Zama, va plantar un magraner en el Quirinal romà en commemoració de la batalla. I ho va fer en el temple dedicat al déu de la guerra Quirí (l’equivalent a Mart), en direcció al qual es va obrir una avinguda anomenada justament Via ad malum punicum (actualment Vía delle Quattro Fontane).

Pel que fa a casa nostra, tenim constància de l’antiguitat del seu cultiu al migjorn valencià, a la comarca del Baix Vinalopó. De fet, en el jaciment arqueològic de l’Alcúdia (el mateix on es va trobar la Dama d’Elx), s’han descobert magranes carbonitzades del s. I aC, i ceràmica de l’època ibèrica tardana (s. II-I aC) amb gravats de magrana, fàcils d’identificar atesa la peculiar morfologia del fruit.

Segles més tard, també els musulmans van desenvolupar una especial volença per les magranes i els magraners, prefiguracions del paradís o jannah, en el qual «hi haurà fruita, palmeres i magraners» (sura 55,68, Alcorà:). En consonància, els agrònoms andalusins es van esforçar en aconseguir magranes de la millor qualitat, com queda patent en el ‘Tractat d’agricultura’, del sevillà al-Awam (s. XII-XIII), o en estudiar els antics jardins andalusins, o en visitar els actuals marroquins.

Uns jardins i horts que incentivaven tota mena d’experiments agronòmics, alguns dels quals vam heretar a les nostres terres més meridionals amb varietats com ara l’albar, bona de menjar tot i que lleugerament més agra que dolça; la dolça albar, de grans grossos i molt dolços; l’agra, xicoteta, de pell vermellenca i tast àcid; la preciosa, gran, vermella, agra i pinyolenca, de maduració tardana; la tendral, la de més qualitat, de grans grossos, llavors menudes i molt de suc, tot i que d’escorfa tan fina que queda marcada al menor colp; la pinyolenca, amb més pinyol que aril; i la Sacaries, xicoteta i molt dolça.

Capítol a banda mereixerien les varietats escapades dels cultius i naturalitzades pels marges de sèquies i canals; en aquests casos té tendència a recuperar l’aspecte original, arbustiu i espinescent, amb magranes més menudes, de grans no massa vermells, menys sucoses i de tast àcid. En el nostre cas, eixos exemplars assilvestrats reben a Elx (el Baix Vinalopó, País Valencià) el preciós nom de salleiers o de sallei referint-se a l’expressió “de sa llei”, en el sentit de que “van a la seua”, sense que ningú els cultive. I, sobretot, la mollar, la icona del camp d’Elx molt cultivada també a les comarques veïnes de l’Alacantí i el Baix Segura, tot sent la varietat més produïda a tot l’estat i la més exportada.

I totes aquestes varietats van junt amb una altra ‘Mangrana’, ara simbòlica, la del Misteri d’Elx: un ‘núvol’ articulat que s’obri en gallons i descendeix per recollir i pujar al cel -‘en cos i ànima’ (Assumpció) per coronar-la-hi la Mare de Déu recentment morta. El drama sacre, el Misteri d’Elx, es representa els dies 14 i 15 d’agost; és l’únic de tècnica medieval interpretat des de fa més de cinc-cents anys, i ha sigut declarat per la UNESCO Patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

De les característiques organolèptiques de la ‘mollar’ cal destacar la dolçor tan equilibrada, un pinyol tan blanet que quasi no es nota, i el color exterior, que oscil·la del crema al roig intens (en funció de l’exposició al sol que ha tingut la fruita en l’arbre). No és, però, la més cultivada a nivell internacional, ja que els gustos pels diferents tipus de magranes difereixen notablement d’uns països a uns altres: als països mediterranis i part d’Europa es prefereixen les varietat ‘dolces”, com a fruita de postres. Però, en els països anglosaxons, centreeuropeus i escandinaus, es decanten per les més agres o agredolces, per a ensalades, sucs i begudes refrescants com ara la granadina, un xarop molt agradable i refrescant, a més de ser útil per tractar les afeccions de gola. El resultat és que pel que fa a les més de cinc-centes varietats existents, la més cultivada al món siga la wonderful, àcida, amb un pinyol més marcat i de color vermell intens, tant els arils interiors com la coberta exterior.

Així doncs, gaudim de les magranes, clar. Però també de tot allò que els humans hem sabut crear inspirats en elles, des dels cultius primmirats fins excelses poesies i, ¡com no!, obres pictòriques com aquestes dues amb què tanquem l’article.

El gaudi palatal dels fruits, com també el poètic i el pictòric conscientment entesos també formen part de l’etnobotànica. D’una etnobotànica afectiva que també convé reivindicar.

Aquest article ha estat escrit amb Vicent Oncina Climent, enginyer tècnic agrícola per la Universitat Miguel Hernández d’Elx, que va dedicar el projecte de fi de carrera al cultiu dels magraners.

Recursos i informació complementària

Referències

Quadre “Bodegón con granadas”
Quadre “Bodegón con granadas, Manzanas, acerolas y uvas en un paisaje”

Vídeos

Magrana, mitologia i literatura
La magrana i la història
La magrana i la simbologia
Etnobotànica infantil i ús dels badocs de magraner

Bibliografia recomanada (ordenada cronològicament)

Font Quer, P. 1978. Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Labor. Barcelona.
Climent, D. 1985. Les nostres plantes [comarques meridionals valencianes]. Institut d’Estudis Juan Gil Albert. Diputació d’Alacant.
Climent, D. 1992. Les nostres plantes. Una aproximació multidisciplinar al món vegetal de les nostres terres [Països Catalans]. Editorial Aguaclara. Alacant.
Melgarejo, P. & Martínez, R. El granado. 1992. Ediciones Mundi-prensa.
Zurriaga, F. & Climent, D. 2012. Herbari. Viure amb les plantes. Universitat de València.