L’hipèric o herba de Sant Joan: estrelles daurades per fomentar l’autoestima

Fidel a la cita primaveral, hi ha una herba que rebrota per maig i que orna el camp amb estrelles daurades. Unes estrelles acompanyades de fulles d’un verd intens que acumularan essències i assoliran la plenitud en la nit de Sant Joan. Es tracta de l’hipèric o perico, l’Hypericum perforatum, de la família hipericàcies, gutíferes o clusiàcies. És l’herba de Sant Joan per antonomàsia (podeu consultar ací altres noms comuns), amb fitònims populars com el castellà hierba de San Juan, l’italià erba di San Giovanni, l’anglés St. John’s wort o l’alemany Johanniskraut, etc.

La planta es manté viva durant l’hivern amagada sota terra, en forma de rizoma o tija horitzontal enterrada i carregada de reserves. I desperta quan ho fa Maia, l’antiga deessa romana epònima (és a dir, “que li dóna nom”) del mes de maig i que els cristians van convertir en el mes de Maria. En sentir-se acaronada per l’oratge primaveral, l’Hypericum perforatum o herba de Sant Joan emet unes tiges verticals de fins mig metre d’alçària que cobreix de parelles de fulles. Aquestes, mirades a contrallum, semblen puntejades, foradades per vesícules translúcides.

Detall de les fulles d’Hypericum perforatum / Daniel Climent

A eixos puntets translúcids al·ludeixen tan l’epítet científic de perforatum com diversos noms populars, com el nostre de “foradada”, el gallec milfurada o el francés millepertuis. Unes vesícules que en ser xafades amb els dits esclaten i els taquen amb un suc vermellós (sangue di San Giovanni, li diuen a Itàlia).

Pel que fa a les flors, cridaneres, conspícues, semblen estrelles àuries amb cinc pètals d’un groc viu i vores marcades per punts negres, vermellencs o ambarins. El conjunt ofereix una visió de singular bellesa, incrementada pel fet que del centre sorgeixen un gran nombre d’estams també grocs i puntejats al capdamunt de negre o de porpra.

Flor d’Hypericum perforatum / Daniel Climent

Una planta màgica

Bé pel simbolisme de les estrelles daurades, bé per les propietats atribuïdes al seu fum —la flaire recorda a l’encens— q l’Edat Mitjana se l’anomenava fuga daemonium (“espantadimonis”), i se’n cremaven manolls per foragitar de les cases els mals esperits, idea que encara perviu en fitònims populars com el francés chasse-diable i l’italià scacciadiavoli. També se suposava que manolls de la planta penjats a les portes i finestres impedien que els mals esperits accediren a la llar. A més, a determinades parts d’Itàlia, els qui ballaven al voltant de les fogueres de la Nit de Sant Joan, ornaven el cap amb garlandes d’aquesta herba.

Més enllà de la màgia i els encanteris, les fulles i les flors de l’hipèric guarden un secret que només poden gaudir els qui han aprés a mirar la natura amb ganes de veure i de viure. Perquè a la bellesa del contrast cromàtic uneix algun dels remeis més reputats per curar determinades parts del cos… i de l’ànima.

Però clar, tot això només podrà passar si les fulles i les flors es recullen —és que ho dubtàvem?— la nit de Sant Joan. Uns remeis i propietats atribuïbles a unes essències que han començat a elaborar-se per maig i que assoliran les màximes concentracions durant l’apogeu floral i curatiu de la nit més curta i màgica de l’any, la nit de Sant Joan, del 23 al 24 de juny.

Però, anem a pams.

Contra els cremats, blaüres i ferides superficials

Mirem que es diu al Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril escrit per Fra Miquel Agustí (Banyoles, 1560 – ?, 1630), agrònom i prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a Perpinyà. En concret, a la pàgina 34, parla de la planta que estem considerant.

Facilitem-ne la lectura:

«Secrets de la herba Transflorina, dita herba de Sanct Ioan:
La sua flor esta molt en vs per fer guarir les nafres, y colps, tal qual aquest. Prendreu del fruit del Hom, y flor de aquesta herba, botons de Roses, que son les ponselles encara closas, y posar tot junt en una ampolla de vidre ab oli, ho posareu al Sol, fins fejau sia tot consumit, aprés ho colareu y guardareu per usar dell per los trenchs, colps y nafres».

La recepta que proposa és la clàssica per fer qualsevol ungüent: macerar en oli i exposar a la llum solar. Un procediment que a penes ha variat atés que ara mateix la fórmula habitual per fer l’oli d’hipèric (o de pericó) consisteix en macerar 100 grams de summitats florides fresques en un litre d’oli d’oliva durant de 9 a 40 dies “a sol i serena” (és a dir, que li done la llum de dia i la foscor de nit). Passat eixe temps, el conjunt ha adquirit un color vermell fosc, quasi negre; es filtra el preparat i es guarda a l’espera de ser usat per desinfectar, cicatritzar una nafra o llaga, un cremat o una ferida no massa profunda.

Oli d’hipèric macerant, exposat a la llum del sol. / Holger Casselmann (Wikimedia Commons)

L’ungüent de l’herba de Sant Joan o oli d’hipèric ha gaudit des de ben antic d’una justa fama com vulnerari (del llatí vulnus-eris, “ferida”, “colp”) i cicatritzant. És a dir, que s’aplica per via tòpica (directament sobre la zona afectada) per curar la pell i els teixits subcutanis alterats per úlceres, ferides, cremades, colps (“flor de cop”, a molts llocs), llagues, èczemes o inflamacions. De fet, un dels noms antics de la planta era el d’herba militar perquè solien dur-la els soldats per tractar els traumes físics derivats dels exercicis i els combats.

Els responsables de les propietats antisèptiques, cicatritzants i antiinflamatòries de l’oli de pericó o oli de colp són uns principis actius ben interessants des del punt de vista farmacològic: aromàtiques essències, astringents tanins, versàtils glucòsids com la rutina, enfortidora dels capil•lars sanguinis, un derivat polifenòlic i pigment antibiòtic anomenat hipericina que abunda en els estams, etc. Precisament pel que el preparat conté la fotosensibilitzant hipericina, convé que la zona tractada no s’expose al sol les hores posteriors a l’aplicació.

Il·lustració d’Hypericum perforatum L. de Jan Kops (1765-1849), en Wikimedia Commons. A la dreta, fotografia de la planta de Daniel Climent.

Un remei per millorar l’autoestima

En ocasions, el nom d’una planta intenta ser descriptiu, i la forma, el color, l’ambient, les propietats o la procedència han quedat recollits en el fitònim, el popular o el científic. Així, per exemple, el gran savi Linné, promotor de la terminologia científica de les plantes, va batejar aquesta herba amb l’específic perforatum per indicar els puntejats translúcids de les fulles.

El nom del gènere, Hypericum, també conté informació, no tant morfològica com fisiològica. De fet, el nom genèric és una referència a la capacitat d’aquesta planta de “pujar” (hyper) la “imatge” (eikon), en el sentit d’elevar la pròpia imatge, d’incrementar l’autoestima o imatge que una persona té de si mateixa. El fet és que des de ben antic, aquesta herba s’ha usat per tractar les depressions lleus, per curar la melancolia i, ja posats, per minvar l’ansietat, els terrors nocturns, els trastorns neurovegetatius associats al climateri, i… què bé, no? per atraure l’amor.

¿Què de cert hi ha en tot això? La veritat és que de tot un poc. Pel que mereix alguns comentaris.

Si un producte fitoterapèutic és bo, ho és no per “natural” sinó per contindre substàncies que en determinades condicions ens beneficien. Com també hi ha substàncies “naturals” que ens poden perjudicar si les ingerim, si n’entrem en contacte o si les fem servir en condicions no apropiades.

Existeixen teràpies tradicionals l’eficàcia de les quals ha sigut comprovada farmacològicament. En aquests casos, el remei ha estat incorporat a la farmacopea, el tractat que reuneix les especificacions per usar adequadament les matèries primeres i els preparats farmacèutics. L’hipèric forma part de la farmacopea europea, on figura la millor manera de fer servir l’extracte de l’herba original.

Doncs bé, pel que fa a l’acció antidepressiva, els estudis clínics han mostrat la utilitat de l’hipèric en el tractament de determinats tipus de depressions lleus i moderades. Encara no s’han dilucidat ni el mecanisme d’acció ni la substància o substàncies responsables de l’acció antidepressiva però se suposa que hi estan implicades la hipericina, la hiperforina i els flavonoides. En qualsevol cas, com que el preparat conté algun component fotosensibilitzant, es recomana evitar la insolació directa durant les hores posteriors al tractament.

Oli de pericó a la venda en el mercat setmanal del poble d’Otos, a la Vall d’Albaida (2015) / Daniel Climent

I un licor per tastar i gaudir

Però de moment, i mentre la ciència resol l’enigma dels principis actius responsables i els mecanismes bioquímics i fisiològics relacionats amb les qualitats antidepressives de l’hipèric, podem gaudir d’una altra manera les propietats d’aquesta planta: prenent el licor d’herba de Sant Joan. El preparat de la fórmula va ser, afortunadament, recollit per eixe gallec-alacantí tan admirable com encara poc ponderat: Francisco G. Seijo Alonso, en el seu llibre Las bebidas valencianas (1980).

El licor d’herba de Sant Joan es prepara per maceració d’un grapat de rametes d’hipèric junt a 125 grams de sucre per litre d’aiguardent. Tan senzill com recomanable. I encara que el macerat conté la fotosensibilitzant hipericina, com que el licor potser te’l prendràs de nit, pel matí podràs comprovar si funciona per elevar l’autoestima i atraure l’amor sense perill de què el sol t’irrite la pell. I si és així, si realment et trobes millor, per favor, no dubtes a contar la teua experiència.