Històries de plecs. L’enigma de l’orquídia ‘Serapias vomeracea’

Comencem una xicoteta aportació a la revista Espores amb plecs d’herbari com a protagonistes. Una sèrie d’històries, més o menys amenes esperem, a través de les quals donarem a conèixer una miqueta el treball que es realitza als herbaris, el seu interès i la seua funció. En aquesta ocasió, us contarem una història que mostra molt bé com el treball de gabinet unit al treball de camp pot donar lloc a sorpreses inesperades.

Una orquídia imprevista

Fa més de 50 anys, en recol·leccions per les serres de Terol, dos botànics espanyols van recollir testimoniatge d’una orquídia que els va resultar, com a poc, interessant. Es tractava d’orquídies del gènere Serapias, no gaire abundant i amb escasses espècies en la serralada Ibèrica, d’on només es coneixen tres espècies. Totes elles tenen certs trets comuns enfront d’altres tipus d’orquídies: no tenen esperó (a diferència del gènere Orchis, per exemple) i tenen el label (una espècie de pètal inferior) dividit per la zona central en dues meitats, una còncava amb lòbuls laterals erectes i una altra a manera de llengüeta lanceolada, en forma de cor o ovalada i aguda en l’apical (en la punta). Per a més informació sobre la morfologia floral de les orquídies us recomanem el següent enllaç.

Serapias lingua. / Esculapio (Wikimedia).

Aquests dos botànics eren Doroteo Almagro i José Borja Carbonell. Almagro, natural de Tramacastilla, va ser un incansable estudiós de la flora d’aquesta zona d’Albarrasí. Les seves herboritzacions les enviava a Carlos Pau, en aquells dies (finals del s. XIX i principis del s. XX) un dels botànics més prestigiosos de la geografia espanyola. El cas és que el senyor Almagro va recollir una orquídia del gènere Serapias. I el plec, per circumstàncies de la història, va acabar a l’Herbari del Jardí Botànic de la Universitat de València, conegut internacionalment com a herbari VAL.

Dehesa Boyal de Griegos. / Clubrural.com.

Un poc més tard, en 1946, també a Terol, però aquesta vegada en la part oriental, a la serra de Gúdar, José Borja Carbonell, en les seues excursions per a l’estudi de la flora i vegetació de la serra de Gúdar i Javalambre, va recol·lectar també una orquídia del gènere Serapias. I també ha arribat a l’Herbari VAL el testimoniatge d’aquesta recol·lecció. És a dir, el plec.

Els dos plecs van quedar emmagatzemats al costat dels més de 230.000 amb què compta l’Herbari VAL, determinats com Serapias cordigera. No obstant això, cap dels tres botànics implicats (els dos recol·lectors i Carlos Pau com a determinador de l’orquídia de Tramacastilla) van publicar aquesta troballa als seus articles o llibres. I els plecs restaren oblidats aquests en les síntesis recents de flora de la zona i estudis monogràfics del gènere.

De les Serapias del sistema Ibèric

En el sistema Ibèric, no comptem amb un gran nombre d’espècies del gènere Serapias, i menys a la província de Terol. Per sort, totes estan bastant ben delimitades morfològicament i, encara que solen perdre part de les seues característiques en ser premsades i assecades, a ulls avesats no resulta difícil diferenciar-les en els plecs d’herbari. Això sí, sempre que compten amb les flors més o menys ben conservades, i on puga observar-se bé la morfologia del label (recordeu, una espècie de pètal inferior).

Il·lustració de Flora Iberica. Label de: a) Serapias lingua, b) S. cordigera, c) S. parviflora.

De les espècies de Serapias presents en el sistema Ibèric conegudes abans de l’estudi que estem relatant (i que amb gran detall va descriure el seu descobridor a la revista Flora Montiberica), Serapias lingua es caracteritza per tenir en la base del label una taca inflada granat o negrosa i brillant que té la mateixa amplària que aquest. S. parviflora i S. cordigera tenen dues taques o callositats als costats i més menudes. Podem distingir aquestes dues espècies perquè S. parviflora té un epiquil (part més allunyada de la base) curt, al voltant d’1 cm, mentre que S. cordigera presenta un epiquil major. D’aquestes tres espècies d’orquídies, encara que no estan excessivament esteses, la més escassa és S. cordigera, només present en comptades poblacions del nord de Burgos i La Rioja.

Serapias cordigera. / Luis nunes (Wikimedia). Serapias parviflora. / Bouba (Wikimedia).

Uns quants anys després

No va ser fins a l’estudi sistemàtic i detallat de les orquídies del sistema Ibèric dut a terme per Javier Benito Ayuso per a la seua tesi doctoral que no es van estudiar amb deteniment els plecs en qüestió. Per sort, estaven en lloc segur en l’Herbari VAL esperant, pacientment, el seu moment.

Plec recollit per Almagro i determinat per C. Pau (esquerra) i plec recol·lectat per Borja en Javalambre (dreta). / Herbari VAL del Jardí Botànic de la Universitat de València.

De la revisió del material, únicament va poder constatar que no es tractava de cap de les tres espècies del gènere Serapias conegudes del sistema Ibèric. Existien dubtes sobre la seua identitat. L’estat del material no facilitava una determinació clara d’aquest, cosa que obligava a buscar-la al camp. I aquesta no anava a ser una tasca fàcil ja que per les serres de Gúdar i d’Albarrasí ja havien estat molts els botànics i botàniques que havien prospectat i recol·lectat, sense que fins al moment s’hagués observat cap orquídia pertanyent al gènere Serapias.

A més, les orquídies i altres espècies de bulboses tenen una floració molt relacionada amb les condicions climàtiques, i no tots els anys les veiem fàcilment. Una dificultat afegida més.

Una casualitat, tres intents… I la solució

Finalment, va ser una casualitat i tres intents els que propiciaren l’esperada troballa i la resolució de l’enigma.

La casualitat va ser que J. Benito Ayuso es trobés amb altres apassionats de les orquídies en una sortida al camp per a veure, estudiar i fotografiar aquestes plantes a la serra del Cadí (nord de Lleida). En aquesta excursió va coincidir amb dues persones que feia poc temps havien estat per la serra d’Albarrasí i havien fotografiat unes Serapias interessants. A l’ull expert de J. Benito, les fotos d’aquestes orquídies de seguida li van cridar l’atenció i va recordar aquells plecs que havia vist per l’any 2000. Després d’aconseguir informació sobre la zona on es van realitzar les imatges, es va decidir a visitar la Dehesa del Boyal del municipi de Griegos. En 2012, va visitar dues vegades la zona i en cap de les dues ocasions va aconseguir veure les orquídies que tant anhelava trobar. A més, la segona visita va ser desoladora per un altre motiu. Se celebrava la festivitat de Sant Pere i centenars de persones (amb els seus respectius cotxes) campaven per la zona i preparaven un menjar multitudinari, en la mateixa Devesa! Però no va desistir.

Dehesa Boyal de Griegos. / Clubrural.com.

En 2013, la persistència va donar els seus fruits i, per fi, es van mostrar aquestes orquídies a vista de l’orquidiòleg. Amb aquests nous exemplars, va poder estudiar les plantes, revisar la seua identitat i concloure que es tracten de Serapias vomeracea, fins llavors de presència desconeguda en el sistema Ibèric.

A la llista: Serapias vomeracea

Seguint a Flora Ibérica, aquesta espècie es caracteritza, entre altres coses, per la seua inflorescència d’uns 4-10 cm, laxa (major i densa en S. cordigera) i per tenir un epiquil més del doble de llarg que d’ample i triangular o lanceolat (per contra, l’epiquil de S. cordigera és menys del doble de llarg que d’ample i amb forma de cor o ovada).

Serapias vomeracea. / Adrien (Flickr).

Si bé no es tracta de Tramacastilla, d’on es pensa que la va recol·lectar Almagro, les orquídies trobades estan a escassos quilòmetres i, amb tota probabilitat, aquell plec també és la mateixa espècie. També, amb tota probabilitat, ho és el de la serra de Gúdar, encara que queda per trobarla en aquesta zona.

Aquesta és la història de com Serapias vomeracea ha passat a engrossir la llista d’espècies de plantes del sistema Ibèric. La història d’un plec.