Estèvia, la història d’un gènere molt dolç
El famós edulcorant natural que s'obté d'una planta deu el seu nom al botànic valencià Pere Jaume Esteve, encara que ell no l'estudiara, ja que va ser Cavanilles qui els va connectar. Amb motiu de la reinauguració de la mostra Estèvia, la panacea dolça, de la Universitat de València, resultat d'una investigació que combina botànica, agronomia, dietètica, i fins i tot tecnologia dels aliments i la seua comercialització, Jaime Güemes recorre una història que parteix de la selva sud-americana i arriba fins als nostres dies, amb un producte els beneficis econòmics del qual han de redundar en els qui el mereixen, que no sempre són els qui imaginem.
Vivint com estem en una època d’incertesa i confusió en la qual cada dia veiem com es confonen les dates i els títols, com es transforma la història i es reubiquen països i personatges, m’agradaria contribuir a posar en el seu lloc i època als dos personatges valencians, dos il·lustres botànics, que es troben (o no, com veurem) en la estevia, aqueixa planta de sabor melós i possible solució a glucèmies i diabetis. El seu nom ens sona molt ja, però potser no sabem que deriva del botànic Pere Jaume Esteve, un valencià del segle XVI. I fins i tot en aquesta dada hi ha fils dels quals tirar. Em posaré a això, amb el permís dels historiadors de la ciència, i prenent-me algunes llibertats perquè cultura, naturalesa i art s’entremesclen reforçant-se.
Retrocedint en el temps
Comencem per una ràpida cronologia. Imaginem que fa 1500 anys, mil anys abans de l’arribada de Cristóbal Colon al continent americà, una dona guaraní recorria les regions semiàrides de la Serralada de Amambay buscant una planta que creixia en llocs assolellats sobre sòls arenosos, poc fèrtils. No buscava qualsevol planta i sabia distingir-la entre les milers d’espècies que poblaven la regió. Necessitava recol·lectar-la per les seues propietats, per la seua capacitat d’endolcir les infusions més amargues. L’herba tenia nom guaraní: kaá-jeé, i com a “herba dolça” la van començar a dir segles després els espanyols arribats a Sud-amèrica.
Cap a 1500 va nàixer, segurament a Morella, Jaume Pere Esteve, el principal protagonista d’aquesta història, almenys, el protagonista humà, valencià, botànic, metge, professor de la Universitat de València i humanista. Personatge notable a la València de la primera meitat del segle XVI i fill de metge, es va formar en les universitats de París i Montpeller. Després d’exercir com a metge a la ciutat de València, arriba, una mica tard, a la Universitat on va ser professor durant breus períodes en les càtedres d’anatomia i simples, en la de grec, en la de cirurgia i en la de matemàtiques. Temps que li va servir també per a enfrontar-se al Rector, oposat a la revisió dels estudis de medicina, la qual cosa li va suposar l’expulsió del claustre universitari durant uns anys.
Pere Jaume Esteve va desenvolupar el seu interés per la botànica estudiant les plantes que creixien de manera espontània en el territori valencià i deixant escrit un diccionari de les plantes que naixen en el Regne de València. Aquest manuscrit i les còpies que es van fer d’ell està desaparegut, però va servir perquè Antonio José Cavanilles trobara motius suficients com per a dedicar-li el gènere Stevia. No tenim constància que Esteve rebera ni estudiara materials botànics procedents d’Amèrica i, sens dubte, no va conéixer cap espècie del gènere Stevia. La seua relació amb la recol·lectora guaraní d’herbes, encara hauria d’esperar.
L’origen del nom
Avançant en la cronologia, passem de principis del segle XVI a la fi del segle XVIII. En aquell moment, Antonio José Cavanilles es trobava a Madrid estudiant els materials enviats per Martín Sessé i José Mariano Mociño, responsables de la Real Expedició Botànica a Nova Espanya. Va poder veure créixer les plantes en el Real Jardí i estudiar els plecs, per a concloure en la proposta d’un nou gènere, en aquell moment, només amb tres espècies. Buscant epònims per als seus gèneres, Cavanilles va mirar cap als antics catedràtics de la Universitat de València i entre ells, va triar a Pere Jaume Esteve per a donar nom a un nou gènere de compostes, al qual va anomenar Stevia. Cavanilles destaca en la seua descripció l’obra d’Esteve i molt especialment el perdut Diccionari al qual m’he referit abans. D’aquesta manera, quasi 250 anys després de la mort de Pere Jaume Esteve, Cavanilles ho va immortalitzar.
Esteve i Cavanilles van quedar així units de manera inseparable en la nomenclatura botànica. Però si us recordeu de la nostra recol·lectora d’herbes, encara estava molt lluny d’ells. Per a anar arribant al final de la història, podem imaginar-nos a un botànic suís, Moisés Bertoni, passejant pels mercats d’Asunción a Paraguai a la fi del segle XIX i tafanejant entre les herbes que oferien els herbolaris. Un dia, va rebre un paquet enviat des del nord de Paraguai que contenia unes fulles i flors del que per allí es venia com kaá-jeé, herba dolça per als criolls. Va estudiar la mostra per a adonar-se que no podria atribuir-li un nom científic, la qual cosa li va portar a descriure-la com a nova espècie sota el binomen Eupatorium rebaudianum.
També va saber de les seues propietats i usos per la informació que li van donar. No sabia on vivia ni tampoc com era en realitat, perquè només va poder estudiar una mostra trossejada disposada per a endolcir qualsevol infusió. Aquesta troballa va unir, d’alguna forma, a la dona guaraní del principi de la història amb la ciència botànica europea, si bé encara van haver de passar uns anys perquè la planta fora reubicada en el gènere Stevia, com Stevia rebaudiana, quedant, ara sí, Pere Jaume Esteve unit a la tradició guaraní d’ús de la kaá-jeé.
Una mica d’economia
La resta ja no és botànica. Tampoc història, i pot ser que ni tan sols fitoteràpia. És més aviat márquetin, economia, i fins i tot apropiació del patrimoni cultural i tradicional dels pobles. Del poble guaraní, en aquest cas. Ja que sense el coneixement adquirit durant milers d’anys pels guaranís, Bertoni no hauria conegut mai la Stevia rebaudiana, i si l’haguera coneguda per les seues campanyes de recol·lecció, no hauria sabut de les seues propietats i usos. El descobriment de la planta no es deu a un botànic suís, milers d’anys abans ja estava en el patrimoni del poble guaraní.
Aquest coneixement tradicional és reconegut pel Conveni sobre la Diversitat Biològica aprovat a Rio de Janeiro en 1992 i ratificat en l’actualitat per 195 països. L’únic membre de Nacions Unides que no l’ha subscrit és els Estats Units. Entre els desenvolupaments d’aquest Conveni, es va aprovar en 2010 el Protocol de Nagoya sobre accés als recursos genètics i participació justa i equitativa en els beneficis derivats de la seua utilització.
Aquest protocol reconeix que els pobles originaris de la biodiversitat i dels coneixements tradicionals sobre ella han de ser beneficiaris, en part, dels beneficis econòmics que genere l’ús i explotació dels seus recursos biològics i coneixements ancestrals. El poble guaraní hauria de rebre un retorn de la comercialització de la estevia. Sense el seu coneixement, que ja guiava la recol·lecció de la dona de la qual us he parlat al principi, hui no estaríem endolcint la nostra vida amb ella.
Per a acabar, tornem als botànics valencians. Ells també han participat en la popularització del producte. Estevia, una paraula dolça, suau, estilitzada, suggeridora. Sembla inventada dins d’una campanya comercial, però no és així. Va servir per a donar nom a un gènere de plantes. Cavanilles podria haver-li dedicat un altre a Esteve, sense plantes medicinals, i ara Pere Jaume Esteve no estaria en la nostra memòria. Però va triar aquest i el mercat, per a comercialitzar el producte d’una de les seues més de 250 espècies, també el va triar. Ara, Pere Jaume Esteve està, d’alguna forma, en els aparadors, taulells, lineals, receptes, infusions, pastissos i dolços de tot el món. També ho està en aquest article, i en l’exposició que li dedica la Universitat de València, on no sabrem si el protagonista és ell o la planta; o la planta és protagonista perquè ho va ser ell.
