Plantes

30 juny 2013

EL SICÒMOR, L’ARBRE DE LES MÒMIES

Encara que és comú trobar el sicòmor en moltes parts del món, l’origen d’aquest peculiar espècimen d’ampla corona i cos grisenc està a Egipte, on era considerat l’arbre sagrat que proporcionava recer i aliment als morts.

No se sap si és per la seua forma, coronada per una boira verda de gran grandària, o per l’espessor de les seues fulles, que donava ombra i recer davant l’encegador i implacable Ra. O potser per la resistència de la seua fusta, que va fer que el sicòmor es convertira en el material perfecte per a elaborar sarcòfags i elements decoratius funeraris com a escultures o penjants. Siga com siga, aquest arbre està molt present en la cultura egípcia i està especialment relacionat amb la cultura de la mort. És per açò que el Nehet, com era cridat en la terra dels primers faraons, és un dels arbres sagrats més importants de l’antiguitat.

 

SICOMORO_arbol

 

Les referències al sicòmor estan presents en alguns dels documents més antics d’Egipte, com és el Llibre dels Morts, el seu text sagrat, segons el qual, hi ha dos sicòmors en l’entrada del Cel, que donen recer i fruits als morts (“He abraçat al sicòmor i el sicòmor m’ha protegit; les portes de la Duat m’han sigut obertes”. Llibre dels Morts, Capítol 64). També algunes deïtats, especialment femenines, s’han associat a aquest arbre. El cas més destacat és el la deessa Hathor considerada la “Senyora del sicòmor del Sud”.

 

Quan un difunt invocava a la deessa, que vivia en un sicòmor, aquesta li proporcionava aigua, aliment i recer, i l’acollia en el seu si com a fill. Per açò, en les parets de les tombes es representava una escena en la qual el sicòmor apareix humanitzat i mostrant virtuts maternals, com a grans pits amb els quals alleta al nounat en la seua nova vida. Segons la tradició, del sicòmor s’extreia també l’aliment per als déus, el Nut (similar a l’ambrosia dels déus de l’Olimp) i era tal la devoció que se li professava que, en alguns monuments, es representa a camperols envoltant l’arbre fervorosament i deixant en els seus peus ofrenes d’aliments i begudes.

 

SICOMORO_frutos

Més enllà de la tradició religiosa, el sicòmor, pertanyent a la família de les Moràcies   i natural de Síria, Egipte, Sudan i part d’Àfrica Tropical, va ser conreat a Egipte per dos motius purament econòmics: el primer, pels seus fruits, una espècie de figues de no massa qualitat però sí de gran producció; el segon, per la seua fusta, molt resistent i utilitzada inicialment en la construcció. La qualitat de la fusta, unida a la longevitat de l’arbre, pot viure fins a 500 anys, va fer que els homes més poderosos de l’Antic Egipte volgueren que el seu sarcòfag es realitzara amb aquesta fusta, doncs creien que així tindria més durabilitat.

 

Aquesta pràctica es va generalitzar i amb el temps el sicòmor es va guanyar, encara més, la fama d’arbre sagrat, doncs dins albergava a les mòmies. Gràcies a la durabilitat de la seua fusta, el sicòmor també va ser emprat per a realitzar tot tipus de mobles, escultures i amulets, generalment de tipus funerari i que servien com a aixovar en els enterraments. Un exemple d’aquest tipus d’escultura és la famosa talla de de Skeikh el- Beleu trobada en Saqqara.

 

SICOMORO_tumba

 

En termes botànics, el sicòmor (Ficus sycomorus) és un arbre pertanyent a la mateixa família de la figuera, amb la qual està molt emparentat. De fet, el sicòmor també es coneix com a “figuera africana”. El més característic de l’arbre és el seu tronc, d’arrels gruixudes i superficials, revestit per una escorça grisa i fisurada, formada en plaques rectangulars que, en desenganxar-se i caure al sòl, deixen a la llum retalls d’un tronc ataronjat. També crida l’atenció de la seua fesomia el seu brancatge, molt dens i nugós, que es tenyeix en groc durant una època de l’any i que brolla des de molt a baix, a pesar que el sicòmor pot aconseguir els 20 metres d’altura i els 6 de diàmetre en en el seu tronc.

El sicòmor és una espècie que s’adapta pràcticament a qualsevol zona i capaç de colonitzar-la, fent-li ombra a les espècies autòctones. A més, la seua reproducció mitjançant esqueixos és molt ràpida. Per açò, va ser introduït amb èxit en tota Europa, especialment en el nord i en les Illes Britàniques. L’antany arbre sagrat s’ha convertit ara en un habitual de parcs i paisatges urbans, on s’ha convertit sovint en l’única font d’aliment per a insectes i aus.

 

SICOMORO_semillas

En el compendi De Matèria Medica, Dioscórides al·ludeix en aquests termes al sicòmor i a les seues propietats medicinals:
“Algunos lo llaman también sykáminon. Se llama asimismo sicomoro su fruto por ser desabrido al gusto. Es un árbol alto, semejante a una higuera muy provisto de zumo y parecido a moral por sus hojas. produce fruto tres o cuatro veces al año, no de los ramos, como en el caso de la higuera silvestre, sino del tronco; su fruto es semejante al de la higuera silvestre, más dulce que el higo silvestre y no tiene grana dentro. Se da muchísimo en Caria y en Rodas y en otros lugares que no son ricos en grano. Presta ayuda en las carencias de cereal por ser su fruto continuo. Este es conveniente para el vientre, no tiene valor nutritivo y es malo para el estómago. Se extrae zumo del árbol antes de producir el fruto, en primavera, a base de machacar superficialmente la corteza con una piedra, pues si se machaca más a fondo no sirve para nada. Se recoge la lágrima con una esponja o un trozo de lana y una vez seco y moldeado en pastillas, se almacena en un recipiente de barro cocido. El zumo tiene virtud molificativa, cicatrizante de heridas, sudorífico de cosas de digestión difícil. Se bebe y se aplica como ungüento contra la mordedura de serpientes, el endurecimiento del bazo, los dolores de estómago y los escalofríos; el zumo se carcome rápidamente. Se produce también en Chipre un sicomoro de diferente especie, pues sus hojas se parecen a las del olmo y no las del sicomoro. Produce un fruto del tamaño de las ciruelas, aunque más dulce. En todo lo demás, es semejante a lo que se ha dicho”.

 

Font del text de Dioscórides

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.
Send this to a friend