L’Ombú, arbre patri dels argentins

L’ombú és una espècie denominada Phytolacca dioica L que pertany a la família de les fitolacàcies. Se’l coneix també per bellaombra o fitolaca. Presenta fulles grans verdes i llustroses, en què es veu el nervi principal molt marcat. La copa que forma és densa i arrodonida, suportada per branques gruixudes. Les flors són unisexuades i es presenten en peus separats: hi ha exemplars amb flors masculines i exemplars amb flors femenines. En tots dos casos les flors s’agrupen en llargues inflorescències. Els fruits s’agrupen en infructescències que poden arribar a mesurar prop de 20 cm de longitud. La planta és semi-caducifòlia.

Ombú als Jardins del Túria (Tram VIII)

Flor masculina

Tot i tenir un port gran, ja que pot sobrepassar els 10 metres d’altura, en alguns textos és considerat una herba gegant. Això es deu al creixement singular de la tija: no hi ha un patró definit en la distribució dels teixits conductors i tampoc existència de fusta com a tal. El resultat és un tronc buit, poc consistent i sense fusta. D’altra banda, l’espècie es defineix com a arbre en alguns textos perquè pot presentar tronc principal i copa, característiques pròpies d’un arbre. És cridanera la base de l’exemplar. Si l’exemplar està cultivat en jardineria, la base és molt irregular, gruixuda i àmplia, del centre de la qual sorgeixen les branques principals. Els exemplars silvestres són més estilitzats perquè creixen en llocs en els quals hi ha competència per la llum.

Detalls en ombús dels Jardins del Túria (Tram I)

Ombú en els Jardins del Real

El nom del gènere, Phytolacca, ve del grec phyton i significa “planta” i del persa laq que significa “laca”, en al·lusió al color vermell del suc del fruit. El nom específic, dioica, ve del llatí, significa “amb dues cases”, i fa referència al fet que l’espècie presenta peus masculins (amb flors unisexuadas masculines) i peus femenins (amb flors unisexuadas femenines). El nom de bellaombra ve de “Umbú” que significa “bella ombra” en guaraní.

Elecció de l’arbre patri

El 1927 es va fer una enquesta en què van participar uns 30.000 escolars per determinar quin era l’arbre patri d’Argentina. Els resultats, publicats al diari argentí La Razón, van ser els següents: 14.670 vots per al ombú, 3.160 per al pi, 2.150 per al llorer, 2.100 per al ceibo i 1.430 per al garrofer. Aquest resultat va ser controvertit, ja que l’ombú realment no és originari de la Pampa argentina encara que si està estès per aquest territori.

Hi ha un poema del poeta i polític de Buenos Aires Luis Lorenzo Domínguez (1819-1898) dedicat al ombú. Aquest poema, titulat “El ombú” (veure el fragment), escrit en 1843 i que va guanyar un concurs literari, és un clàssic en la cultura i la literatura argentina. Potser aquest poema va influir en la votació, ja que tots els estudiants i les seves famílies coneixien el poema i s’aprenia a les escoles.

Cada comarca en la Tierra
tiene un rasgo prominente
el Brasil, su sol ardiente;
minas de plata, el Perú;
Montevideo, su cerro;
Buenos Aires –patria hermosa-,
tiene su pampa grandiosa;
la pampa tiene el ombú

El poema sembla indicar que l’ombú és originari de la Pampa, però no és així. Un altre escriptor argentí, Leopoldo Lugones, nascut a Còrdova (1874-1938), fa referència al ombú i el seu origen en la seua obra “El payador”:

A la siesta, sobre los campos que la llamarada solar devora, mientras el caminante percibía tan solo a largos trechos el ombú singular, con su sombra de capilla abierta, el delirio luminoso de los espejismos, transparentaba olas remotas y siluetas inversas de avestruces, que eran motivo de cuentos fantásticos, urdidos en gruesa trama de color como los tejidos locales. La llanura inacabable donde aquel copudo emigrante de la Selva misionera iniciaba el período arbóreo, destacando en su propia sombra el tronco grueso como un éntasis de antigua columna dórica, sugería las generalizaciones descriptivas, las síntesis grandiosas que caracterizarían el futuro poema épico. Y semejante espectáculo, constituía ya un reposo filosófico”.

Pel que fa a si és una herba o un arbre, en la seua obra “El libro celeste” l’escriptor i pintor argentí Emilio Lascano Tegui (1887-1966) cita l’ombú como una “mata”: El ombú, que no es un árbol sino una mata antediluviana, atrae en la pampa al rayo y al pasajero.

Per als gautxos l’ombú té bona i mala fama. Bona fama per les seves aplicacions medicinals: les fulles tenen propietats laxants, les cendres de branques i fulles són cicatritzants de ferides. També s’usa en forma de cataplasma per tractar els mals de cap i els problemes derivats d’una insolació. Per a això es piquen fulls de bellaombra amb altamisa i herbasana i s’aplica al cap. Té bona fama per la seua ombra, ja que en la Pampa és l’únic refugi d’ombra. És alberg per les formes del tronc i arrels, que serveixen fins i tot de taula. I els seus fruits s’aprofiten per rentar la roba. Malgrat totes aquestes aplicacions, l’ombú no dóna llenya, producte escàs en la Pampa, raó que explica la seua mala fama. Algunes dites gautxes com ara “El ombú no sirve ni para fuego” (falta de fusta), “Casa con ombú, acaba en tapera” (porta mala sort, una tapera és una casa abandonada a la plana).

Concert recital inspirat en l’obra de Toni Esteve “Per les branques de l´ombú”, amb música de Dani Miquel i Alvar Carpi

Independentment de la seua fama, l’ombú apareix en nombrosos textos de poetes, cantautors, escriptors i payadores. El músic més important del folklore argentí, Atahualpa Yupanqui (1908-1992), cita al ombú en el seu “Canto del Sur”:

Bajo el ombú solitario como un gaucho medito;
probo su voz en la Cifra, el Rasguido se encendio’;
en la Milonga Surera serios asuntos trato’,
y alzando poncho y viguela de su rancho se alejo’,
y anduvo de pago en pago, y en ninguno se quedo’

Apareix en els versos de l’escriptor, polític i militar de Buenos Aires Bartolomé Mitre (1821-1906):

A un Ombú
… Ese destino te espera
Árbol cuya vista asombra
Que al caminante das sombra
Sin dar al rancho madera
Ni al fuego una astilla dar;…

També són molt coneguts els versos del poeta uruguaià Fernán Silva Valdés (1887-1975):

Ombú,
padre de la poesía rioplatense,
el redondel de tu sombra
esta alfombrado de versos mayores;
el redondel de tu sombra
fue la “Tabla redonda” de los payadores

I els del poeta xilè Pablo Neruda (1904-1973):

Y aun en las llanuras
como láminas del planeta,
bajo un fresco pueblo de estrellas,
rey de la hierba, el ombú detenía
el aire libre, el vuelo rumoroso
y montaba la pampa sujetándola
con su ramal de riendas y raíces

Actualment es conserven exemplars històrics en diverses ciutats. Un exemple és l’ombú del Virrei Vértiz, al qual se li calculen 500 anys de vida i potser és l’arbre més antic de Buenos Aires. O l’ombú de Perdriel, del qual se sap que ja existia l’1 d’agost de 1806 quan Martín de Pueyrredón, al comandament de 50 gautxos, es va enfrontar al general Beresford i els seus 500 escocesos a la batalla de Perdriel.

A la fi del s. XIX van aparèixer històries relacionades amb el “ombú de l’esperança” que es trobava a San Isidro, Província de Buenos Aires. Segons l’historiador Mariano Pelliza (1837-1902), sota la copa d’aquest exemplar Sant Martí, Pueyrredón i Tomás Guido “juraron consumar la obra de la independencia” com a compte M.E. Blasco en la seua obra “El devenir de los árboles: ejemplares históricos vinculados a José de San Martín”.

Ombú en la zona Circuit de Karts dels Jardins del Real

En la cultura popular hi ha diverses llegendes que fan referència a l’origen de l’ombú. Un relat de tradició oral és el que explica que una tribu de la pampa va perdre totes les seues collites de blat de moro per manca de pluges i per la guerra que va obligar els homes a abandonar els sembrats. Només va quedar una planta, la qual va ser protegida del sol dia rere dia pel ponxo de Ombi, l’esposa del cacic. Les seues llàgrimes van aportar aigua a la planta, de manera que va sobreviure. Un matí Ombi s’havia transformat en un arbre de frondosa copa que donava ombra a la planta de blat de moro. En honor a Ombi, a aquest arbre va rebre el nom d’ombú.

Una altra llegenda explica que quan Déu va fer el món va dotar a diferents arbres de característiques que ells demanaven: belles flors, fusta forta… La bellaombra va demanar donar ombra als caminants i que el seu tronc no servís ni per clavar un clau. Segles després, quan hagueren crucificat Jesús, l’ombú va anar a Déu i li va dir que ell mai va voler servir de creu com altres arbres, ni ser bonic ni fort. Déu li va consolar, i com a agraïment li va concedir el poder créixer ràpid per donar ombra a homes i animals i, a més, fulls que no poguessen ser menjades pels insectes.

L’ombú a València

L’historiador argentí Enrique Udaondo (1880-1962) va publicar sobre l’exportació de bellaombres a Espanya. Citava que ja en 1775, Don Manuel de Basabilbaso va enviar llavors i exemplars menuts a Espanya. Actualment es poden veure bellaombres en nombrosos parcs, jardins i alineacions de carrers. És una espècie que creix bé en climes temperats, sense gelades i no és exigent pel que fa al tipus de sòls. A València es poden veure més de 70 exemplars al tram VIII dels Jardins del Túria, hi ha magnífics exemplars en els Jardins del Real (zona del circuit de karts) i al Jardí Botànic de la UV.

Ombú en el Jardí Botànic de la UV

En els Jardins del Real durant molts anys hi va haver un ombú anomenat “bellaombra”. Aquest exemplar va morir a causa del despreniment de la gran branca de la qual depenia la copa i va ser finalment talat al setembre de 2013.

Ombú en los Jardines del Real

Aquesta espècie, que proporciona ombra en carrers i jardins, s’ha de plantar en espais oberts com a individus solitaris o en grups deixant certa distància entre exemplars. En alineacions de carrers o en escocells són capaços d’aixecar paviments.