El cascall i els monstres

Corria l’any de 1815 quan a l’illa indonèsia de Sumbawa el volcà Tambora va entrar violentament en erupció, llançant a l’atmosfera enormes quantitats de pols, cendres i gasos tòxics. Com a resultat d’això, el sol es va ennuvolar parcialment, produint-se una sèrie d’anomalies climàtiques en l’hemisferi nord del planeta que van donar lloc al fet que 1816 es recorde com l’any sense estiu. I també, i el que és pitjor, al fet que a Europa i Amèrica del Nord es deslligara una terrible fam que va posar fi a la vida de milers de persones.

Va ser precisament en aquell moment de foscor i mort, clau per al moviment romàntic, quan l’indòmit poeta Lord Byron (1788–1824), condemnat a l’ostracisme social pels seus continus escàndols, va abandonar definitivament el seu país i va partir cap a Suïssa. Però no ho va fer sol, sinó acompanyat pel seu metge de capçalera, el doctor John William Polidori (1795–1821), un jove erudit que era oncle, ni més ni menys, que de Dante Rossetti, el cèlebre pintor prerrafaelista.

Esquerra, Lord Byron en un gravat de 1873 / Wikimedia Commons.  Dreta, detall del retrat d’Ada Lovelace pintat en 1836 per Margaret Sarah Carpenter. Única filla legítima de Byron. Ada és considerada la primera programadora informàtica / Wikimedia Commons

Esquerra, retrat a aquarel·la de Percy Bisshe Shelley (c. 1822) / Wikimedia Commons. Dreta, fotogravat de 1889, a partir del conegut retrat de Mary Shelley pintat per Richard Rothwell (1840) / Enciclopedia Libre Universal en Español

Una vegada a Suïssa, Byron es reuniria amb l’assagista i poeta Percy Shelley (1792–1822) i amb Mary, la llavors parella d’aquest. Escriptora precoç, la més coneguda com Mary Shelley (1797–1851) s’havia fugat amb el seu amant amb només 17 anys, perquè el seu pare desaprovava la relació de la seua filla amb un home que era casat i pare de família. Aquest fet resulta sorprenent si tenim en compte que el progenitor en qüestió era el polèmic William Godwin, l’important polític i filòsof protoanarquista.

Amb idea de passar l’estiu, Byron va llogar un palauet a la vora del llac Lemán, la hui llegendària Vila Diodati. Allí es va veure obligat a refugiar-se amb els seus companys quan, per a consternació del grup de bohemis, la climatologia adversa els va impedir gaudir de les activitats a l’aire lliure durant dies. Unes jornades que, per cert, no van malgastar, perquè les van invertir, entre altres coses, a mantenir profundes converses sobre filosofia i ciència. Especialment, sobre l’aleshores tan en voga teoria del galvanisme i, més concretament, sobre la possibilitat de retornar la vida mitjançant l’electricitat.

La Vila Diodati (Ginebra, Suïssa) en 2008 / Wikimedia Commons

Una nit especialment rúfola en què els integrants del cercle Diodati llegien Fantasmagoriana (1812), una antologia d’històries alemanyes de fantasmes, en veu alta al costat de la ximenera, a Byron se li va ocórrer proposar als seus col·legues que tots escrigueren un relat de terror. Una idea que a aquests els va semblar de perles, predisposats com estaven per l’ambient tenebrós de la vetlada i també, per l’alcohol i el làudan que havien servit aquella nit.

Inventat en 1660 pel metge britànic Thomas Sydenham, el làudan es preparava cuinant a foc lent i al bany maria, durant 2 o 3 dies i després filtrant, una mescla composta per 1 lliura de vi de Màlaga, 1 dracma de canyella (Cinnamomum verum J. Presl, Lauraceae) i clau [Syzygium aromaticum (L.) Merr. & L.M. Perry, Myrtaceae] en pols, 1 unça de safrà (Crocus sativus L., Iridaceae) i 2 unces d’opi (Escohotado, 1998: 274; Esteva, 2005: 98)

Fruits de cascall regalimant el làtex que proporcionarà l’opi.

L’opi, component principal del làudan o làudanum de Sydenham, és una substància rica en alcaloides (sobretot en morfina, potent analgèsic i sedant anomenat així per Morfeu, déu grec dels somnis) que s’obté extraient i assecant el suc lletós (làtex) produït pels fruits del cascall (Papaver somniferum L., Papaveraceae). Una planta les grans flors de la qual recorden a les de la rosella (Papaver rhoeas L.), la seua parent pròxima.

Al principi, el làudan es va utilitzar per a calmar tota mena de dolors (fins i tot els d’origen cancerós). També, per a tractar l’ansietat i l’insomni, i com antitusiu i antidiarreic. No obstant això, no tardaria a trobar altres aplicacions per a res medicinals. I és que prompte es van descobrir les seues propietats narcòtiques, que feien que aquell que l’ingeria en dosis superiors a les prescrites visquera “una espècie de somni contemplatiu” (Rivera & Obón, 1991: 277). Per aquest motiu, malgrat la seua toxicitat i caràcter addictiu, no tardaria a posar-se de moda entre les gents de la bohèmia, els qui consideraven a l’anomenada per alguns com “aspirina del segle XIX” (Diniejko, 2002) una sort de licor sagrat que els obriria les portes de la percepció, fent possible així la visita de les muses.

Flascó de làudan.

Contra tot pronòstic, ni Byron ni Shelley van arribar a rematar cap narració d’acord amb l’ambient opressiu i lúgubre en el qual van viure aquell fred estiu de 1816. No va ocórrer així ni amb Mary ni amb Polidori els qui, arran del repte de Byron, van començar a gestar els que avui dia són considerats relats de culte pels amants de la literatura (i per extensió, del cinema) de terror. És a dir, Frankenstein o el modern Prometeu (1818) i El vampir (1819).

Pel que sembla, la senyora Shelley es va inspirar per a crear el seu monstre en les discussions mantingudes per Byron i el seu espòs sobre:

“ . . la naturalesa del principi vital, i la possibilitat que s’arribara a descobrir tal principi i conferir-lo a la matèria inerta” (Shelley, 2015).

Portada i il·lustració de l’edició de Frankenstein publicada en 1831 per l’editorial londinense Colburn & Bentley / HathiTrust

Però també i, sobretot, en un inquietant somni que va experimentar una matinada i que la mateixa Mary va descriure així:

“Vaig veure –amb els ulls tancats, però amb aguda visió mental–, vaig veure al pàl·lid estudiant d’arts impies, agenollat al costat de l’ésser que havia assemblat. Vaig veure l’horrible fantasma d’un home estirat, i després, per obra d’algun enginy poderós, el vaig veure manifestar signes de vida, i agitar-se amb moviment maldestre i semivital” (Shelley, 2015).

Esquerra, portada de la primera edició d’El vampir / British Library. Dreta, fotogravat autografiado de Bram Stoker (1906). L’irlandés mai va negar que l’obra de Polidori li va servir d’inspiració a l’hora d’escriure Drácula (1897) / Wikimedia Commons

Quant a Polidori, sembla ser que va concebre Lord Ruthven, el seu vampir, tenint en ment a Byron. Un home atractiu i irresistiblement seductor, però també cínic i amoral, que gaudia immensament quan mortificava al pobre i hipersensible metge. Qui, per cert, va haver de suportar que la seua xicoteta joia fóra atribuïda per molts al sàdic del seu superior.