De Cloris al floriment de la vida: flors, coevolució i prosperitat

Hui vull parlar de les flors, i com m’agraden les històries de la mitologia, especialment la grega, començaré amb una història que em ve perfecta per al tema: el mite de Cloris i Cèfir.

Cloris era una nimfa terrestre que vivia a les praderies i cuidava les plantes. Cèfir, el déu-vent de l’oest, la va raptar, i li atorgà el poder de la floració. Així es transformà en la deessa de les flors i la vegetació primaveral. Tingueren dues filles: la Primavera, i Karpos, la deessa dels fruits i les collites.

Encara que és discutible que la primavera siga filla de la deessa de les flors i no a l’inrevés, el mite reflecteix com els grecs entenien la connexió entre les estacions, la meteorologia, i la botànica, així com la relació dels fruits respecte de les flors. Per a comprendre-ho millor, hem d’entendre cada component des d’un punt de vista científic.

Què és una flor?

Les flors són els òrgans sexuals on es produeixen els gamets, cèl·lules que en unir-se formen un nou individu, i poden ser masculins (pol·len) o femenins (òvuls). La majoria de plantes (70-90%) són hermafrodites, amb els dos tipus de gamets a la mateixa flor. Les plantes monoiques (5-7%) produeixen un tipus per flor, i les dioiques (6-7%) només d’un tipus a tot l’individu. Els termes monoic i dioic venen del grec, mono o di, un i dos, i oikos, casa.

No totes les plantes en tenen, però, de flors; només les espermatòfites (amb llavors), que són, això sí, quasi totes (prop del 90%), llevat de les falagueres, les molses o les algues entre altres. Poden ser de dos tipus: les gimnospermes (“llavors nues”), que són només un 0.3%, entre les que trobem el pi, el xiprer, el cedre, l’avet i el ginkgo; i les angiospermes (“llavors en recipient”), que les tenen en un fruit, estan més evolucionades i són la gran majoria restant.

La pol·linització, la floració i la primavera

Ara bé, totes les flors fan la pol·linització: l’arribada del pol·len a l’òvul. Com tenen una mobilitat molt reduïda, empren diversos mecanismes per a fer-ho: el vent (anemofília), els animals (zoofília), l’aigua (hidrofília) o medis propis (autogàmia). El sufix -filo significa «amb afinitat per». Normalment les gimnospermes són anemòfiles i les angiospermes són zoòfiles.

D’altra banda, moltes angiospermes també es poden reproduir vegetativament, és a dir, de manera asexual, mitjançant estolons, bulbs o esqueixos, entre altres, sense involucrar les flors. Però en aquest cas la descendència és idèntica, limitant la variabilitat genètica.

La majoria de plantes produeixen flors a la primavera perquè és quan les condicions són més òptimes per a la seua reproducció: temperatures més càlides però moderades, més hores de llum (fotoperiode), humitat, pluges, molta activitat biològica… És quan més bufa al Mediterrani el vent de l’oest, que és suau i favorable.

És per això que hi ha més al·lèrgies al pol·len a aquesta estació: les anemòfiles l’alliberen massivament a l’aire, entra pel sistema respiratori, l’immunitari el detecta com a estrany i tracta de protegir-se i expulsar-lo. I les conseqüències ja les sabem: congestió, esternuts, llàgrimes…

Ara bé, l’estratègia més usada per les plantes per a la pol·linització és la zoòfila. Per això empren flors atractives, grans, acolorides, amb bona olor, i quasi sempre acompanyades de nèctar, un aliment líquid dolç i molt ric en sucres. En general les pol·linitzen els insectes com abelles, mosques, escarabats i papallones, entre altres, els més abundants a la Terra, però també poden fer-ho vertebrats, com el colibrí, els rats penats i, fins i tot, les sargantanes!

Per això la vegetació espontània és tan important: a banda de millorar el sòl i prevenir l’erosió, també sol augmentar la biodiversitat. I és que creen microhàbitats i corredors ecològics, i nodreixen els pol·linitzadors locals que serveixen al seu temps d’aliment a pardals, altres insectes, rates-penades, sargantanes, aranyes, granotes etc.

Com a excepció tenim les espècies invasores, que la disminueixen. Pots identificar aquestes espècies tan nocives amb l’App gratuïta PlantNet i comprovar si apareixen a la Base de Dades Global d’Espècies Invasores de l’UICN (GISD).

Les llavors

Quan es produeix la pol·linització, el pol·len fecunda l’òvul i es forma un zigot (cèl·lula nova formada per la mescla dels gamets), que es divideix en més i més cèl·lules fins que, en madurar, es converteix en una llavor (l’embrió d’una planta nova).

Les llavors són diverses, en mida, color o pes, per exemple. Tenen molta energia perquè la necessita la planta quan comença, ja que no té fulles per a fer la fotosíntesi. Moltes són comestibles i de fet en mengem moltes: els cereals (blat, arròs, sègol, dacsa, avena), les llegums (llentilles, cigrons, mongetes, fesols, pèsols), els fruits secs (nous, ametlles, pipes, avellanes, festucs), els pinyons o els glans.

Els fruits

A les angiospermes, després de la fecundació l’ovari es desenvolupa i es converteix en un fruit que protegeix la llavor, com succeeix amb la nou, el coco o el pistatxo. Com les llavors tampoc es mouen, les plantes utilitzen diferents recursos per dispersar-les: així tenim les plantes anemocores, zoocores, hidrocores i autocores (aquestes sovint exploten, es torcen, o es propulsen com una catapulta). El sufix -còria significa moure’s o dispersar-se.

En el cas de les endozoocores, el fruit és nutritiu per als animals. Quan el mengen, incorporen també les llavors i després les expulsen amb els excrements. Així la planta es dispersa i té matèria orgànica a prop que fertilitza el sòl. Ara bé, caldrà que la llavor siga resistent al seu estómac!

Exemples són la poma, la taronja, el préssec, la pera, però també l’oliva, la tomaca, el cogombre, el carbassó, l’albergínia o el pebre. De fet, hem coevolucionat tant amb elles que els nutricionistes recomanen menjar vàries peces de fruita al dia!

Les collites de les plantes amb flors

I és que les plantes amb flors han sigut la base de l’alimentació humana en general des de fa milers d’anys. Amb l’agricultura domesticàrem algunes espècies del voltant, i ens adaptàrem als seus cicles biològics per a la recollida i el processament. La disponibilitat d’aliments era més fàcil, la qual cosa augmentà la població exponencialment i permeté que alguns es dedicaren a altres tasques, com l’administració, l’art o la ciència. És per això que l’agricultura es considera l’inici de la civilització.

Però també nosaltres modificàrem les espècies domesticades per selecció artificial, l’elecció humana dels trets desitjables, escollint el fenotip (característiques) dels cultius que volíem, basant-nos en el seu sabor, la mida, el seu aspecte, com s’adaptaven a l’ambient, la facilitat per a menjar-les, etc. Així, es canvia de manera indirecta el genotip (conjunt de gens) responsable d’aquests trets, i per això moltes espècies que mengem ara no s’assemblen quasi gens a les originàries. Un exercici molt interessant és investigar com eren abans.

Com a curiositat, el plàtan comercial és una excepció entre les fruites en aquest tipus de selecció, perquè en aquest cas triaren individus sexualment estèrils que no tenen llavors per tal que foren més fàcils de menjar. Només es reprodueixen de manera vegetativa. Els plàtans salvatges (Musa acuminata, M. balbisiana) sí tenen llavors, i fan la pol·linització, però això els fa més difícils de consumir.

D’acord amb la FAO, aproximadament tres de cada quatre plantes agrícoles requereixen pol·linització animal, principalment les hortalisses, les verdures i els arbres fruiters. Això representa només un terç del volum de producció final, perquè molts dels principals cultius, com el blat, l’arròs, i la dacsa, són autògams i/o anemòfils. Per això les sues flors son menys cridaneres.

En cuina, s’anomenen verdures a les parts comestibles de la planta que normalment no són fruits dolços: com les fulles (espinacs, bleda, enciam), les tiges (espàrrecs, api), les arrels (safanòria, remolatxa, mandioca, nap), els bulbs (ceba, all), i fins i tot flors (coliflor, carxofa, bròquil). Els tubercles són parts engruixudes de tiges subterrànies per a emmagatzenar energia (creïlla, xufa, nyam), i les hortalisses són les verdures que es cultiven a l’hort.

Les espècies zoocores i la jardineria

L’interès per l’agricultura és raonable, estem dissenyats per a sobreviure i l’aliment és indispensable. Però és curiós des d’un punt de vista evolutiu que ens agraden les flors de les zoòfiles si no les pol·linitzem.

Plantes autòctones mediterrànies que poden servir bé per a jardineria són el romaní, la ginesta, l’estepa, el timó i la sajolida. Altres que floreixen en estacions diferents per a beneficiar més els pol·linitzadors són la sempreviva, la margarida borda i l’herba de Sant Joan, a l’estiu, i l’àster, el ciclamen bord i la bruguera, a la tardor.

Però compte de no triar una planta exòtica invasora, que les tenen en alguns llocs, tot i ser il·legal el seu comerç a Espanya si apareix al Catàleg Espanyol (veure fitxes de flora) o a la Comunitat Autònoma si ho fa a l’autonòmic (Decret 213/2009 a la Comunitat Valenciana)!

La figura de Flora

El culte a Cloris es va magnificar al panteó romà amb la figura de Flora, el seu equivalent. La veneraren com a deessa ancestral de les flors, la primavera, i la fertilitat dels camps, probablement des de l’època monàrquica (segles VIII-VI a.C.), i comptava amb un flamen floralis (sacerdot específic), menor, responsable dels seus ritus i festivitats.

El seu culte celebra el cicle de la vida —les estacions, les noves generacions—, l’amor, la sensualitat, i l’abundància de la natura en pau, enfront de la destrucció de la guerra i la violència. I és que l’economia romana era principalment rural i agrícola, el treball al camp era l’aspiració màxima del ciutadà i la propietat de la terra sustentava el seu estatus social.

En el seu honor, al 238 a.C., durant la República, s’establiren a Roma els Ludi Florae (Jocs Florals), que consistien en activitats festives i lúdiques del 28 d’abril al 3 de maig compostes d’espectacles, balls, carreres, i representacions teatrals. Eren de caràcter plebeu, amb un ambient llicenciós i epicuri que contrastava amb la severitat de la moral romana. Les prostitutes consideraven el dia com propi, i actuaven nues al teatre.

A finals de l’Edat Mitjana, els Jocs Florals es repreneren a Toulouse (1324-1484), però com a certàmens literaris per a recuperar la poesia trobadoresca en llengua occitana. Els guanyadors rebien flors com a reconeiximent simbòlics. Durant la Renaixença se celebraren a Barcelona (1859) i a València (1879), amb els temes «Patria, fides, amor» (Fides era de religió). Els premis respectius eren l’englantina d’or (rosa silvestre), la viola d’or i argent (violeta) i la flor natural, d’elecció lliure. A l’actualitat encara es mantenen en molts llocs de parla catalana i occitana, però els reconeixements són diplomes o premis en metàl·lic.

Les flors vives com a present

Personalment, no estic d’acord amb deixar de regalar flors, ni tampoc amb l’associació cultural arreu de romanticisme o d’atenció davant una figura femenina (és perquè sabem que són més boniques que nosaltres?). Però sí crec que no hauríem d’agafar-les.

Hui sabem que tallar les flors és dolent per a la planta perquè li impedeix reproduir-se i perjudica l’ecosistema. A més a més, com que no tenen arrels, les flors tallades comencen a morir poc a poc. Si ho mirem així, no sembla tan bona idea com a símbol d’amor.

Em pareix molt més original i millor regalar la planta sencera, o donar-li llavors plantades que suposen una sorpresa per a qui les ha de cuidar. I segurament passarà aquest temps pensant en tu.

És el que passa, per exemple, amb les orquídies, però no produeixen nèctar. Alternatives autòctones que sí que fan són la rosa, la margarida i la violeta. I altres exòtiques que en produeixen poc són la begònia, el cyclamen, el pensament, i el gerani.

Com convertir una rosa en un roser

Però sempre hi ha solucions per a tot, i si et regalen roses i les vols més temps pots intentar reproduir un roser per esqueixos. Hi ha diferents formes, però et recomane reutilitza una ampolla de plàstic per a crear un hivernacle. Amb uns senzills passos s’aconsegueix fàcilment.

Primer de tot cal tallar la flor i les fulles per a evitar l’evapotranspiració, i després preparar tiges d’uns 15-20 cm de longitud amb un tall horitzontal a la base, i a la part superior un altre en diagonal per aconseguir més superfície d’absorció i impedir que s’acumule massa aigua. I cal fer-ho sempre per sobre d’una gemma.

Cal submergir la part inferior de les tiges, on apunten les espines, oposat a la direcció dels brots, unes 1-2 setmanes en aigua neta a temperatura ambient, canviant-la cada 48 hores. Després les plantarem a un sòl fèrtil i les deixarem a un lloc ombrejat.

Seguirem col·locant-hi una ampolla de plàstic invertida que les cobreixe a l’interior i es manté la temperatura i la humitat. Finalment, pel que fa al reg, només caldrà mantenir la humitat del sòl sense que arribe a entollar-se.

La probabilitat d’arrelament és del 30 al 50 %, en unes tres setmanes. És més fàcil si les tiges són grosses perquè tenen més energia, i és important que el lloc siga fresc i que drene bé. Si brota, els rosers prefereixen després diverses hores de llum diàries, però millor no a migdia, perquè és quan el sol és més intens i pot cremar-les.

Donar-li vida a un regal i cuidar d’ell canvia el missatge i l’emoció. Citant el secret que la guineu li confessà al Petit Príncep a la novel·la d’Exupéry: «L’essencial és invisible als ulls; només s’hi veu bé amb el cor», «És el temps que has perdut amb la teua rosa el que fa que siga tan important», i «Ets responsable per sempre del que has domesticat».

Conclusió i tancament

Així doncs, siga quin siga el teu tipus d’amor i el motiu del regal: familiar, amistós, eròtic, romàntic, desinteresat…, pots contribuir a que la planta es reproduïsca millor, done lloc a més flors i això millore també l’estètica i l’ecologia del teu entorn.

I tu, a quines flors t’animes a ajudar? Començaries amb alguna al teu balcó?

Com va dir el poeta, fa més de 2000 anys: Omnia vincit amor, et nos cedamus amori!