Ushuaia, en els confins de la Terra

Ushuaia és la capital de la Terra del Foc i, segons la geografia, la ciutat més austral del planteta. És possible que molts pensen que aquest paisatge és artificial, construït per la mà de l’home en la frontera amb el Pol Sud, banyant les seues costes enfront del Canal de Beagle i recolzant-se en els cims nevats de Martial. Però no, no estem en un escenari, estem en la fi del món.

A mitjan segle XIX el HMS Beagle navegava el canal que unia el Pacífic amb l’Atlàntic portant a bord a Charles Darwin, qui havia acceptat formar part d’aquella famosa expedició naturalista sota el mandat del capità de vaixell Fitz Roy. Amb el temps, aquell canal va rebre en nom de Canal de Beagle en honor a la famosa embarcació i de les fites que gràcies a ella es van aconseguir. Alguns anys després, era el polític, militar i estadista bonaerense Julio A. Roca, futur President d’Argentina, qui travessava aquell canal amb la intenció d’afermar el poder del seu país sobre gran part del desert de la Patagònia, una terra ja llavors dividida entre Argentina i Xile. Era l’any 1884 i com a símbol del poder argentí es fundava en la regió més austral del planeta Ushuaia, un poble que aniria creixent amb els anys fins a convertir-se en la capital administrativa de la la província de la Terra del Foc.

Els primers homes van arribar fins al que avui és Ushuaia fa una mica més de cinc mil anys. La convivència entre les diferents ètnies va ser senzilla fins a l’arribada dels colons europeus, que es van apressar a conquistar l’Illa Gran de Terra del Foc. La conquesta va ser pràcticament en la costa, per això, molts dels paisatges de l’interior han romàs pràcticament verges fins avui. Ja en el segle XIX, l’home blanc va realitzar més esforços per instal·lar-se en aquelles terres. Amb aquesta expansió van arribar també les missions religioses, especialment l’anglicana. El que fins llavors havia sigut una convivència pacífica es va tornar una mica més hostil.

Amb la fundació d´Ushuaia es va instal·lar en aquell recòndit lloc la famosa presó de la fi del món, un penal que durant mig segle va articular la vida i el desenvolupament la ciutat. Fins a aquell racó es traslladava a presos de tot tipus, des d’homicides fins a estafadors, passant per presos polítics. La característica més curiosa d’aquell complex penal era que els interns realitzaven allí tot tipus de treballs dels quals es beneficiava la ciutat al complet. Per exemple, els presos van ser els encarregats de construir el clavegueram i l’enllumenat públic de la ciutat. També van ser ells els qui van asfaltar els carrers i els qui complien serveis com la distribució de l’electricitat. A més, el penal d´Ushuaia tenia sabateria, sastreria, safareig, oficina antropomètrica, laboratori de fotografia, caserna de bombers, impremta, una fàbrica de fideus, taller d’ebenisteria, banda de música, farmàcia i servei mèdic.

Els presos del penal d´Ushuaia també van ser els encarregats de construir el tren de la fi del món, que a dia d’avui segueix fent rutes turístiques en la zona

El 21 de març de 1947 el president Juan Domingo Perón, al·ludint raons humanitàries, va disposar la clausura de la presó d´Ushuaia. Pràcticament la meitat de la ciutat va ser abandonada. En la dècada dels cinquanta, l’illa d´Ushuaia va ser repoblada per membres de la Marina. En l’actualitat, el vell penal és un dels majors reclams de la ciutat. Al costat de les escenes que reprodueixen la vida quotidiana dels presos, en les cel·les repartides en fileres hi ha situades escultures d’alguns dels presos més il·lustres de la zona com el famós assassí conegut com El petiso orejudo o de l’anarquista Simón Radowitzky, que després de ser indultat del penal d´Ushuaia, va lluitar en el bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola.

Però més enllà de ser una ciutat, Ushuaia i els seus voltants són un dels punts més demandats d’Argentina i un dels epicentres turístics del país. Són molts els que volen anar fins a aquesta ciutat per a sentir-se en els confins del món, en el punt que es troba més al sud del Sud. Les activitats a l’aire lliure com l’esquí ens permeten recórrer paisatges quasi inimaginables presidits quasi sempre per una gran ferradura feta per muntanyes blanques que voregen una badia i s’estenen més enllà d’ella. La rica hidrografia que inclou rius, llacs i glaceres, la colònia de llops marins d’Illa Alicia o el Parc Nacional de la Terra del Foc són alguns dels paisatges que cap visitant ha de perdre’s.

Lleons marins en la reserva d’Illa Alicia

Grans llacs, boscos i castors

A escassos dotze quilòmetres d´Ushuaia trobem el Parc Nacional de la Terra del Foc, el més austral del continent americà. Va rebre aquesta denominació al gener de 1946 sent catalogat per l’administració argentina com una reserva natural estricta, la qual cosa implica que en ell està prohibida qualsevol activitat que modifique les seues característiques naturals com la caça i la pesca, l’extracció de recursos naturals, els assentaments humans, la introducció de flora i fauna i fins i tot el trànsit amb vehicles. En total, més de 60.000 hectàrees de les quals únicament 2000 estan assignades a un ús turístic.

Igual que ocorre en tota la regió, la hidrografia dibuixa en aquest paisatge sorprenents formacions. Aquestes són degudes a les temperatures subpolars i a la seua orografia, definida per la gran Serralada dels Andes. Per això, les pluges tardorenques i primaverals i els desglaços de l’estiu fan que l’est enclave natural posseïsca molts llacs i llacunes i que des del cim de les muntanyes puguen apreciar-se nombrosos rius i rierols alimentats pels desglaços.

 Paisatge d’hivern, paisatge d’estiu

En el Parc Natural de la Terra del Foc tres grans masses d’aigua destaquen sobre les altres. Es tracta dels llacs Khami i Acigami i del riu Ajej. El primer és conegut per la seua grandària. No obstant açò, la traducció de Khami seria alguna cosa així com Aigua gran. Té una extensió total de 104 quilòmetres quadrats, tots ells navegables, i comparteix la seua nacionalitat entre Argentina i Xile, país en el quin es troben uns 14 quilòmetres del llac. Tradicionalment conegut com a llac Fagano en honor del primer missioner salesià en la Patagònia, en l’actualitat ha recuperat el seu nom aborigen. Segons els onas, primers pobladors de la Terra del Foc, aquest llac era el descans de l’horitzó perquè la línia visual que formen la muntanyes es veu bruscament interrompuda per la presència d’aquest gran llac. L’altra gran formació d’aigua del Parc Nacional de la Terra del Foc és el Acigami, un llac glacial resultat del embassament del riu Lapataia. El Acigami és el llac més turístic de la zona, té aigua dolça i desemboca en el Canal de Beagle.

El tercer i últim dels grans aqüífers d’aquest Parc Nacional és el riu Ajej, situat en el sud-oest del Departament d´Ushuaia. Aquest riu de fort cabal sorgeix entre els cordons muntanyencs creant salts i cascades en la seua part nord i una vasta vall en el sud. La vida del riu Ajej (conegut popularment com Pipo) està subjugada a la presència dels castors, rosegador molt comú en la zona que ha alterat fortament els boscos per ser pràcticament una plaga i que ha acabat amb la població d’un ànec autòcton andí conegut com a ànec dels torrents (Merganetta armata).

 Merganetta armata

Campephilus magellanicus. Fuster de la Terra del Foc

A més dels castors, les aus són protagonistes en la Terra del Foc. Entre les més comunes destaquen el còndor andí, el colibrí robí de plomatge brillant (l’ocell més austral), la cotorra austral, els fusters de cos negre i cap roig i el blauet. La gran varietat d’espècies ve marcada pels diferents hàbitats que trobem en aquesta regió del món que inclou boscos andins i magallànics, massissos rocosos i turons, prats oberts, aigües dolces i un espai marí confrontant amb el Canal de Beagle. Si a tot açò sumim illes i illots, senderes, cataractes i grans zones de pastura, ens trobem en un paisatge variat, únic i perfecte per als amants de la naturalesa i de l’oci verd.

Més informació: http://www.turismoushuaia.com/