Un passeig per Yellowstone
El Parc Nacional de Yellowstone és el més antic del món i un dels atractius turístics més importants d’EUA per la gran quantitat d’animals salvatges que alberga i pels seus impressionants guèisers. Ara, alguns experts investiguen què ocorreria si despertara el supervolcà sobre el qual se situa el parc, adormit des de fa milers d’anys.
Yellowstone és sinònim de naturalesa, de territori agrest i verge i de gaudir en família o amb amics d’activitats a l’aire lliure. L’àrea que avui alberga el Parc Nacional d’aquest nom porta dècades sent visitat per l’home, i encara que els nadius van hi van viure durant més d’11.000 anys, no va ser fins a mitjan segle XIX quan un grup d’excursionistes i artistes van decidir posar-se en contacte amb el govern federal perquè es posaren mitjans legals amb els quals defensar les meravelles naturals d’aquest entorn natural. Va ser així com va nàixer, l’any 1872 el primer Parc Nacional d’EUA, que és també el més longeu del món.
Un paisatge d’óssos grizzly i grans guèisers
En l’actualitat el Parc de Yellowstone ocupa un àrea de 8.983 quilòmetres quadrats que contenen llacs, canons, rius i cadenes muntanyenques. Es tracta d’una gran reserva natural en la qual conviuen multitud d’animals, molts d’ells en perill d’extinció, entre els quals destaca una nodrida colònia d’óssos grizzly, una espècie d’ós bru considerada com el tercer mamífer més gran del continent americà i que pot assolir els dos metres d’altura i els 500 quilos de pes. Els óssos negres, els llops grisos, els linxs, els apatxes, els wapitis, els alces o els bisons (que van ser a punt de desaparèixer a principis del segle XX) són unes altres de les espècies que juntament amb les àguiles blanques, els cignes trompeters, les serps cascavell o les tortugues pintades conformen la increïble fauna salvatge de Yellowstone.
També la flora d’aquest paisatge nord-americà ens recorda el vast del territori. Quasi dos-cents tipus de líquens conviuen amb coníferes com el pi concorta (el més estès del parc) o l’avet de Douglas, i en els frondosos boscos els oms, àlbers i salzes guanyen cada vegada més terrè. En total en Yellowstone hi ha localitzades més de 1.700 plantes endèmiques entre arbres, arbustos, líquens i flors. La riquesa en flora i fauna d’aquest lloc va fer que en 1976 la UNESCO afegira Yellowstone a la llista de Reserva de la Biosfera i en 1978 el parc va ser reconegut com Patrimoni de la Humanitat. No obstant, l’estricta protecció que des de fa més de 150 anys planeja sobre Yellowstone no ha impedit que la zona haja patit incendis, com l’ocorregut en l’estiu de 1988 i que va devastar més de 3.000 quilòmetres quadrats (més del 30% de la zona protegida que en l’actualitat està pràcticament recuperada), o que les espècies invasores, importades moltes vegades pels turistes, requerisquen un control constant.
Però no solament la fauna i la flora fan de Yellowstone un lloc atractiu. La seua orografia i activitat geotèrmica contribueix notablement a la seua fama. El llac Yellowstone, amb una grandària de 32 quilòmetres de llarg per 23 d’ample és el més gran d’Amèrica del Nord i té la particularitat de romandre gelat pràcticament durant la meitat de l’any (de desembre fins a maig). Si en la part baixa del parc trobem un gran llac des de les altures observem la magnitud del seu Gran Canó, que ofereix panoràmiques increïbles. Des de les zones més altes del canó poden observar-se mirant cap avall quilòmetres i quilòmetres escarpats units amb les cascades superiors i inferiors del riu Yellowstone, ofereixen una gran varietat de colorits escenaris grocs, taronges i rosats.
Els guèisers són els principals referents i que copsen l’atenció de milers de visitants diàriament. S’estima que dins del parc hi ha localitzats més de 300 que emanen entre milers de fonts termals. De tots ells el més conegut és el Old Faithful, el més vell de Yellowstone, un dels més regulars que es coneix, la seua espectacular fumarola ix a la superfície aproximadament cada hora.
És una amenaça el supervolcà de Yellowstone?
El Parc Nacional de Yellowstone alberga fenòmens geotèrmics i des de fa milers d’anys es concentren grans quantitats de magma, la qual cosa converteix aquest àrea natural protegida en el punt calent d’un dels majors supervolcans del planeta. El magma és la causa dels sismes que es localitzen en el parc així com d’alguns dels fenòmens naturals que allí succeeixen com pot ser l’activitat dels guèisers.
Fa alguns mesos les alarmes sobre una possible activitat més elevada del supervolcà de Yellowstone es van activar quan el professor de Geofísica de la Universitat d’Utah, Bob Smith, va assegurar que entre el 10 i el 16 de setembre de 2013 es van registrar 130 moviments sísmics (anualment es comptabilitzen uns 3.000) de baix calibre en el parc, una xifra molt superior a l’habitual, dada que va alçar les expectatives més catastrofistes. Evidentment, les conseqüències d’una possible explosió del supervolcà de Yellowstone serien demolidores i el paisatge que deixaria al seu pas pràcticament apocalíptic. Quasi tot el nord-oest dels Estats Units seria abrasat i la vida destruïda en un radi de 160 quilòmetres a la redona. L’erupció a gran escala cobriria de cendra el mig oest del país, afectant a la producció d’aliments i l’agricultura. L’hivern volcànic derivat de l’explosió provocaria un refredament del planeta en el qual les temperatures podrien caure fins a vint graus durant almenys una dècada. Pràcticament, dos terços d’EUA i Canadà es convertirien en zones inhabitables, en autèntics deserts.
Però, què hi ha de cert en aquestes especulacions? A curt termini es tracta pràcticament de ciència ficció. És cert que la gran caldera de Yellowstone s’activa periòdicament i que entra en erupció de forma violenta, formant grans calderes i cràters de desenes de quilòmetres de diàmetre. Però aquesta activitat es registra una o dues vegades cada milió d’anys. La formació dels cràters actuals confirma que les calderes en Yellowstone porten produint-se els últims 16 milions d’anys i que les més joves daten de fa 640.000 anys, per la qual cosa el marge d’error seria almenys, d’uns 400.000 anys. D’altra banda, la recerca de l’activitat volcànica de la National Science Foundation (NSF) realitzada en dues velles calderes suggereix que el supervolcà de Yellowstone es troba en un cicle mitjà o final de la seua vida. A tot açò hauríem de sumar-li que, encara que els moviments de les càmeres magmàtiques (grans piscines de roca líquida) indiquen la seua activitat, aquesta, que es manifesta en forma de lava primer i de grans erupcions després, es manifesta com a expulsió milers d’anys més tard que els primers moviments es produïsquen.
