Pinzellades de tardor
Torna la bloguera artista. Maria Riutort recorre la tardor, els seus colors i les seues tècniques amb aquest article que publicarem en dues parts. L’art perdura, no és estacional!
Viatgem per la història, de tardor en tardor, d’artista en artista, banyant-nos entre colors i tècniques que fan les delícies dels amants de l’art i dels aficionats. Segueix-nos en aquest còmode passeig, no importa quantes tardors hages viscut.
Impressiona’t!
Monet ens presenta, en colors contrastats, taronja i blau, una escena amb un sol i un cel que s’expressen amb la mateixa luminància, tots dos vibren com si la llum avancés cap a l’espectador a través d’una boira d’humitat alta. Aquest quadre, que dóna nom a l’impressionisme, representa una vesprada de tardor. El fons resulta grisenc, les parts de menys interès del quadre beuen de la mescla de colors principals que, en ser gairebé complementaris, creen una petita paleta de fons de colors somorts que resulta ideal per superposar capes, més i més saturades i brillants amb els colors principals, taronja per al sol i els seus reflexos i blau per al cel il·luminat, l’aigua i els detalls sobre la línia d’horitzó.
Impressió soleil. Imatge de Wikipedia
Donald Olson, un professor de física i astronomia de la Universitat Estatal de Texas, va realitzar una sèrie d’estudis analitzant la posició del sol, recollint nombrosos documents sobre el lloc des d’on el quadre va ser pintat, l’habitació d’hotel en la qual s’allotjava l’artista, fotos, període en el qual es trobava Monet a la ciutat de Le Havré, calendari de marees i parts del temps; per concloure que va ser pintat en la tardor de 1872, concretament el 13 de Novembre.
Inundació de colors
Vincent Van Gogh, què dir d’aquest autor, amb el seu ús de la pinzellada per crear textures que homogeneïtzen el paisatge, que l’igualen a l’arquitectura o el diferencien de les figures, dels personatges, explicant-nos que, d’alguna forma tot està connectat. En Vinyer Roig, amb el color groc com protagonista, veiem unes vinyes poc recognoscibles però sí increïblement atractives per la seua textura i joc de color que ens porten, simplificant el detall de la seua pinzellada cap al fons, en unió amb el riu, que recolza i il·lumina l’escena des de la dreta i dirigeix l’espectador cap al sol, amb el color més brillant del quadre per donar la sensació d’encegar l’espectador i contagiar de força l’escena banyant-la amb les seues ones.
Vinyer Roig. Imatge de www.picassomio.es
Vlaminck fa honor al fauvisme amb aquesta obra, els colors gairebé purs vibren descrivint el paisatge pràcticament per tot el quadre, si més no, deixant un respir a l’espectador en els últims termes i la linia d’horitzó per sorprendre’ns de nou amb el fulgor del cel. Amb un estil un poc infantil, aquesta obra ens transmet els colors de la tardor i la força més enllà de la impressió, ens fa serrar les dents, aclucar els ulls i és llavors quan ens sorprenen les formes que en ell es belluguen disputant-se el protagonisme i intentant transcendir els límits del bastidor.
Paisatge de tardor, Vlamnick. Imatge de wahoart
Colors cridaners s’estiren i enrosquen en The turning road, que es podria traduir com “el camí que gira” en què sembla ser una obstinació de Derain per reproduir tots els tons de l’arc de Sant Martí en les diferents parts del quadre que exhibeixen el màxim de colors que els és possible dins de la seua gamma fins que trenquen amb una ombra que els porta cap a l’altra meitat de la gamma. Així doncs, tant en el mur com en el xiprer a què envolta, els grocs evolucionen sobre la superfície cap a taronges, vermells i després a la seua conveniència s’entremesclen amb verds en el xiprer i blaus en el camí tornant als taronges i inserint un rosa que els uneix visualment amb la base del següent pi cap al front i les parts clares del sòl cap al primer terme.
The turning road, Derain. Fes clic per conèixer l’origen de la imatge
Amb un ventall de blavencs que s’expressen des dels plans més allunyats fins als més propers, les taques de colors freds, blaus fins a morats bressolen als càlids perquè es belluguen per les siluetes del quadre i aconsegueixen efectes com el dels arbres en el fons a la dreta, de copes fosques, es diria que els seus troncs vermells viu brillen com els del primer terme però alhora resulten contrastats, com en contrallum, comparats amb el cel.
Punt i apart
Edmund Cross utilitza un particular estil per persuadir les nostres retines i que el cervell en la percepció barrege una sèrie de punts de colors que silueten arbres i els donen textura en el seu interior separant els termes amb els canvis de to, a més, aquesta tècnica, el puntillisme, permet tacar les zones d’un color amb un altre que el complemente o amb l’oposat, aconseguint correccions i diversitat de tons, no només pels diversos colors dels punts si no també per la seua superposició. En el terme de fons l’artista utilitza colors malva apagats per aconseguir efecte de llunyania i el molt important blau del cel per il·luminar una boira que s’endevina per darrere de la línia d’arbres i acaricia per la dreta el vessant en primer pla.
Autum Landscape, Henri Edmond Cross. Imatge de www.fineartamerica.com
Andō Tokutarō és un dibuixant, gravador i pintor japonès que va pertànyer a l’escola Utagawa, de la qual pren el seu pseudònim Utagawa Hiroshige i que és una de les més prestigioses en l’art de l’estampa japonesa del segle XIX. En ella, es va convertir en un dels màxims exponents de l’estil Ukiyo-e, “pintures del món flotant”, estampes que es realitzen des de gravats en fusta, una tècnica de xilografia policroma desenvolupada i utilitzada entre els segles XVII i XX. L’autor va aconseguir sobresortir en paisatgisme, va saber captar de forma magistral la llum de les diferents hores del dia, dels canvis en la naturalesa, els succeïts en el transcurs de les estacions…
Ens recorda els estudis que feia Monet amb la seva catedral de Rouen. En l’obra que us mostrem, Utagawa Hiroshige tracta tots els termes amb gran realisme, recreant-se especialment en les formes i siluetes del primer pla, sent fidel a les formes naturals en els detalls de les fulles i il·luminant l’emmarcat que suposen al fons amb picardiosa llum vermellosa i ombra. Li treu tot el partit a les línies gravades en la fusta que desprès deixaran la tinta sobre el paper i descriuen el paisatge amb gran sensibilitat aconseguint un tractament atmosfèric recolzat en el color que arriba a transmetre’ns estats d’ànim.
Àrbres d’aurò de Mama (esquerra). Imatgen de Pinterest. La Ciutat en Plena Floració, la festa Tanabata (dreta). Imatge de www.doctorojiplatico.com
Per la seua banda, Hokusai ens presenta un tema recurrent dins de la seua trajectòria, una vista de la muntanya Fuji, que tantes vegades va retratar. Aquesta vegada a la tardor. Hokusai forma part dels artistes japonesos que van influenciar a mitjan segle XIX els impressionistes parisencs que col·leccionaven els seus gravats acabats d’arribar a la capital.
Monte Fuji, Hokusai. Imatge de Wikipedia
Si us ha sembat poc el recorregut tardorenc, no acaba ací. Seguirem barrejant colors i creant combinacions fascinants d’art i ciència.Veritat que les tardors no pesen en este passeig?
