Olympic, entre licàntrops i fustes a la deriva
A una de les penínsules més curioses del planeta, per la seua forma quadrada, trobem el Parc Nacional Olympic. Un espai excepcional sota les faldilles de les Muntanyes Olímpiques (EUA) i coronat pels seus cims coberts sempre de neu ja que estan a més de 8000 peus d’altura.
L’any 1909 el president Theodore Roosevelt d’Estats Units va decidir catalogar com a monument nacional el Mount Olympic (Muntanyes Olímpiques) de l’estat de Washington, a l’oest de Seattle. Un reconeixement a aquest gran espai natural que alberga una de les serralades més importants i més abruptes d’EUA amb quasi 3.000 m d’altura. Aquestes muntanyes d’origen glacial estan coronades en la part més occidental per la Muntanya Olimp, que vigila a les altres des dels seus 2.500 metres d’altura, i a més bressola en les seues entranyes al Hoh, una glacera de més de 5 quilòmetres de longitud. Més a l’est, la segueix en altura la muntanya Deception, que supera els 2.300 metres dominant aquesta zona més seca, encrestada i amb grans becs.
Vint anys després que Roosevelt reconeguera la bellesa d’aquest paisatge, el congrés nord-americà va redesignar el monument com a Parc Nacional, rebent en 1976 l’estatus reserva de la biosfera, una protecció que es va estendre a la totalitat de la península a causa del seu interès científic. Només una dècada després, l’any 1981, el Parc Nacional Olympic va ser considerat com a Patrimoni de la Humanitat. I és que aquest parc està situat en una península totalment aïllada del continent per una cadena muntanyosa, la qual cosa ha permès que en la zona s’hagen desenvolupat espècies animals i vegetals endèmiques i úniques en el món. Però també el paisatge fa d’aquest parc una excepció, ja que trobem fredes muntanyes que contrasten amb les zones de bosc temperat, i tot el conjunt està envoltat de les càlides aigües del Pacífic que colpegen les seues costes amb rudesa.
Licàntrops, cérvols i fusta a la deriva
Un dels principals atractius del Parc Nacional Olympic és que presenta tres rics ecosistemes, d’una banda les platges, per una altra les glaceres i, per a acabar, la gran extensió de bosc humit. D’aquests tres grans espais diferenciats possiblement siguen els primers els que més criden l’atenció, especialment la zona de la Reserva de la Push.
Per als que conegueu la saga Crepuscle, segurament parlar de la Push vos resulte familiar. Una part important de les seues pel·lícules, basades en una sèrie literària homònima, està rodada en aquest parc. Segons la pel·lícula (i segons les llegendes tradicionals) la zona de la Push és l’origen dels Quileute, la tribu nativa de la zona i que pren el seu nom del Quillayute, el riu que travessa la reserva des del Pacífic fins a la Push. El folklore popular diu que el poble Quileute descendia dels llops, i és per açò que l’autora dels llibres va triar aquest màgic lloc com a origen dels licàntrops que coprotagonitzen la pel·lícula junt amb els vampirs.
Però més enllà de la història del cinema, aquesta zona destaca per les seues platges sorrenques i rocoses, envaïdes per grans penyals ancorats enmig de l’arena creant paisatges de gran singularitat. A més, el clima temperat i la gran vegetació arbustiva fan que en els més de 17 quilòmetres de la Push trobem trams totalment verges, una sensació que augmenta la màgia de la zona si tenim en compte que, durant gran part de l’any, les platges occidentals del Parc Olympic estan cobertes per una espessa boira.
Platges espectaculars fins a on pràcticament arriben els boscos d’avets i piceas que creixen al seu costat, provocant que hi haja troncs caiguts on s’afigen altres troncs arrossegats que vénen del sud del parc i que els corrents transporten fins a aquestes platges. De totes elles destaquem la Ruby Beach, que rep el seu nom per l’efecte brillant que els petits fragments de glacera donen a l’aigua i els fa semblar robins.
Dins la vegetació de la zona dominen els avets i les piceas com la Picea sitchensis o picea de Sitka, que pot mesurar fins a 95 metres d’alt, la Picea engelmannii, molt important en l’elaboració d’instruments musicals com a arpes, i la Picea glauca o picea blanca, que pot tenir més d’un metre de diàmetre. Les tres espècies són molt importants per a la silvicultura i s’han convertit en l’emblema visible de la creixent indústria fustera fortament desenvolupada en la zona des de meitat del segle XIX, especialment dedicada al paper. Els forts arbres dels boscos temperats de Parc Olympic cobreixen els seus troncs amb abundant molsa, arribant a formar grans i humits penjolls que pengen des de les branques creant estampes molt curioses.
Respecte a la fauna autòctona, trobem principalment la Marmota olympus, roedor endèmic de la zona, de caràcter sociable i d’una grandària pareguda a la de qualsevol gat domèstic. I també el cérvol de Roosevelt (Cervus elaphus subsp. roosevelti) que pot aconseguir els 450 Kg de pes i que posseeix un espès pèl en les potes i en el llom. A aquesta espècie, que es confon amb els alces per la seua gran grandària, les cultures natives de la zona els cridaven uapití i els consideraven una gran força espiritual. En 1898 el zoòleg nord-americà, Clinton Hart Merriam, va batejar a l’espècie nativa de la Columbia Britànica com uapití de Roosevelt en honor al president T. Roosevelt, gran caçador i naturalista aficionat, i gran amant d’aquesta zona de l’Amèrica del Nord.
