Natura esculpida, les set meravelles geològiques

De vegades la natura ens sorprèn amb escultures i formacions que bé podrien haver eixit del llenç d’un escultor. Amb elles recorrem el món per a corroborar la grandesa i saviesa, i també les casualitats, amb les quals ens podem trobar formant part del mateix paisatge. 

En el Món Antic es van denominar com “Les Set Meravelles” a aquelles obres que es consideraven dignes de ser visitades, aplaudides i fins i tot venerades per l’home per ser producte del seu enginy i de la seua inquietud creativa. Moltes d’aquestes meravelles han passat a formar part de la iconografia popular i, ja que la majoria van ser destruïdes (només la gran piràmide de Gizeh roman en peus) avui dia només tenim constància de la seua existència gràcies als documents i textos en els quals apareixen reflectides o descrites. Ningú dubta de la grandesa i de la importància que van tenir aquestes obres que han protagonitzat centenars de llegendes i mites.

I seguint amb l’afany de l’ésser humà per definir i catalogar, i lloc que el temps havia deixat les primeres “Set Meravelles” com antigues, el cineasta Bernard Weber, prenent el paper del poeta grec Antípatro de Sidó, qui va enumerar l’icònic primer llistat, va decidir en 2007 proposar una nova cerca de set set construccions reflex de l’enginy humà. En aquest cas, les obres havien d’haver sigut creades fins a l’any 2000 i romandre el peu. La proposta va ser un gran èxit i es va realitzar per votació popular.

Però del que volem parlar és més bé de grans obres de la natura, formacions geològiques mai somiades per l’ésser humà i que, més aviat al contrari, han servit com a inspiració a arquitectes, dissenyadors i constructors. Ni el mateix Miguel Ángel haguera projectat construccions de semblant calibre: un gran bosc amb arbres de pedra, un gran guèiser enmig d’un desert, un abisme oceànic en el qual s’amaguen éssers abissals o un volcà de gel. Vos presentem les set meravelles geològiques del planeta.

Els Set Gegants dels Urals
La Serralada dels Urals, a més de dividir dos continents, també divideix dos mons. Orient i occident cauen a cadascuna de les seues vessants i serveixen alhora com a punt de fusió entre tots dos universos. També aquesta terra s’ha enriquit de llegendes d’una i una altra part. Una d’elles és la d’un heroi, Ural, qui va habitar aquestes terres i qui les va batejar amb el seu propi nom. Però sens dubte, la més misteriosa i cridanera d’elles és la dels gegants que encara a dia d’avui poblen aquestes insòlites muntanyes.

Es tracta de set gegantesques roques, algunes d’elles amb una base molt estreta, i amb un cos que es va eixamplant i un cap que és quatre vegades superior als seus peus. Tenen altures d’entre 30 i 42 metres i són molts els que pensen en veure-les que desafien les lleis de la física. I ací està el seu misteri. Segons les llegendes locals, quan homes i gegants convivien allí, el líder dels segons va demanar a la màxima autoritat dels primers que li lliurara a la seua filla en matrimoni. Davant la negativa, es vaticinava un període de guerres de conseqüències impredictibles, i per açò un xaman va decidir convertir a tot el clan del gegant en pedra. Vist aquell poder sobrenatural, la resta de gegants van abandonar els Urals, deixant allí constància de la seua existència amb els seus congèneres convertits en grans pedres que semblen sorgir del no-res.

En realitat, l’explicació de l’existència d’aquests gegants no és una altra que el pas del temps. Els Urals són una de les serralades més antigues de la Terra. S’estima que aquest fenomen es va originar fa uns 300.000 anys, quan en aquest lloc s’erigia una muntanya. L’erosió durant milers d’anys, provocada per la pluja, vent, i altres fenòmens meteorològics han anat desgastant la superfície de la muntanya fins a deixar els set pilars que es conserven actualment.

Arbres de pedra a Madagascar
Existeixen multitud de zones en el planeta formades per roques i cims que semblen arbres. Normalment a aquestes formacions se’ls anomena boscos de pedra. Com diem, hi ha molts en el món, especialment en Agafava. Però cap tan important com el Bosc de Pedres de Madagascar. La població local va batejar a aquest espai de més de 750 quilòmetres quadrats com “Tsingy”, una expressió que significa més o menys “on no es pot caminar descalç”.

La visió és d’un gran camp poblat amb pedres punxegudes que semblen agulles, unes agulles de pedra calcària que no són immòbils. Creixen anualment uns 1.800 mil·límetres, sent cada vegada siguen més afilades ja que les elevades pluges de la zona fan que la part exterior més blana vaja desapareixent deixant a la llum un material més resistent a l’aigua. Les peculiaritats de la zona i la seua extensió fan que aquest conjunt geològic, situat en el Parc Nacional de Bemaraha en la província de Mahajanga (Madagascar) siga únic en el món. De fet, des de 1990 aquest Bosc de Pedra és Patrimoni de la Humanitat.

L’abisme de Challenger
A priori, ningú en el seu sa judici voldria endinsar-se en les profunditats d’un abisme com aquest. De fet, solament dos homes han gosat fer peu en el seu fons marí: Jacques Picard i Don Walsh són els dos únics éssers humans que han aconseguit descendir a tanta profunditat en tota la història (més d’11 quilòmetres). Per descomptat, gràcies a la seua aventura encetada en els anys 60, poden dir què s’amaga en aquesta gran taca de fons infinit. La resta, haurem de conformar-nos amb conjectures, krákens i monstres ominossos com scyllas poden viure allí amagats, totalment desapercebuts davant l’ull humà.

Dins de l’abisme Challenger la pressió aconsegueix els 110.000 kPa. Es tracta de la fossa oceànica i el lloc més profund de l’escorça terrestre que es coneix. L’abisme es troba en el fons del pacífic nord-occidental, al sud-est de les Illes Mariannes i va ser descobert en 1870, quan un navili va intentar mesurar la profunditat mitjançant el sondeig amb llast lligat a una corda. Només van poder sondejar una profunditat de 8 quilòmetres. Després, van deduir, ombres.

La Muntanya Erebus, ni fred ni calor

I no és precisament perquè ens deixa indiferent, sinó per tot el contrari. La Muntanya Erebus és un volcà recobert de gel, per açò crida tant l’atenció i per açò és una meravella geològica, perquè la lava roja que flueix a centenars de graus en el seu interior contraresta amb el blanc de les parets exteriors, sota zero. La Muntanya Erebus està considerada com una mítica porta a l’infern situada en ple cor austral, en l’Antàrtida, i diuen que les seues vistes des de l’espai són magnífiques. Ajudarà a açò també les fumaroles gelades que es desprenen del seu interior i les estranyes formacions de gel del seu al voltant, fruit del contacte de l’ardent gel amb el gèlid aire.

Erebus és el volcà més austral de la Terra i mesura quasi 3.800 metres. Va ser descobert en 1841 per l’explorador Sir James Clark Ross, qui li va posar aquest nom en honor d’una de les seues naus, que al seu torn prenia el seu nom del déu Erebo, personificació de la foscor i les ombres. El seu llac de lava, a l’interior, és un dels cinc que encara es conserven en el món, i a més produeix bombes de lava que en cristal·litzar formen els coneguts cristalls de Erebus. També són espectaculars els seus sembles, que es fonen i tornen a formar per la lava i pel gel creant escultures sorprenents i sempre canviants.

Jostedalsbreen, la glacera que es fon
Serà el canvi climàtic o el desglaç dels pols però el Jostedalsbreen, la major glacera que existeix en l’Europa Continental, sembla morir lentament. Com totes les meravelles del món natural, les inclemències del temps poden trencar o modificar el que la natura va crear fa temps. Però ni el desglaç ni el pas dels anys resten bellesa a una lluent gamma de colors blaus, verds i rojos. Es tracta d’una glacera de 478 quilòmetres quadrats relativament jove, amb una edat que ronda els 12.000 anys.

Diuen que aquesta glacera és el gran gegant blanc de Noruega i que precisament és l’últim vestigi d’una època blanca en la qual tot el país estava cobert de gel. Al llarg d’aquests anys, s’ha anat movent en diferents direccions, com sabem les glaceres creixen i es redueixen, a més de canviar de direcció, de forma i de color. Encara que tinga diversos centenars de metres d’espessor, el gel està en moviment constant i els braços de la glacera poden créixer en un període de pocs anys. La massa de gel pot presentar perills inesperats per causa de les esquerdes profundes (normalment cobertes de neu), els devessalls o la fractura de grans blocs de gel (despreniments). Sobretot és un problema si tenim en compte que més de 300.000 persones s’acosten cada any, tot i això el risc mereix la pena, caminar pel seu gel blau no té preu.

Fly Guèiser
Igual que ocorre amb la Muntanya Erebus, el Fly Guèiser sembla estar fora de lloc i de context. Qui pot imaginar un guèiser enmig del Desert de Nevada? No obstant açò, és així. El seu descobriment va ser casual, en 1964 s’estaven fent prospeccions en la zona de Fly Farm a la recerca d’una font natural d’energia geotèrmica. En la zona, el subsòl no emetia suficient calor per a aprofitar-lo com a font d’energia, però sí per a calfar l’aigua d’un dipòsit subterrani a quasi 94ºC. Per accident, el dipòsit a pressió va ser perforat i el líquid va començar a eixir pel forat que havien fet els operaris que, en comptes de tornar a tapar-lo, van deixar com estava.

El més curiós del Guèiser són els seus colors, cridaners i vius, i el fet que estiga enmig del desert com una gran aixeta oberta. El seu líquid ha anat caent al voltant de la boca del forat, acumulant-se i creant colònies d’algues i altres plantes i fongs, que li donen vistositat i cert aire extraterrestre. Malgrat no ser una meravella estrictament natural, és molt visible i crida l’atenció de la gent per les seues dimensions, té un metre i mig d’alçada però se situa sobre un monticle de 3,7 metres. En total més de 5 metres de pluja en el desert de Nevada.

L’ull del Sàhara, el que tot ho veu
Possiblement, es tracta d’un dels fenòmens geològics més fotogràfics des de l’estratosfera. La seua forma és lleugerament el·líptica, amb un diàmetre de 40 quilòmetres quadrats que bé podrien ser producte de l’impacte d’un meteorit, una teoria que es va barrejar durant molt temps. No obstant açò, estudis posteriors van descobrir que aquest gran ull ciclopi de la Terra era fruit de l’erosió. Va ser descobert en 1965 des de l’espai i va cridar l’atenció per la seua forma però també per ser una extensió del vast i continu desert.

En l’actualitat encara no se sap com es va formar el gran ull. La teoria més acceptada és que es va tractar d’una erupció frustrada, en la qual el terreny no va poder suportar el pes de les roques i la terra es va enfonsar. Després de molts anys d’erosió, l’estructura va acabar adoptant aqueixa forma tan misteriosa, que ens recorda a l’ull mitològic i a Déu, i que confereix un toc esotèric al fenomen. Actualment, és un punt de referència per a totes les missions espacials.