Monestir de Pedra, on l’aigua es fa art

L’any 1194 tretze monjos cistercencs arribats des del Monestir de Poblet van decidir instal·lar-se entre la bellesa i traquilitat de la vora del riu Piedra i van fundar un monestir. Avui, els voltants d’aquella recòndita abadia són un dels paratges naturals més visitats d’Europa.

Noms com  “Cola de Caballo”, “Trinidad”, “Caprichosa” o “Lago del Espejo” són noms de cascades i són part del dia a dia dels habitants de Nuévalos, un petit poble de la província de Saragossa. En en aquest lloc, a mig camí entre les localitats de Calataiud i Alhama d’Aragó (ciutat que alberga un dels llacs d’aigües termals més importants d’Europa), es troba l’epicentre de l’anomenada Ruta de l’Aigua a Aragó: el Monestir de Pedra, un dels paratges naturals més insòlits del nostre país. Ací, l’aigua és indiscutible protagonista, és la que fa i la que desfà.

Ja a la fi del segle XIX la revista londinenca Fraser’s Magazine parlava d’un lloc màgic en el nord d’Espanya, un verger insòlit en el qual l’aigua havia dibuixat de forma natural llacs, grutes i cascades. El lloc al que es referia era el Monestir de Pedra, una destinació al que la publicació definia com “una excursió a una de les curiositats naturals més extraordinàries d’Europa” i un lloc de visita obligatòria per als amants de la natura. En aquella data aquest lloc era ja un espai públic pertanyent a la família Muntadas, qui l’havia comprat a l’Ajuntament de Nuévalos després de les Desamortitzacions de Mendizábal, signades el 1835. Fins llavors, tot el que avui coneixem com a Monestir de Pedra pertanyia a l’Ordre del Císter, instal·lada allí quasi set segles abans a instàncies del rei d’Aragó Alfonso II, qui havia cedit una de les seues antigues fortaleses de resistència contra els musulmans al Monestir de Poblet de Tarragona. L’edifici principal del monestir es va acabar en 1218, sent inaugurat pel rei aragonés Jaume I El Conqueridor. 

Durant els anys que el Monestir de Pedra va pertànyer als monjos cistercencs aquests van desenvolupar allí una important labor econòmica i naturalista. Com a curiositat, dir que va ser en aquest monestir saragossà on la xocolata, recentment portat d’Amèrica, va començar a fabricar-se tal com la coneixem avui dia. Els habitants de l’abadia també es van dedicar a la fabricació de formatges, dolços i altres productes aragonesos, entre ells la millora en la producció de vinícola en la zona gràcies a uns cellers que encara poden visitar-se en l’actualitat. 

Restes de l’antiga abadia

Museu del Vi

En els més de 650 anys que allí van viure els monjos també van dedicar part del seu temps a explorar el paratge natural que albergava el seu monestir, i van excavar túnels i van formar grutes. De totes elles la més coneguda és la Gruta Iris, una de les més recorregudes i que serveix com a unió entre el Riu Pedra i la Cascada de la Cola de Caballo, que amb més de 50 metres d’altura és un dels majors atractius del Monestir de Pedra.

Juan Federico Muntadas Jornet, l’arquitecte del Monestir de Pedra
El Monestir de Pedra és un lloc màgic. En ell, l’aigua té un capritxós fluir i és impossible que algú poguera planejar tan immens circuit d’aigua. No obstant açò, sí existeix una figura a la qual se li deu la notorietat adquirida pel parc a la fi del segle XIX. Poc després que els terrenys del Monestir anaren expropiats als monjos aquests van ser adquirits per l’empresari català Pablo Muntadas Campeny en 1840, però serà el seu fill qui descobrisca la bellesa del Parc i qui promoga en ella el turisme.

Juan Federico Muntadas Jornet va nàixer a Barcelona en 1826, on va passar la seua infància i joventut fins que es va traslladar a Madrid per a estudiar Literatura, Filosofia i Jurisprudència. Quan tenia quaranta anys i centrat ja en la seua activitat literària, es va retirar a viure a la seua finca del Monestir de Pedra, un lloc que l’havia fascinat des de xicotet. Amant de l’ecologia i conscient de la bellesa del lloc, Federico Muntadas va reestructurar el parc, va afegir camins i va fer algunes plantacions i va facilitar l’accés al públic construint les escales i túnels que encara avui donen accés a la misteriosa i suggeridora cova Iris, la mateixa de la qual l’escriptor Paulo Coelho dirà en el seu llibre “A la orilla del Río Piedra me senté y lloré” dirà que “no sembla d’aquest món”. 

Gruta Iris

 

La família Muntadas, a més de convertir l’espai en un gran verger obert al públic, va crear dins d’aquest recinte natural la primera piscifactoria espanyola inaugurada en 1867 i que va servir per a naturalitzar en aquestes aigües espècies com la truita comuna o el cranc. Poc poc Federico Muntadas va anar formant, habilitant i mantenint el paradís natural que avui tothom pot visitar actuant sempre sota una ferma premissa: mantenir la bellesa natural del parc amb la mínima intervenció humana.

Riquesa del paisatge
Una de les curiositats de la zona, a més de l’entramat de caigudes, salts i cascades, és com trobem ací aquesta espècie d’amazonia poblada i densa, més pròpia de latituds tropicals que d’una zona com és el sud-est d’Aragó, tradicionalment sec. En el Monestir Pedra, el riu que li dóna nom sorgeix entre arbredes d’oms, castanyers, saücs, figueres i nogueres, tots ells envaïts des de fa segles per heures i enfiladisses. Açò fa que el recorregut del riu, saltant pedres i roques i salvant capritxosos desnivells, se’ns mostre verd i fresc, plagat de xicotetes i curioses formes decoratives que la natura ha creat al seu antull. 

Trencada Cua de Cavall

Llac de l’espill

És el riu precisament el que vertebra i organitza tot l’ecosistema de la zona. En els marges de riu Piedra i en els rierols i zones més humides creixen espècies com l’allise, el pollancre o l’om. Altres espècies arbòries envolten les riberes, com les nogueres i els aurons. El freixe ocupa sòls de vega rics en nutrients, sent freqüent en zones de mitja altitud, i la vegetació aquàtica, l’esbarzer, els joncs i els arbustos de la regió muntanyenca completen un paisatge ibèric d’inusitada bellesa gràcies a les grans cascades i les llacunes cristal·lines. 

Respecte a la fauna de la zona, destaca una nodrida població d’aus silvestres típiques de la comarca com el voltor comú o l’òbila. Les caderneres, abutardes, blauets i merles aquàtiques posen el so al riu en el qual conviuen truites, trenques, barbs, madrilles i crancs ibèrics, un crustaci autòcton que a dia d’avui es troba seriosament amenaçat. El Parc del Monestir de Pedra també alberga un Centre d’interpretació de la fauna piscícola que controla i intenta conscienciar als visitants sobre l’alt valor ecològic, paisatgístic i cultural del riu Piedra i les seues riberes.