La Vall d’Albaida, la Blanca (I)

Limitada perfectament per emblemàtiques serres i vertebrada pel Riu Clariano i Albaida, la valenciana i central comarca de la Vall d’Albaida va ser admirada per la seua riquesa natural. Anomenada la Blanca, si ens remuntem històricament a l’època àrab i per què la Blanca? La resposta la trobem en la peculiar coloració de les seues terres margoses. Amb una població total de més de 90 mil habitants i amb capital a Ontinyent; la Vall d’Albaida és una foia o anticlinal creada entre la serra Grossa al nord i la del Benicadell i la d’Agullent pel sud. Sent una comarca encerclada de muntanyes ondulades i solcades per rius i barrancs, els habitants es reparteixen en 34 municipis, els quals molts no superen els dos milers. Nuclis urbans de producció agrícola i artesanal, lligats per profundes arrels històriques i socioculturals; i envoltats per un paisatge mediterrani llevantí que conviu amb els freqüents incendis forestals, la creixent industrialització i el mosaic de cultius.

L’Altiplà dels Alforins, pinzellada continental i àrida

El primer itinerari en endinsar-se té la ciutat d’Ontinyent com a punt de referència i passant per la coneguda localitat vitícola de Fontanars dels Alforins. Gaudim del cantó més occidental de la Vall d’Albaida, en contacte amb l’Alt Vinalopó alacantí i les terres manxegues d’Almansa; i es que aquesta zona és el pas natural a la Castella més meridional. El terme es troba tancat pel sud amb la Serra de l’Ombria i Banyeres de Mariola, i pel nord amb la Serra Grossa i Moixent. Serres fregant en la majoria dels casos els 1000 m. Mentre l’escaló natural dels Cabeços trenca l’altiplà per l’est entrant en Ontinyent, l’oest limita amb Font de la Figuera (La Costera) i Villena (l’Alt Vinalopó). La reminiscència manxega desemboca en uns trets paisatgístics, florals peculiars d’un altiplà amb un clima mediterrani llevantí però amb una influència continental marcada, donant lloc al paisatge més distint de la comarca. Lleugerament ondulat, l’altiplà es cicatritzat, drenat per diverses rambles. Aquestes alimenten la conca del riu Cànyoles i la del principal afluent del riu Albaida: El Clariano. Nascut a la vessant nord de l’alacantina Serra de Mariola i desembocant 40 km després, a l’altura de Montaverner i al mateix cor de la Vall.

El terme de Fontanars és un dels de major extensió de la comarca, quedant ubicat el poble enmig de l’altiplà. Aquest conté una altura mitjana de 660 m., 300 m. superior a la mitjana de la resta de la Vall

Com ocorre a l’interior del sector Setabense, aquesta situació dona lloc a una vegetació esclerofil·le estrictament adaptada a l’aridesa manxega, a la continentalitat amb elevada amplitud tèrmica i junt a les habituals gelades hivernals. Predomini d’un entorn regnat per vessants amb més de 3000 Ha de terreny forestal amb pinars ben conservats (Pinus halepensis) i amb un gran ventall de matollars, sobretot. El paisatge recorda en gran mesura el descrit pel botànic valencià Cavanilles, fa dos segles: “Siendo cerros cubiertos de pinos y carrascas, y a poco trecho, se descubren las llanuras llamadas Alforins. En ellas, cuanto alcanza la vista, se hayan sembrados y viñas, únicas producciones de aquel suelo tan diferente del inferior del valle”.

L’Altiplà alforí és conegut per ser un dels bressols de la “Toscana” valenciana i tot un espectacle visual a la tardor. Imatge de Pepe Gandia

Fontanars es rodejat de nombroses cases estivals de camp i masies, salpicant els conreats terrenys de secà, regnats per quasi 1400 Ha de vinyes (Vitis vinifera). L’esplendor de les varietats de la verema alforinera ha de fer front a diversos reptes: el temor a les inclemències meteorològiques, com el granís llançant a perdre la collita, la progressiva disminució demogràfica de la localitat i la supervivència dels pocs cellers mitjançant la recerca de moderns sistemes de producció i explotació de la vinya, donant com a resultat, uns vins autòctons. A més, destaquem les terrasses de cereals com la dacsa (Triticum aestivum), el gira-sol (Helianthus annuus), l’olivera (Olea europea), ametlers (Prunus dulcis) i diferents arbres fruiters. Tot un acollidor espectacle agrari a l’oest de la Vall; on la ramaderia (bestiar, porcí, oví), l’apicultura o la producció de pinsos, farina o olis també complementen les activitats econòmiques.

El raïm i la producció de vi ha sigut el batec econòmic de Fontanars des de fa dècades. No obstant això, del centenar, més o menys, de finques convertides en bodegues que es podien localitzar al terme a mitjans del segle passat; hui per hui, no arriben a deu les que continuen operatives. Imatge de Turisme Subirats

Els cultius de cereals a Fontanars son únics a la Vall. Imatge de Manua1971. Font FlickR

La xarxa de vells camins i senders es protagonitzada per la coneguda senda “dels Enginyers” o la de “Gamellons”, permetent-nos apreciar l’altiplà des del sud i trobar tradicionals pous, àrees recreatives i horitzons oberts trencats pel campanar alforí. A l’extrem més occidental de l’escarpada serra Grossa, apreciem un sotabosc format per coscolles i argelagues, un matollar d’herbes aromàtiques i masses boscoses de pinars i si ens fixem en deteniment, trobarem carrascars ben conservats. A 700-900 m. d’altitud, existeixen excel·lents panoràmiques de la Vall d’Albaida i de la veïna comarca de la Costera discorrent en paral·lel junt l’ombria de la serra Grossa en direcció SO-NE, vertebrada pel riu Cànyoles i coronada per les restes del castell del municipi de Montesa. Tornant a la vila d’Ontinyent descendint per la solana de la serra Grossa, observem la recuperació de la nostra vegetació mediterrània, després del catastròfic incendi al juliol de 1994, el qual va destruir el 94% de la coberta de vegetació amb quasi 4000 Ha de bosc i més de 2000 Ha de matoll calcinades.

Des de l’admirable emplaçament de l’ontinyentina Ermita de Sant Esteve (1702) i en plena solana de la serra Grossa, observem tot el terme d’Ontinyent. Al fons, la serra de l’Ombria i en segon pla, l’alt perfil de la Serra de Mariola. Imatge de Jose Aparici

Panoràmica del barri antic d’Ontinyent amb l’emblemàtic pont de Santa Maria travessant el riu Clarià. Ens convida a gaudir del conjunt monumental civil i religiós que alberga la capital de la comarca, culminada pel tan homenatjat campanar. És el segon més alt de l’estat espanyol

El cor de la Vall d’Albaida: vorejant les riberes del pantà de Bellús i dels rius Albaida i Clariano

Aquest segon itinerari implica els termes municipals d’Aielo de Malferit, Olleria, Montaverner i Alfarrasí; i les quatre menudes localitats a la mateixa vora del pantà: Bellús, Guadasséquies, Sant Pere d’Albaida i Benissuera. Es trobem a l’extrem més nord de la Vall, a la vessant sud de la Serra Grossa, a molts pocs quilòmetres de la coneguda Serra del Castell de Xàtiva o de la localitat de El Genovès (La Costera). Amb les altituds més baixes de la comarca, s’estenen les terres més fèrtils. No obstant això, son les més castigades amb infraestructures (principalment vies de comunicació) i encapçalades per la imponent pressa del Pantà de Bellús, la qual provoca la transformació radical del paisatge, cap a un més degradat. Durant els últims anys, l’embassament de Bellús junt a la Conca Hidrogràfica del Xúquer viuen una forta sequera.

El Pantà de Bellús (1995) té una capacitat màxima de 70 hm³. Des de fa anys, diversos grups ecologistes comarcals han denunciat l’estat d’abandonament i l’alta contaminació de les aigües destinades majoritàriament al reg. Fotografia pressa des del nord de la Vall; a l’horitzó la serra d’Agullent i la de Mariola. Imatge Patricia Pou Esteve. Font: FlickR

Datada del segle XVIII-XIX, la restaurada Església-Museu Parroquial dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança de Guadasséquies junt al seu entorn natural formen el balcó del Pantà de Bellús. Imatge de Ramón Sobrino Torrens. Font FlickR

Terres banyades pel riu Albaida i el seu afluent, el riu Clariano. Ambdós s’uneixen pocs quilòmetres abans d’entrar a l’embassament i poc després el riu Albaida abandona la comarca pel paratge xativí de l’Estret de les Aigües per adentrar-se en la comarca de la Costera  en busca del riu Xúquer. I es que les més de 700 Ha de superfície de l’embassament de laminació s’encarrega de controlar les aigües del riu Albaida després de fortes avingudes provocades per pluges torrencials i així evitar els possibles desbordaments del Xúquer al sud de la Ribera Alta, a Alberic. L’Estret és el pas natural per excel·lència de la serra Grossa, amagatall de prominent vegetació de ribera i pinars ben conservats. A més, les seues abruptes i verticals parets rocoses abriguen un dels jaciments neandertals més importants del territori valencià, amb un entorn ecològic restaurat: La Cova Negra. Reclam turístic i punt esportiu, es troba actualment tancat al públic degut a la realització d’estudis paleontològics.

L’Estret de les Aigües és vertebrat de sud a nord pel Riu Albaida. Amb un evident silenci, sols trencat pel pas del tren regional Xàtiva-Alcoi i el corrent de les aigües, al pulmó verd xativí es formen llacs, aportant més bellesa al paratge i regulats per la pressa, quilòmetres amunt. Imatge de Jose Aparici

Es la única ecoruta de la Vall d’Albaida que no transcorre entre muntanyes, la qual es converteix en l’itinerari més assequible per a aquells turistes que decideixen acostar-se a la comarca a peu o amb bicicleta. Però la suau excursió entre terres blanques margoses i riberes fluvials, té un gran encant. Per què? Els cursos dels rius ens porten a descobrir l’encant d’entorns de gran valor ambiental i paisatgístic. Entorns acompanyats d’un tresor arquitectònic local com son els vells i solitaris molins, ponts i xarxes de regadiu mitjançant un quilomètric laberint de sèquies abastint nombroses hortes familiars rodejats per predominants mantells agrícoles d’albercocs. Habituals a la vila de l’Olleria i al veí marquesat d’Aielo de Malferit, son poblacions que ens ofereixen la cara més industrialitzada i cosmopolita en l’elaboració de productes més tradicionals i amb gran història: indústria licorera, vidriera, ceràmica o cistellera.

El Marques de Malferit ordenà la reconstrucció de l’aqüeducte de l’Arcà (1806), el qual travessa el riu Clarià i es necessari per a regar per inundació les terrasses fluvials. Junt a la restaurada Antiga Central Hidroelèctrica (1895) formen part del conjunt arquitectònic d’Aielo. La indústria vidriera és un dels motors econòmics a les localitats veïnes d’Aielo de Malferit i l’Olleria. Esquerra: Dreta dalt: imatge de Rafa Morant. Dreta baix: imatge de josunyer. Font: FlickR

Fins ací els dos primers itineraris de la Vall d’Albaida. T’has quedat amb més ganes de conèixer la seua història? Prompte arribarà a Espores la segona entrega d’aquesta comarca. Nous racons t’esperen! Fins la pròxima viatger!