En el lloc més remot del món
L’illa de Pasqua és un dels llocs més remots habitat per l’home i també un dels més misteriosos. Els gegants de pedra, els moais, donen la benvinguda al visitant, que trobarà en aquest racó de Polinèsia un dels llocs més místics del món.
Quan el navegant neerlandés Jakob Roggeveen va descobrir una remota illa enmig del Pacífic el 5 d’Abril de 1722, va decidir mirar el calendari per a batejar-la. Va triar l’Illa de Pasqua perquè, aquell dia corresponia, segons el calendari , amb la Pasqua de Resurrecció catòlica. No obstant açò, molts segles abans, els navegants tahitians cridaven a aquesta illa Rapa Nui, per ser el lloc habitat per l’ètnia Rapa Nui, descendents dels primers pobladors de Polinèsia. Segons els experts, els Rapa Nui van arribar a aquesta illa, fa uns 2500 anys, és a dir, al voltant de l’any 400 a. C.
La tradició oral del poble Rapa Nui assenyala que els seus orígens es troben en la llegendària illa de Marae Renga, i que des d’aqueix lloc hauria arribat el primer rei de la illa, el mític Hotu Matu´a. La llegenda explica que després de caure derrotat enfront del seu germà en una guerra tribal, el ariki (rei) Hotu Matu´a va haver d’abandonar Marae Renga i cercar una nova llar en les aigües de l’Oceà Pacífic; per açò, va enviar amb aquesta missió a sis exploradors que havien de trobar un territori que havia sigut albirat en somni pel jove Haumaka.
D’aquesta forma, els sis enviats de Hotu Matu´a van arribar a la Illa de Pasqua, i la van denominar Et Xiule Et Henua; posteriorment, els avançats de l´ariki van recórrer i van explorar l’illa plantant ñames, i van triar a la platja de Anakena com a lloc de desembarcament per al rei. Uns mesos més tard, i guiades pels estels, van arribar a la illa dues enormes canoes de boga que portaven en elles al rei Hotu Matu´a i la reina Ava Reipua, la seua germana. La llegenda continua assenyalant que una vegada assentat en l’illa, el rei Hotu Matu´a va procedir a dividir entre els seus fills el territori, originant els ancestrals clans que conformen l’estratificada societat Rapa Nui.
Una de les principals característiques del desenvolupament històric de la cultura Rapa Nui és la seua evolució aliena a influències externes, situació que va possibilitar un creixement continue i independent. En els seus més de 2000 anys d’existència, els habitants de la illa no van tenir contacte amb altres cultures, encara que existeixen teories que sostenen que durant l’apogeu de la cultura Rapa Nui es van establir contactes transpacifics en sentit aquest-oest amb la cultura andina de Tiwanaku, generant-se una segona migració cap a la illa.
Aquesta teoria és utilitzada per a explicar les transformacions culturals que van ocórrer durant i que s’evidencia amb restes materials oposades. No obstant açò, la major part de la comunitat científica accepta l’existència d’una sola migració poblacional sense tornada.
Possiblement, el major atractiu de la illa, que alhora li confereix un misteri sense precedents són els moais, grans gegants de pedra que des de fa centenars d’anys viuen en l’illa. El misteri dels moais segueix despertant l’interès de científics i curiosos. Les colossals estàtues s’han convertit en un fenomen cultural únic en tot el planeta, i és molt difícil explicar com un reduït nombre d’homes, doncs se sap que el poble Rapa Nui no era nombrós en excés, va poder desenvolupar una cultura escultòrica tan imponent.
L’explicació oficial és que la cultura Rapa Nui professava un culte als avantpassats, representat pel massiu tallat d’imatges megalítiques, els moai, que des de tots els punts de vista va ser el tret més excel·lent de la cultura de Rapa Nui. Aquestes manifestacions dominen el territori insular i són mostra del poder i riquesa de cadascun dels clans de la illa, que van bolcar els seus esforços a esculpir aquestes enormes estàtues antropomorfes, cada vegada més grans, usant com a matèria primera les emmotllables roques del volcà Rano Raraku.
El primer desastre ecològic de la història
En l’actualitat, pensar en l’Illa de Pasqua és pensar en aïllament i, per descomptat en riquesa ecològica. En l’actualitat, el Parc Nacional de Rapa Nui constitueix una ecorregió única en el món i és, des de l’any 1995, Patrimoni Mundial de la UNESCO. Segons els experts, l’escassetat de precipitacions en la zona ha pogut contribuir a la desforestació de la illa, que ha fet que els originals boscos tropicals i subtropicals haja desaparegut per complet.
L’illa és poc menys que un desert en el qual antany, abans de l’arribada de l’home blanc, habitava una flora rica i espessa, amb un ampli espectre d’arbres com a arbustos, falgueres, herbes i un tipus de palmera, la Paschalococos disperta, espècie amb el palmell xilè (Jubaea chilensis) i que era, juntament amb l’arbre toromiro (Sophora toromiro), l’espècie dominant en l’illa. Avui pràcticament estan extintes.
A diferència d’altres Illes de Polinèsia, la flora de Rapa Nui no presenta gran diversitat i endemisme, actualment la seua vegetació pot caracteritzar-se com una sabana seca amb un estrat herbaci abundant, amb algunes associacions boscoses exòtiques. Aquesta situació és confirmada per les descripcions dels primers navegants, els qui assenyalen la pobresa de la seua flora i la inexistència de boscos. No obstant açò, abans de l’arribada de l’home blanc, l’illa era totalment verda. Què és el que va portar al fet que una zona amb una riquesa vegetal sense precedents estiga ara pràcticament seca?
Els motius són molts i de diversa naturalesa. Abans de l’arribada dels colonitzadors polinesis, els canvis en la vegetació van estar probablement influenciats pels canvis climàtics des de la fi del Plistocè fins a l’Holocè. Un altre factor que s’ha d’esmentar són els episodis d’intens vulcanisme que va suportar l’illa fa 10 a 12 mil anys, testimoniatge d’aquests són les empremtes de troncs d’una espècie de Palmera extinta, trobats en els fluxos de laves que van formar la línia costanera en diversos sectors de la illa. Una vegada van arribar els primers Rapa Nui, comença l’agricultura de tala i frega, que aparentment va ser un factor determinant en l’extinció de la Palmera endèmica de la illa, i probablement d’altres espècies llenyoses.
A més, la introducció de certes espècies invasives com la Rata Polinèsia es creu que també va contribuir a l’extinció d’espècies, cal recordar que aquests rosegadors, sense més depredadors que l’home va poder multiplicar-se alimentant-se dels cocos de la Palma Rapa Nui i disminuir les seues possibilitats de reproducció. L’extinció de boscos en Rapa Nui s’associa, tradicionalment, a l’explotació de recursos forestals per al transport de Moai. Efectivament l’execució d’aquests treballs va haver de demandar una enorme quantitat de troncs de Palmera i entenimentades, elaborades a partir de l’escorça de Hau Hau (Triumffeta semitriloba).
Triumffeta semitriloba
A partir del segle XVIII amb l’arribada de l’home blanc s’introdueixen noves espècies vegetals, especialment d’origen europeu i comença la criança intensiva de bestiar, especialment oví, que significarà el colp de gràcia a les espècies endèmiques supervivents. Les espècies introduïdes dominen el paisatge actual de la illa, destacant entre les llenyoses diverses espècies d’eucaliptus, mèlies i guaiabes, entre les herbàcies destaquen les introduïdes Here avui (Sporobolus africanus), el Toroko (Sorghum halepense), també en anys recents s’ha propagat per l’interior el Mauku Piro (Melinnis Minutiflora), espècie invasiva que en ser cremada genera pel seu contingut oliós una alta temperatura, amb el consegüent dany al sòl.
S. halepense inflorescence
Si parlem de fauna, destaquen sobretot les aus marines, que estan molt vinculades a la religió i la cultura Rapa Nui. Entre elles, trobem la kena (Sula dactylatra), tavake (Phaeton rubricauda), makohe (Fregata minor), kakapa (Pterodroma arminjoniana), i kuma (Puffinus nativitatis). Existeixen dos xatrac (Sterna lunata i S. fuscata) i la gavina fada o kia kia (Gygis alba), els quals eren part també de la tradició religiosa.
Fregata minor
Gygis alba
Pterodroma arminjoniana
Els poetes perduts i l’elixir de l’eterna joventut
Els moais no són els únics misteris de la Illa de Pasqua. Un altre dels grans misteris de Rapa Nui és el Rongo rongo, un sistema d’escriptura, suposadament, ideogràfic i que podria haver sigut inventat cap als segles XII-XIII d. C. Va ser descobert en el segle XIX i es conserven unes 21 tauletes en les quals apareix plasmat. El que ho fa especial és que no té relació amb cap altre alfabet (sistema d’escriptura) del món, sent exclusiu de la illa de Pasqua.
La paraula que dóna nom a aquest sistema d’escriptura, rongo-rongo significa “els poetes de la Illa de Pasqua”, doncs l’habilitat d’escriure estava reservada a un cos de mestres: els tangata-rongo-rongo o homes del rongo-rongo. Algunes de les seues característiques úniques que se li pressuposen és que s’escrivia amb arpons i dents de tauró, en tauletes de fusta i d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, alternadament per línia.
Una altra curiositat és la legislació de la illa. Fins a en tres ocasions els pascuenses havien sol·licitat constituir-se un protectorat de França, no obstant açò, van rebre el rebuig en totes elles, ja que van al·legar no estar interessats en l’illa. Des de 1870 fins a 1888, Xile va estar investigant la possibilitat de la seua annexió, signant un primer esborrany al setembre de 1888, un document de cessió (Vaai Honga Kaina) escrit en espanyol i en Rapa Nui barrejat amb tahitià. Finalment, Xile es va quedar amb l’Illa. Actualment, l’Illa de Pasqua és sobirania xilena però amb tractament de territori especial.
Com veieu, Rapa Nui és molt més que una illa. És una font contínua d’estudis i un vertader filó per als arqueòlegs i per als científics. Durant molt temps, alguns han cregut veure que l’elixir de la joventut resideix en aquesta illa i, segons els experts, podria existir una relació directa entre les propietats d’aquest elixir, la rapamicina, i l’Alzheimer, la qual cosa ajudaria de forma considerable a solucionar aquesta malaltia.
Article relacionat: Botes, bates i malalties rares
