El Desert de Les Palmes

El Desert de Les Palmes és un dels espais que més ha patit els estralls dels incendis de la Comunitat Valenciana. També és un dels espai protegits del nostre país perquè és la reserva europea més gran de margalló, l’única espècie de palmera nativa d’Europa Continental.

Les zones de la regió muntanyenca litoral de la comarca de la Plana Alta, en la província de Castelló, destaquen per les seues abundants costes i penyals paral·lels a la costa mediterrània. Trobem allí el punt més alt de la província, el pic Bartolo, que amb els seus 729 metres d’altura es converteix en un mirador de luxe des del qual observar les terres de l’interior de Castelló, el golf de València o les Columbretes, un petit arxipèlag format per quatre grups d’illes volcàniques situades a uns 40 quilòmetres que pertànyen al terme municipal de Castelló de la Plana. Aquest pic forma part del Parc Natural del Desert de les Palmes, que abasta els municipis de Benicàssim, Borriol, Cabanes, Castelló de la Plana i la Pobla de Tornesa.

Vistes Pic Bartolo 

Illes Columbretes

Des d’ací es poden distingir diverses regions muntanyenques com El Desert, la Serra dels Sants i Les Agulles de Santa Àgueda, formats per arenisques roges, una roca que tenyeix el paisatge de color vermellós. L’entorn combina les zones seques i sorrenques, formades per barrancs, amb suaus relleus i amb sòls pobres en calç molt apropiats per al desenvolupament de vegetació. Al contrari del que molts pensen, el lloc de què estem parlant, el Desert de les Palmes, no és un desert, de fet, des del punt de vista botànic es tracta d’un indret amb un valor molt alt, ja que alberga interessants plantes i comunitats vegetals, algunes d’elles endèmiques o molt rares. Com veieu, res a veure amb la pobra vegetació associada als paratges desèrtics.

La terra del Margalló

D’entre tots els pobladors del Desert de Les Palmes destaquen especialment els margallons (Chamaerops humilis), espècie extensament distribuïda pel litoral mediterrani i la província d’Almeria, especialment en el Cap de Gata, que creix de forma totalment espontània. El margalló és molt usat en alimentació ja que són rics en àcid butíric i és usat com antidiarreic, astringent i com planta ornamental. El nom d’aquesta espècie prové dels vocables grecs chamai (xicotet) i rhops (arbust), i s’adapta perfectament a la zona costanera i a les zones muntanyenques perquè aguanta molt bé l’exposició solar, les altes temperatures i els sòls pobres en calç. 

Vista de Castelló des del massís de les Agulles

Margalló en la planta i en el plat

El parc natural del Desert de les Palmes deu el nom a l’abundància de margallons. Allò de Desert no fa justícia ni a l’orografia ni al clima de la zona, sinó que des del segle XVII, l’ordre mendicant eremític de Les Carmelites Descalces, que anomena Sants Deserts als espais dedicats al retir espiritual. Els Deserts eren llocs deshabitats i idonis per a les Carmelites, que pretenien tornar al carisma original de l’Ordre, la vida cenobítica acompanyada d’un esperit eremític renovat per la Contrareforma. Prova d’ells són les ruïnes de l’antic convent Carmelita, situat en la solitud dels margallons i que pertany al terme municipal de Benicàssim.

Vistes de l’antic monestir

A més dels atractius geogràfics o històrics, com hem dit anteriorment, la riquesa vegetal de la zona és considerable si tenim en compte que l’any 1992 un greu incendi va arrasar part del Parc, de manera que el Desert de Les Palmes està en ple procés de regeneració vegetal. Malgrat açò, podem trobar un gran nombre d’arbustos típics de la zona, quasi tots endèmics, com són l’arboç (Arbutus unedo), el llorer bord (Viburnum tinus), el bruc (Erica arborea), el matapoll (Daphne gnidium), l’aladern (Rhamnus alaternus), el garlzeran (Ruscus aculeatus), el ginebre (Juniperus oxycedrus), el llentiscle (Pistacea lentiscus) i el margalló (Chamaerops humilis) o enfiladisses com la rossa (Rossa pelegrina), l’heura (Hedera helix) o l’arítjol (Smilax aspera). La presència de sòls de roig permet també l’existència d’espècies com la surera i la carrasca, encara que les poblacions s’ha reduït a causa dels incendis i la intervenció humana per a  les transformacions agràries. 

En la zona existeix una microrreserva de flora de les Agulles de Santa Águeda ocupada per formacions de pinedes amb espècies com el pi roig (Pinus pinaster), que només creix en els terrenys silícis d’arenisques roges i el pi carrasc (Pinus halepensis) que habita en qualsevol tipus de sòl.