De Sant Antoni al Cel, ergotisme i psicodèlia

Fa poc hem celebrat a Sant Antoni Abad, un sant amb nombroses icones que el representen i rituals associats. Però què passa si els relacionem amb la climatologia, la bioquímica, la fisiologia i també la botànica? I si aconseguim enllaçar el foc de Sant Antoni amb un fong que parasita el sègol? I què te a veure tot açò amb els Beatles? No pareu de llegir per descobrir-ho.

Una gran part d’allò que anomenem sants són, probablement, quimeres. Éssers fabulosos formats per la juxtaposició d’uns altres més o menys reals i amb un combinat d’atributs que serien difícils de trobar junts i alhora. En ocasions pot haver, en l’origen, un personatge històric. Però en el decurs del temps i el trànsit de la devoció cap a uns altres llocs s’hibriden els actes d’aquell amb els de mites locals, se li atribueixen miracles o portents, virtuts assolides o vicis vençuts, o determinats gremis es posen sota la seua advocació i li atorguen símbols identificadors.

Altrament, amb la persecució de les antigues religions amb l’adveniment de la cristiana (o de qualsevol de les monoteistes), moltes divinitats paganes van trobar aixopluc –sota el nom de “sants”- en les variants més iconodules del cristianisme, fonamentalment el catolicisme. Tot això difumina els límits entre realitat i ficció, i dificulta l’establiment de relacions causals entre les festivitats i els patrons als que diuen homenatjar.

Fa uns dies fou Sant Antoni Abad. Però què hi ha de les seues icones, les “temptacions” que suposadament va patir, i els rituals amb què se sol celebrar la seua festivitat, si les relacionem amb determinats fets històrics, i també amb consideracions de caràcter climàtic, botànic, fisiològic o bioquímic? És ben cert que l’anàlisi d’icones, llegendes i rituals pot il·luminar no sols la sociologia de la religió, sinó il·luminar-se amb focus basats en la història social, econòmica i climàtica, en la sanitat, la medicina, la botànica, la micologia, la bioquímica, la semiòtica de les obres d’art i de les icones i l’antropologia.

Així que per abordar la qüestió cal deslliurar-se de prejudicis i enfocar-la amb metodologies científiques. Caldrà fer preguntes, emetre hipòtesis, i tractar de contrastar-les amb dades i interpretacions recollides o generades amb enfocaments epistemològics diferents. Una metodologia, en definitiva, que s’assembla més a les ciències evolutives que a les físico-químiques. De fet, el resultat final de les qualitats atribuïdes a un sant s’assembla molt a un procés evolutiu: mutacions, recombinació amb altres genomes culturals, selecció segons l’ambient…

Focs rituals

Al País Valencià associem tradicionalment el foc festiu a unes poques festes, Falles i Fogueres principalment. Però la realitat és que el foc festiu abunda molt més del que creiem, i en molt casos aquests focs van associats a efemèrides astronòmiques. És el cas dels solsticis (Fogueres de sant Joan, aixames per Nadal), de l’equinocci primaveral (Falles de sant Josep), o de la primera lluna primaveral (ciri pasqual). En uns altres casos, els focs tenen a veure amb una mena de calendari ocult que marca fites cronològiques quaranta dies abans o després d’alguna de les anteriors efemèrides: Tots Sants i Difunts (quaranta dies després de l’equinocci tardoral), Candelera (quaranta dies després de Nadal / solstici d’hivern), inici de la Quaresma (amb la imposició de la cendra).

Hi ha una festivitat fogueril, però, que té un caràcter ben diferent dels anteriors. Es tracta d’un foc que s’encén la vespra del 17 de gener, festivitat de sant Antoni Abat (“el Gran”, “del porquet”, “de l’ase”…). Aquesta “litúrgia” fogueril, sovint acompanyada de danses de dimonis, se celebra a alguns pobles del nostre País i a Catalunya, Mallorca, i a molts llocs d’Itàlia, en general a pobles que en el passat van estar vinculats a una agricultura de subsistència lligada a factors climàtics o edàfics de certa duresa. És probablement, una foguera associada al sant, més que a la data. Per això ens hi fixarem més en el propi sant, el foc i la malaltia que guarien els seus seguidors, que en la data en què se celebra la festa.

I és que si mirem com es representa aquest sant, veurem que podem identificar Sant Antoni a través de la iconografia i dels molts atributs que solen ornar-lo. Com un hàbit, negre o de color bru terrós, donat que es tracta de l’anacoreta per antonomàsia. També amb la lletra Tau, gravada en color blau sobre l’hàbit, o per un bastó que respon a alguna de les següents morfologies: en forma de T, acabat en una voluta espiral (signe de dignitat abacial -o episcopal-), o en una corba que s’assembla a una falç o a una dalla (com les de segar cereals). A més també li podem trobar una campaneta (penjant del bastó, en la mà, o pròxima al sant), veure’l acompanyat d’un porquet, i en ocasions també d’uns altres animals, a més de portar una flama a la mà -amb el palmell cap amunt- o amb una foguera relativament pròxima, i per últim en ocasions pot estar sotmés a “visites” o “temptacions” més o menys surrealistes.

Així, el foc de Sant Antoni té el seu “sentit” si s’interpreta com un ritual, un exorcisme, per contribuir a l’eradicació d’una malaltia antiga de caràcter epidèmic i de la qual parlarem després, l’ergotisme. En l’actualitat es venera a sant Antoni, sobretot, com a protector dels animals. I en la festa que se li dedica se solen portar a l’església els animals domèstics, les mascotes, alguns animals de granja. A molts llocs es fa una processó amb el repartiment de “rotllets de sant Antoni” o pa beneït, de color blanc (de blat, i no de sègol). I, com ja hem dit, en ocasions la festa té el seu punt àlgid en la ignició d’una pila de llenya i rames. I, metafòricament parlant, eixa flama ens il·lumina, ens orienta per anar a la recerca del significat de les fogueres i del sant en honor del qual es fan.

Sant Antoni Abad i el Foc Sagrat

Tot i ser un egipci que presumptament va viure entre els segles III i IV, Antoni no va ser venerat fins el segle V a l’església cristiana oriental, mentre que a occident va tardar sis segles més. En l’Edat Mitjana, els seguidors de la regla monàstica atribuïda a Sant Antoni (o un noble francés el fill del qual havia estat curat per aquells) van fundar la Germandat Hospitalària de sant Antoni Abat i es van especialitzar en el guariment d’una estranya malaltia que sacsejava tota Europa, el mal ardent, foc sagrat o ignis sacer, el “foc de sant Antoni”.

Es tractava d’una intoxicació massiva, de caràcter epidèmic, que apareixia en èpoques en què un hivern fred era seguit d’un estiu humit i en els grups que menjaven pa de sègol (Secale cereale; “centeno“, en castellà). En aquestes condicions climàtiques el sègol és parasitat pel fong Claviceps purpurea, el qual, en desenvolupar-se sobre les espigues, genera protuberàncies en forma de banya xicoteta, el sègol banyut (cornezuelo, en castellà). Com que també s’assembla a un esperó de pollastre, ergot en francés i en anglés (castellà espolón), a la malaltia se l’anomena ergotisme.

Les persones que menjaven pa de sègol contaminat pel fong patien un seguit de símptomes peculiars. En primer lloc tenien al·lucinacions i comportaments anòmals. Després vasoconstriccions en les extremitats, tan greus que els afectats sentien com si es cremaren per dins; com a conseqüència de la manca de rec sanguini, les parts afectades es gangrenaven i s’ennegrien, com si estigueren carbonitzades. I si la malaltia prosseguia, els malalts morien.

Els monjos antonians van aprendre a tractar aquesta malaltia amb uns mètodes innovadors: amputaven els membres gangrenats, banyaven els monyons en vi (un bon desinfectant), els aplicaven ungüents de greix de porcs, i alimentaven als malalts amb pa blanc -de blat- en substitució del pa negre -de sègol.

El poder taumatúrgic, guaridor, dels antonians va ser tan gran que es van estendre per tot Europa mitjançant fundacions de convents i d’hospitals. Aquests gaudien sovint de drets com el de criar porcs en llibertat -identificats per una campaneta penjada del coll- que la gent alimentava i en tenia cura.

A la corona catalano-aragonesa, el primer hospital es va fundar a Cervera (1215) i, progressant la fundació d’hospitals cap el sud, va arribar el torn a València abans de 1340 i més tard a Alacant en Oriola. En aquests hospitals i en les esglésies adjuntes, era freqüent trobar a les parets, com a exvots dels malalts guarits, el membre amputat o una talla representativa.

Bioquímica, fisiologia i antropologia

Tot i que la relació causal entre el sègol banyut Claviceps purpurea i l’ergotisme es va establir de forma impecablement científica en el segle XX, nou segles abans alguns metges ja havien avançat “hipòtesis” ben encertades: el 1096 Sigebert de Gremblour va intuir certa correlació entre la farina alterada i el “foc sagrat”, hipòtesi que en segles posteriors va tornar a ser emesa per metges diversos i en llocs distints i distants.

El sègol banyut produeix una trentena d’alcaloides bioquímicament actius, variants d’un mateixa estructura química, l’àcid lisèrgic. D’aquests alcaloides, el vasoconstrictor ergotamina ha estat identificat com el responsable de l’ergotisme, mentre que l’ergometrina produeix contraccions uterines semblants a les de l’oxitocina i evita hemorràgies post partum.

El 1934 el químic suís Albert Hoffmann va estudiar algunes de les substàncies naturals de la medicina popular tradicional. Una, que s’obtenia en triturar el sègol banyut, era anomenada (1787) pulvis ad partum (“pólvores per al part”); les matrones feien servir aquestes pólvores per accelerar el naixement i reduir els perills d’hemorràgies post partum, cosa que explica el nom alemany de Mutterkorn (“cereal de mare”); no obstant això, també se sabia que dosis inapropiades podien provocar la mort de les parteres, per la qual cosa les pólvores van ser rebatejades (1824) com pulvis ad mortem. La toxicitat era deguda a la presència d’un altre parell d’alcaloides sintetitzats pel fong, les micotoxines ergotamina i ergotoxina, mortals a dosis relativament baixes.

Ara bé, a la barreja d’alcaloides del sègol banyut també es troben uns altres menys tòxics i amb propietats ben diferents. Es tracta de dos alcaloides visionaris o al·lucinatoris, l’ergovina i l’amida de l’àcid lisèrgic, més coneguda per LSA (acrònim de l’alemany Lysergsäure Amid). Doncs bé, en fer una hidròlisi alcalina de l’ergotamina Hofmann va obtindre una variant de la LSA, la dietilamida de l’àcid lisèrgic (Lysergsäure Diethylamid, LSD). Inicialment no li va donar molta importància; però l’any 1943 mentre treballava amb el preparat el va tocar casualment amb la punta dels dits (no s’havia posat guants, com calia) i, com anotaria més tard: “em vaig veure forçat a interrompre el meu treball en el laboratori […] i anar-me’n a casa […] percebia un flux ininterromput de dibuixos fantàstics, formes extraordinàries amb intensos desplegaments calidoscòpics…” Durant les dècades 50 i 60 va ser utilitzat en psicologia i psicoanàlisi, però a les acaballes dels 60 va ser prohibit amb l’excusa de què era utilitzat pel moviment hippie com a droga psicodèlica i al·lucinògena.

Una mena de llegenda urbana va associar l’LSD a la cançó dels Beatles Lucy in the Sky with Diamonds, no tan sols perquè el nom de la substància semblava un acrònim de la cançó, sinó perquè la lletra d’aquesta suggeria haver estat feta sobre els efectes d’aquella. Curiosament, mentre la cançó estava de moda, el paleoantropòleg nord-americà Donald Johanson va descobrir a Etiòpia l’esquelet quasi complet d’un homínid femella d’uns tres milions d’antiguitat i un metre d’alçada. Classificat com Australopithecus afarensis, va significar una troballa extraordinària per aclarir l’origen dels humans. En homenatge a la cançó dels Beatles que per les nits sentien els membres de l’expedició, li van assignar a l’homínid el nom familiarment simpàtic de Lucy: una mena de connexió entre el passat més antic i la, aleshores, modernor més recent, la psicodèlica.

Una psicodèlia que havia sigut descrita per Albert Hofmann en la seua segona experiència amb l’LSD: en ingerir tan sols 250 micrograms de la substància, va començar a no poder parlar i va demanar al seu ajudant que l’acompanyara a casa; hi van anar en bicicleta, en el que potser siga el passeig més famós dels que s’han fet en aquest vehicle; el camp de visió i la carretera per on circulava Hofmann van començar a ondular-se mentre els objectes anaven paulatinament distorsionant-se, com si foren reflectits per espills còncaus i convexos; tot i que no parava de pedalar tenia la sensació d’estar-se quiet; en arribar a casa es va gitar al sofà, incapaç de mantindre’s en peu; al seu voltant els mobles giraven, es capgiraven i adquirien formes grotesques alhora que el seu jo es dissolia i tenia la sensació d’estar posseït, en cos i ànima, per una mena de “dimoni” que el duia cap a un remolí de sensacions desconegudes que va concebre com el camí a la mort; a poc a poc va anar frenant-se el vòrtex al temps que es desplegava davant els seus ulls tot un conjunt calidoscòpic de formes i colors, d’il·lusions òptiques fantàstiques, progressivament esmorteïdes fins recuperar la normalitat.

Curiosament, aquestes sensacions semblaven tenir antecedents en les representacions pictòriques que al llarg dels segles havien intentat descriure les temptacions de sant Antoni. Cosa que es pot comprovar amb una visita a les desenes de pinacoteques on es troben quadres al·lusius a les temptacions del sant.

Així, analitzant la imagineria antoniana i establint el significat dels atributs associats al sant, es pot relacionar alguns d’aquests amb les característiques d’una malaltia típicament medieval, l’ergotisme, foc sagrat o foc de sant Antoni, el tractament de la qual va ser assumit per l’orde antoniana. En qualsevol cas, es tracta de posar de manifest que es poden trobar connexions mútuament enriquidores entre diferents maneres d’entendre o experimentar el món que ens envolta. Així, seria desitjable que les manifestacions culturals (i la ciència n’és una) aspiraren a formar xarxes d’interaccions que permeteren transitar d’uns camps a uns altres mitjançant cordials relacions entre la raó i el sentiment.

Nota: Revisió de l’article aparegut a la revista “Dau al deu”. Agraïments: Joan Pérez (Biar), Leandre Iborra i Carles Martín (Alacant), Toni Barceló (Cocentaina) i Josiane Ubaud (Occitània).