BOTÀNICA INCLUSIVA: QUAN L’ALBUFERA ES VESTEIX DE BLANC

Els aiguamolls, hàbitats vitals per a la supervivència humana

Cada dos de febrer se celebra el Dia Mundial dels Aiguamolls (#WordDayWetlands), commemorant que aquest dia, en 1971, es va adoptar la Convenció sobre els Aiguamolls a la vora del Mar Caspi, en la ciutat iraniana de Ramsar. I és que gràcies a aquesta iniciativa, coneguda comunament com el Conveni Ramsar, es va crear la llista d’aiguamolls d’importància internacional que compta ja amb 2.293 aiguamolls de 169 països diferents, al llarg d’un total de 225.418.823 hectàrees. Espanya es va adherir al conveni el quatre de setembre de 1982 i fins a l’actualitat, febrer 2018, ha incorporat a la llista 74 zones humides amb una superfície de 303.090 hectàrees.

Un tipus d’hàbitat molt important per a la vida en la Terra que alberga una gran diversitat biològica, a més de ser font d’aigua dolça i aliments, i ajudar-nos a mitigar les conseqüències del canvi climàtic controlant les crescudes d’aigua i inundacions, entre altres funcions. Però en concret, el lema d’enguany és “Els aiguamolls urbans fan que les ciutats siguen més agradables per a viure” que, tal com s’explica al vídeo anterior, intenta posar de manifest la problemàtica d’aquests ecosistemes amb el desenvolupament urbanístic de les ciutats, sobretot en zones costaneres com en el cas de la Comunitat Valenciana.

I és que aquest tipus d’ambients compleixen un paper molt important com a reguladors del clima o refugis de fauna, fins i tot d’algunes de les espècies més amenaçades de la llista roja que estan en perill d’extinció. Encara així, en les últimes dècades han desaparegut el 60 % de les zones humides del territori Español. Una altra dada important és la sobreexplotació dels aqüífers dels quals depenen un 10 % dels aiguamolls, com en el cas dels Parcs Nacionals de Doñana o Tablas de Daimiel. Aquest últim a més va patir un important incendi subterrani en 2009 degut l’aguditzada sequera que patia agreujada per l’explotació de l’aqüífer a la qual estava sotmès. Un risc que segueix present en el Parc i que es pot aguditzar amb el canvi climàtic i l’augment indiscriminat de les zones destinades a l’agricultura de regadiu.

Martinets blancs a un aiguamoll d’Extremadura

Segons un estudi que ha publicat SEO Birdlife: tots els aiguamolls Ramsar analitzats pateixen una pressió global qualificada com a ‘alta’ o ‘molt alta’’, que afecta tant a l’extensió com a la qualitat de l’hàbitat, de vital importància per a les poblacions d’aus aquàtiques. A més, més del 50% dels aiguamolls, uns 40, es troben en un estat de conservació ‘pobra’ o ‘molt pobra’, i només al 12%, nou aiguamolls, se’ls considera en estat ‘bo’. L’organització relaciona aquest mal estat dels nostres aiguamolls amb la contaminació, escassetat d’aigua per sobreexplotació i sequera, que a més s’anirà agreujant pel canvi climàtic.

Aquests ecosistemes són molt rellevants a la Comunitat Valenciana, que aporta bona part de la superfície total al Catàleg de Zones Humides, en compliment amb l’article 15 de la Llei 11/1994 de 27 de desembre. Podem classificar-los segons els grups següents:
I. Albuferes, marjals litorals i ambients associats
II. Ambients fluvials i litorals associats
III. Deus
IV. Llacunes i aiguamolls d’interior
V. Saladars litorals
VI. Embassaments de fluctuació escassa

El catàleg consta de 48 aiguamolls de rellevància autonòmica, amb una superfície de 44.862 hectàrees. El grup més representatiu correspon a: Albuferes, marjals litorals i ambients associats, amb 14 zones i més de 34.783 has, el 77,6% de la superfície total catalogada. Li segueixen els saladars litorals, ambients fluvials i litorals associats, llacunes i aiguamolls interiors i finalment els embassaments i deus.

Parc Natural de l’Albufera. Imatge: MJ. Aguilar

Després de demostrar la importància per a la vida que suposen aquestes àrees naturals, us convide a fer una passejada botànica per una de les joies naturals de la província de València, el Parc Natural de l’Albufera, un recorregut a través de la xarxa de camins que recorren els camps d’arròs que circumden el llac.

L’albufera, un parc natural accesible

La xarxa de carreteres que creuen i connecten els pobles riberencs de l’Albufera i que donen accés als camps, són molt adequades per a ser transitades amb bicicleta o en cadira de rodes ja que manquen de pendents, en la seua majoria estan asfaltades, encara que alguns camins són de terra batuda, que després d’èpoques de pluja i amb el pas de tràfic rodat pesat, com són els tractors estan danyades i solen tenir enfonsats i cants rodats solts. És una zona on transiten vehicles i maquinària agrària, per la qual cosa és obligat fer-se visible i prendre totes les mesures de precaució per a circular per la zona.

Mapa elaborat amb Google Earth. Ruta El Palmar, El motor del Portet de Sollana

En el meu cas vaig realitzar un passeig des del Palmar, on vaig deixar el vehicle al “Portet de Sollana”, un accés directe al llac de l’Albufera. En aquest paratge hi ha taules, aparcament per a bicicletes i un xicotet port on descansen algunes barques, un lloc evocador de la novel·la de Blasco Ibáñez, Canyes i fang.

Camp d’arròs entapissat pel ranuncle d’aigua. Imatge: MJ. Aguilar

Al llarg del recorregut podreu gaudir de l’espècie botànica protagonista del meu article d’avui, el ranuncle d’aigua, una xicoteta planta aquàtica que entapissa els camps inundats de belles flors flotants. A més com els treballs de fangueig ja s’han iniciat, les garses, martinets blancs i altres aus de l’aiguamoll, es concentren després del tractor per a aprofitar l’oportunitat d’alimentar-se dels insectes que queden al descobert després de les labors en el camp.

El ranuncle d’aigua

L’article li l’he dedicat al Ranuncle d’aigua (Ranunculus aquatilis) o Floreta de Pasqua, com se li coneix en la zona. I és que durant aquest mes de febrer ha florit explosivament, cobrint de xicotetes floretes blanques i acerades part dels camps d’arròs que encara romanen inundats.

Detall del Ranuncle d’aigua. Imatge: MJ. Aguilar

• Família: Ranunculaceae
• Flors: emergeixen sobre l’aigua, formant en ocasions tapissos florals de gran extensió. Són de color blanc o crema i tenen cinc pètals amb els centres grocs, a més són hermafrodites i s’agrupen en raïms. Donen pas a uns fruits en aquenis que tanca nombroses i xicotetes llavors que es distribueixen pels corrents de l’aigua, fins a aconseguir zones succintes d’aigües estancades, on poden establir-se i créixer.
• Hàbitat: planta aquàtica molt comuna a Espanya, es pot localitzar en rius i rierols de quasi tota Europa, Amèrica del Nord i nord-oest d’Àfrica. No es considera un alga aquàtica que puga viure completament submergida, sinó que és una planta vascular terrestre. Per a no morir en veure’s inundada per l’aigua, ha desenvolupat uns sistemes de supervivència i adaptació al mitjà aquàtic molt peculiars, unes fulles flotants amb estomes, pels quals realitza l’intercanvi gasós amb el mitjà aeri. Les fulles són de dos tipus: les submergides, molt dividides i les flotants, més senceres en forma de trèvol i de color verd fosc.

Ranuncle d’aigua. Imatge: MJ. Aguilar

Es tracta d’una planta verinosa, que no pot ser consumida pels animals. Els únics usos para el que s’utilitza és en jardineria, en jardins aquàtics, pels seus rusticitat i bellesa. L’il·lustre botànic Antonio José Cavanilles, en les seues Observaciones sobre la historia natural geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia en 1795, dedica un capítol a l’Albufera on explica que els camps d’arròs romanien inundats fins a març, que es llauraven per a preparar-los per a la plantació. Tal era l’extensió de la làmina d’aigua que Cavanilles comentava que en alguns hiverns, en els quals les pluges eren més abundants, es doblegava la superfície inundada de l’estiu i s’estenia fins a llocs veïns com Sollana, de manera que els habitants podien anar amb vaixell des de la porta de l’església fins a la mar.

Labors de fangueig en camp d’arròs. Imatge: MJ. Aguilar

En l’actualitat l’extensió de l’aigua és menor i els camps es fanguejen cada vegada més ràpid, i com la floració de ranuncle es veu afectada pels cicles del cultiu i la gestió de l’aigua, no podrem gaudir de les seues belles flors durant molt temps. De fet aquest mes ja s’ha iniciat el procés i en breu s’assecaren, disminuint així la superfície total inundada del Parc Natural i reduint la possibilitat de veure al ranuncle d’aigua cobrir els camps d’arròs. Així que vinga, no deixeu passar aquesta oportunitat i feu-vos una passejada botànic per l’emblema natural de la província de València, la nostra Albufera.