Botànica inclusiva: el teix, testimoni de la història de la humanitat

El teix (Taxus baccata) és sense cap dubte el gran supervivent i resilient ésser viu del planeta, o com diu aquesta dita en castellà “Donde no alcanza el viejo, alcanza el tejo”. El primer qualificatiu es deu a la seua longevitat, ja que ha superat tota mena de canvis i condicions naturals, tantes com les que s’han produït al llarg de la història del planeta. I és que es tracta d’una gimnosperma, un grup de plantes molt abundant en l’era dels dinosaures. De fet, segons els estudis en el Juràssic ja hi ha fòssils de Taxus amb característiques molt pròximes a l’actual T. baccata, encara que aquesta espècie no apareguera com a tal fins al Quaternari.

La segona “floreta” és per haver sigut capaç de sobreviure’ns a nosaltres, els humans. La Real Academia de la Lengua Española, defineix resiliència com “la capacidad de un material, mecanismo o sistema para recuperar su estado inicial cuando se ha cesado la perturbación a la que había estado sometido”. A causa de les moltes pertorbacions que els humans han causat en tan longeva espècie, resulta quasi impossible localitzar boscos de teixos, hui dia a Europa. Els exemplars que sobreviuen, es localitzen en llocs poc o gens accessibles, on descansen lluny de la destral i mesquinesa de l’ésser humà.

Jose Aparici ja ens va parlar a espores del simbolisme que envolta aquesta espècie, a més de la seua biologia i dels projectes de conservació que s’estan realitzan a la península. Detall de fruit i fulla de teix. / Sergey Yeliseev, FlickR 

Es diu d’ell, que és un arbre de mort o, més aviat, connectat amb la mort. Serà perquè cap de nosaltres li sobreviurem?… o és com pensa Francé: << el tejo ha llegado a ser un verdadero ermitaño del bosque. ¿No hay un simbolismo extraño en el hecho de que nuestros antepasados lo eligieron como árbol funerario, como previendo que había llegado su hora? >>

L’arbre més vell d’Europa és un teix

En el meu viatge per terres escoceses durant el mes d’agost passat, vaig tindre l’oportunitat i plaer de poder conéixer un d’aquests teixos ermitans, el teix de Fortingall, considerat l’arbre més longeu d’Europa, l’edat del qual han datat en 5.000 anys. Mentre gaudia de la seua ombra i de les meravelloses vistes de les verdes muntanyes escoceses, vaig parar atenció a la inscripció en una de les lloses, es podria dir que era l’última llosa de la vida. A qui no li fa pensar i plantejar-se la seua existència? Confesse que per a mi va ser reveladora de com d’insignificant és la nostra espècie, enfront de la longevitat i capacitat autoregeneradora d’aquesta espècie vegetal.

Dalt i baix, esquerra, vista general del teix monumental al pati de l’església del poble de Fortingall (Perthshire). Baix, dreta, inscripció en una de les lloses, al mateix recinte. / Mª José Aguilar

De la seua relació amb la mort hi ha bastants anècdotes i dades històriques. Per exemple, cita Plini el vell en la seua Historia Natural, que <<el tejo es muy poco verde, delgado, sombrío y funesto, los machos producen un fruto nocivo, las bayas, sobretodo en Hispania, se halla un veneno mortal, e incluso se ha tenido conocimiento que vasijas de transporte para el vino, hechas de su madera en Galia, han causado la muerte.>> També cita que <<hay quienes dicen que por este motivo se denominaron “taxicos” de taxus (tejo) – que ahora llamamos “tóxicos” – los venenos con que se impregnan las flechas.>> Però també aquest arbre ha sigut un arbre venerable, sobretot en la cultura Cèltica. Existeix un passatge en De bello gallico, Libro VI, Comentarios a las guerras de las Galias de Julio César, en què s’explica com el rei dels Eburons, Catuvolcus, es va llevar la vida amb la ingesta de suc de teix <<…taxo, cuius magna in Gallia Germaniaque est, se exanimavit>> (amb teix del qual hi ha gran quantitat a la Gallia-Germania, es va llevar la vida).

A Europa podem localitzar alguns dels seus exemplars més espectaculars, sobretot en els limíts d’ermites i cementeris, com aquest exemple que vaig localitzar a Escòcia. Sense cap dubte, el Teix estava primer i va poder servir com a lloc de culte pagà. Com en molts altres casos, amb la cristianització de l’“Europa pagana” es van erigir temples per al culte cristià on estaven aquests arbres o en llocs pròxims, com aquest cas escocés que us mostre, on arrels i fonaments s’han fos per sempre creant la perfecta atmosfera per al descans etern.

Teix i esglèsia de Fortingall (Perthshire, Escòcia) / Mª José Aguilar

A Hispània (Espanya), com diu Plini, també trobem diversos exemples de teixos venerables al costat de temples cristians. A la regió d’Astúries potser és on més casos existisquen, encara que els seus usos són coneguts en tot el nord de la península Ibèrica. Ignacio Avella ens explica molts dels seus secrets en La magia de los árboles. Simbolismo, mitos y tradiciones, plantaciones y cuidados, com que les antigues gaites es feien amb aquest material perquè així emeteren un so gemegaire <<como el carro asturiano cuando baja las fuertes pendientes cargado con heno verde-dorado>>, i moltes altres històries en les quals no m’estendré. Us convide a conéixer aquest meravellós llibre i a aprendre més sobre històries, usos i tradicions del teix de la mà de l’autor.

Teixos i teixeres en la península

Com us contava a l’inici d’aquest text, a l’agost vaig tindre l’oportunitat de viatjar a Escòcia i conéixer el que se suposa que és el teix més longeu d’Europa, en un recòndit lloc perdut en les High Lands, que transporta al viatger a èpoques passades en les quals els druides celebraven els seus rituals, com el que s’aproxima l’1 de novembre. Una nit, la de transició entre el 31 d’octubre i l’1 de novembre, en la qual la cultura cèltica celebrava la seua festa més important, ja que assenyalava el final d’any i es produïa el Samain, moment conegut a Irlanda i el nord de la península Ibèrica, com aquell en el qual els esperits podien vagar lliurement, hui conegut i celebrat en el món anglosaxó com Halloween o Tots els Sants a Espanya. Imagine l’escena en la qual sona la música dels clans escocesos mentre alguns dels seus membres brinden amb whisky al refugi de l’ancià arbre.

Teixo de Bermiego o Teixu l’iglesia, cinc o sis persones fan falta per a abraçar el tronc d’aquest teix mil·lenari situat al poble de Bermiego (Quirós, Asturias). Un arbre monumental amb molta història, localitzat al costat de l’església del poble, que ha sigut declarat Monument Natural pel Principat d’Astúries i que l’any 2008 va obtindre el premi a l’arbre més longeu, en ser un dels arbres més vells de tota la península Ibèrica i un dels més vells d’Europa. A més està emmarcat en el Parc Natural de Las Ubiñas-La Mesa (Reserva de la Biosfera). 

Les similituds que es donen entre el nord d’Espanya i el d’Europa, en referència a aquest arbre, tenen la seua lògica, a causa dels llaços existents entre totes dues regions en l’època cèltica. L’Espanya que coneixem hui, és fruit d’un anar i vindre de pobles en constant expansió, àvids per més recursos naturals, entre altres interessos, i que han deixat la seua empremta en els nostres paisatges. Però encara que aquesta simbòlica espècie és més freqüent en la meitat nord d’Espanya, la seua distribució abasta totes les serralades de la península i fins i tot de Balears. Es refugia a l’interior o en les proximitats de la cadenes muntanyenques, i normalment apareix de forma aïllada i escassa, excepte algunes teixeres protegides que evoquen altres èpoques de major abundància.

Distribució de Taxus baccata a la península. / arbolapp.es 

Distribució de Taxus baccata a la Comunitat Valenciana i a les localitats estudiades en els projectes realitzats en 2001 (esq.), 2005 (centre) i fins a 2015 (dre.) En roig, quadrícules UTM 1 Km² amb teix citades fins l’any d’execució del projecte (2015); en verd, poblacions censades i caracterizades en els projectes (Font: Servei de Vida Silvestre Direcció General de Medi Natural Febrer 2015)

La Comunitat Valenciana també compta amb aquesta espècie al seu territori, a les tres províncies, sent Castelló la que té més exemplars. En l’Informe tècnic 01/2015 del Servei de Vida Silvestre Direcció General de Medi Natural (Febrer 2015) de Situación y conservación de tejos (Taxus baccata) y tejedas (hàbitat prioritari i protegit 9580 “Boscos mediterráneos de Taxus baccata”), podeu vore l’estat de conservació i les zones concretes on està catalogada l’espècie.

El teix centenari de la Font Roja

Aquest informe del Servei de Vida Silvestre em va resultar útil per a intentar plantejar una ruta on poder contemplar teixos de certa envergadura. La ruta havia de complir amb criteris d’accessibilitat, per a poder realitzar-la i poder compartir-la amb vosaltres. En aquesta estudi vaig trobar la cita del teix del Parc Natural de la Font Roja, així que em vaig posar en contacte amb el personal del parc, per a preguntar per l’accés.

Carrascal d’ombria. Ruta del Menejador. Parc Natural de la Font Roja. / Mª José Aguilar

Em van informar de l’existència de dues rutes, una inviable per haver-hi escalons i l’altra amb un pendent molt elevat, però que no hi havia problema si volia intentar-ho. Aquesta última es tracta de la ruta groga coneguda com “El Menejador de la Font Roja”, una pista forestal apta només per a vehicles autoritzats, per la qual cosa està rodejada amb una cadena al seu inici, al costat d’una zona d’aparcament. Les persones amb mobilitat reduïda, previ avís al personal del centre, poden aparcar en la zona habilitada a la porta d’accés al centre de visitants.

L’itinerari transcorre per la cara nord, endinsant-se en un carrascal d’ombria, molt agradable en un dia calorós. Com ja em van avançar, la ruta començava amb un elevat pendent, però vaig aconseguir superar-lo gràcies a la meua companya de camp, Paloma López. La primera parada la vam fer als pocs metres de l’inici i aprofitarem per a bambar una mica i gaudir de la botànica. Amb l’experiència dels primers metres, ja assumirem que no seria possible concloure la ruta, ja que no complia amb uns criteris d’accessibilitat bàsics. Així i tot, decidírem intentar avançar una mica més però ja en el Pla de la Mina vam donar per conclòs el nostre camí i vam tornar al centre de visitants, no sense abans veure la reproducció de forn de calç i carbonera.

Ruta del Menejador. Parc Natural de la Font Roja. / Mª José Aguilar

 Reproducció d’una carbonera al Pla de la Mina. Ruta del Menejador. Parc Natural de la Font Roja. / Mª José Aguilar

Tinc bons records de la zona i les vistes són meravelloses, així que convide a tots, els que els seus cossos li ho permeten, a què continuen la pista. En arribar al Mas de Tetuán podran observar un exemple d’explotació agrícola tradicional, construïda a la fi del segle XIX, i al costat de l’era un teix centenari, dels quals queden molt pocs exemplars al Parc i que era el nostre objectiu.

Lluny de sentir-nos decebudes, l’esforç va valdre la pena. I és que la biodiversitat és tal que en pocs metres vam poder veure una enorme quantitat d’espècies vegetals tals com aurons (Acer opalus subsp. Granatense) alzines o carrasques (Quercus rotundifolia), algunes d’elles en llocs impossibles, roures valencians (Quercus faginea) o moixeres (Sorbus aria), per posar alguns exemples. Travessar les microreserves d’aquesta zona a la primavera ha de ser un luxe, per la gran quantitat d’endemismes que alberguen. De fet, us recomane una web si aneu a visitar la zona, A patita, flora de Alicante.

Ruta del Menejador. Parc Natural de la Font Roja. / Mª José Aguilar

Si bé és cert que no vam poder arribar al Teix del Mas de Tetuán, no us penseu que per ser usuaris de cadira de rodes ens quedarem sense observar un teix en el Parc Natural de la Font Roja. Sense anar més lluny i sense haver de fer gran esforç físic, al costat del pàrquing PMR, hi ha un d’ells. Pot ser que no siga el més emblemàtic del parc, però sí igualment important i suficient perquè qualsevol persona puga conéixer com és aquesta espècie botànica, que acompanya a la humanitat des dels seus orígens.

Malgrat la dificultat del terreny per a usuaris de cadira de rodes, per la mateixa orografia de la muntanya alacantina, recomane a tots una visita. Les vistes des del centre de visitants són precioses, el propi centre és totalment accessible i les seues exposicions molt interessants i el personal del mateix estarà encantat d’atendre-vos. Per a poder aparcar en la zona habilitada, és recomanable avisar al personal del parc perquè pugueu accedir, ja que com comentava l’accés està restringit.

Ruta del Menejador. Parc Natural de la Font Roja. / Mª José Aguilar

No voldria acabar aquest post, sense expressar el meu agraïment al Parc Natural de la Font Roja, pel treball que estan exercint en la millora de l’accessibilitat i per cuidar tan diligentment d’un entorn meravellós. Seguiré en la meua cerca del teix, amb l’esperança de poder compartir amb vosaltres un itinerari botànic accessible.