Als núvols
Un elefant, no, un castell, no, un drac… Tombats de cap per amunt sobre l’herba, qui no ha jugat amb els núvols? Celebra el dia Internacional de la Meteorologia amb la nostra nova bloguera, qui ens explica com alguns s’han dedicat al joc amb tot el rigor científic, per a benefici d’afeccionats i professionals.
L’observació de núvols és (o almenys ho era) un joc habitual de la infància: pujar la vista al cel, descobrir les masses de gotes d’aigua que formen els núvols i imaginar el que representaven –un gos, una guitarra, un signe de puntuació, un fantasma. Si es disposa de temps i es té una tendència contemplativa, l’entreteniment es perllonga per apreciar com i a quina velocitat es desplacen els núvols i modifiquen les seves formes fins que finalment perden les principals característiques que permetien reconèixer-les i identificar-les en l’amplitud d’un escampat cel blau.
Núvols Undulatus asperatus sobre Tallin, Estònia. Imatge: Ave Maria Möistlik
Potser sembli un passatemps propi de les tardes d’estiu però l’estudi i classificació dels núvols ha seguit les pautes de les disciplines científiques que es fonamenten en l’observació de les evidències empíriques i la seva sistematització a través de classificacions o taxonomies.
Un químic somiatruites?
Li deuem a un químic anglès, Luke Howard (1722-1864), la proposta de nomenclatura dels núvols que segueix vigent en l’actualitat. Al desembre de 1802, en una conferència dictada en la Askeasian Society, una espècie de club de debat de científics i experimentalistes de Londres, Howard va presentar les seves idees. Poc després, en 1803, aquestes es van plasmar en l’obra Essays on the modifications of clouds en les quals es defineixen tres categories principals per identificar les formes dels núvols (cúmuls, estrats i cirrus) i altres dues situacions intermèdies per descriure les transicions entre les diferents formes (cirrostratus i estratocúmulus).
Tipus de núvols segons l’altitud a què es formen. Imatge: Valentin de Bruyn / Coton.
Un altre dels èxits de la proposta de Luke Howard va ser l’haver optat per denominacions en llatí, seguint l’esquema emprat per Linneo en el seu Systema Naturae (1735). La seva tercera gran contribució serà a més l’èmfasi que assigna al caràcter canviant dels núvols.
Lamarck també hi jugava!
Anteriorment hi havia hagut altres intents de sistematitzar aquests objectes efímers. Jean-Baptiste Lamarck va publicar en 1802 la seva proposta de classificació, Sur la forme des nuages, amb onze tipus de núvols. Els seus noms fan referència a la seva forma i va emprar termes en francès. El seu objectiu era “una classificació pràctica dels núvols basada en el fet que els núvols posseeixen certes formes generals que no són casuals sinó que depenen de l’estat atmosfèric”. Encara que la seva classificació no tingués èxit, algunes de les seves idees sí s’han mantingut i actualment perviu el seu esquema de categories per altituds (núvols alts, mitjans i baixos).
Diversos tipus de Cirrus tots plegats al cel. Imatge: PiccoloNamek.
Núvols nacrats a l’estació Mac Murdoc a l’Antàrtida, formats per cristals de gel. Imatge: Alan Light.
El sistema que va triomfar va ser el proposat per Luke Howard. La seva classificació va començar a ser emprada pels manuals de meteorologia del segle XIX i ell mateix hi va introduir modificacions i novetats. En 1817 va associar cada tipus particular de núvol a la seva altura en el cel, idea què Lamarck ja havia avançat. Howard explicava la formació dels núvols en termes de temperatura, humitat i pressió de l’aire en el qual el vapor d’aigua estava present. A aquestes explicacions no li eren alienes la moda dels globus aerostàtics i els coneixements de primera mà que aquests van proporcionar.
Novetats a les altures
Durant el segle XIX es van succeir les propostes d’introducció de nous núvols: els estratocúmulus en substitució dels cumulostrats, els altocúmuls, els altostrats, fractocúmuls, les varietats mammatus o els cumulonimbus. Finalment en 1896 es va publicar l’Atlas international des nuages en el qual els autors H. Hildebrandsson, A. Riggenbach i L.Teisserenc de Bort, a l’empara de la Conferència Meteorològica Internacional, seguint l’esquema de Luke Howard, sentin els fonaments de l’actual sistema de classificació de núvols.
Núvols Mammatus al Cap de Creus, Girona. Imatge: David Alesanco Jou.
Actualment, tots els afeccionats a la meteorologia ho tenen bastant fàcil. És possible trobar molt bones guies de camp sobre l’oratge, en les quals la identificació dels núvols sol ser la secció amb més moll. La Guía del observador de nubes, de Gavin Pretor-Pinney (Salamandra, 2007), és una excel·lent introducció al desatès art de la contemplació dels cels.
Manifest de la británica Cloud Appreciation Society
D’aquest mateix autor, el fundador de la Cloud Appreciation Society, The cloud collector’s handbook està concebut com una guia ràpida de butxaca per anar anotant les observacions. Tota la pàgina web és una delícia per qui estimem els núvols i el manifest de la societat no té desaprofitament. Però com no sempre tenim l’ordinador a mà, la seva versió per iPhone, CloudSpotter permet resoldre les urgències que torturen als nefelibates, que troben núvols per tot arreu.
Dintel decorat amb núvols al temple Jokhang a Lhasa, Tibet. Ana Albertos
Nota: ‘nefelibata’ es diu de les persones somiadores, literalment que caminen pels núvols.
Més informació:
Howard, Luke, Essays on the modifications of clouds (1865)
Olcina Cantos, Jorge, “Clasificación de las nubes: de Lamarck y Howard al atlas internacional de nubes”, en Clima, naturaleza y desastre: España e Hispanoamérica durante la Edad Moderna. Universitat de València, 2013.
Rodríguez Camino, Ernesto, “Luke Howard, el hombre que puso nombre a las nubes”, en las nubes, las maravillosas nubes. Instituto Nacional de Meteorología, 2007.
International cloud atlas 1896
Imatge de capçalera: TriviaKing (talk)
