Plantar llavors, recollir llibres

 Plantar una llavor és una de les activitats habituals en educació ambiental en les primeres visites dels més menuts a un Jardí Botànic. Mostrar les parts d’un arbre, tan majestuós, amb aquella ombra gegant, i entendre que tot allò naix d’una cosa tan xicoteta com una llavor és un exercici d’abstracció fascinant. Llavors que se sembren, que germinen, que creixen, que viatgen, que cauen, que s’enlairen. Vos portem un munt de contes preciosos amb llavors i, de passada, si els llegim amb els nostres xiquets i xiquetes, plantarem també la llavor de la lectura i l’estima pels llibres, una que sempre desitgem que brote.

La llavor viatgera

Tots sabem que, a l’hora de la dispersió, les llavors no ho tenen fàcil. Han de fer front a animals, a vents forts que se les emporten molt, molt amunt, a les persones, que tallem els arbres d’on nasqueren, i així, entre unes coses i altres, poden arribar molt lluny abans de tornar a tocar terra. Una llavor és, per definició, aventurera, i la promesa d’una nova planta, i en aquest delicat conte seguirem les peripècies d’una llavor viatgera junt amb totes les altres llavors que viatgen amb ella.

Il·lustracions on detenir-se a mirar què ens vol explicar l’autor de l’aventura de la seua protagonista. Trobarem, això si, molt poca lletra, perquè les imatges porten tot el pes d’aquesta història amb unes llavors amb les quals t’agafaran ganes d’encetar un camí sense mirar enrere.

Avui la llavor viatgera segueix anant per tota la galàxia, cercant el lloc on viuen els somnis.

Todo empieza con una semilla

En aquest àlbum il·lustrat tampoc no hem d’esperar una llarga filera de paraules, a penes unes poques frases com a fil conductor que acompanya precioses làmines que semblen llestes i preparades per a emmarcar. I sí, tot comença com el títol del llibre, amb una llavor. Una llavor que arrela dintre terra i treu un brot i unes tímides fulles, que aniran creixent fins anar agafant port i força, que formarà un gran tronc cap a dalt, cap al cel, i unes arrels cap avall, cap al sòl. I després d’uns anys veurem un arbre que balla la cançó del vent, canvia al ritme de les estacions i és la llar d’animals grans i menuts.

Quan apleguem finalment a l’última làmina, ja tenim un majestuós arbre que ha vist molts estius i molts hiverns, amb rosegadors a les branques, nius, enfiladisses i tot un entramat d’arrels que l’ancoren a la terra i eviten que s’enlaire cada primavera quan hi ha una explosió florida de colors i d’aromes. I d’eixe arbre sortiran noves llavors, i d’eixes llavors, nous arbres.

Un recorregut en imatges per la vida d’un sicòmor (Ficus sycomorus), que acaba amb algunes de les seues característiques, com que un sol arbre pot produir fins a 10.000 llavors a l’any, o que pot aplegar als 35 metres d’alçada. Un llibre que comença com un arbre, amb una llavor…

Cien semillas que volaron

Tenim un arbre protagonista que està ple d’esperança en el dia que deixe anar totes les llavors que té preparades. Un centenar de promeses alades que surten del pi, concretament de la seua pinya, quan apleguen els esperats dies de calor. Però, si cent llavors comencen el seu llarg viatge, vol dir que les cent aplegaran a un bon destí? Per desgràcia, no. A les cent llavors que comencen aquest conte, veiem com pàgina rere pàgina, els entrebancs, els obstacles, i alguna desgràcia, els ho posen molt difícil.

Cotxes, aigües profundes, pedres sense substrat, pardals famolencs, insectes curiosos, esquirols, xiquets juganers… a poc a poc, la nostra reserva va baixant davant els nostres ulls, i patim, patim perquè, com l’arbre al principi, desitjàvem que tot anara bé. I, de sobte, una llavoreta valenta sembla que ha pogut complir el seu objectiu. Segur? Ai, que no, que al final les coses també van malament per a ella i de cent opcions que tenien ja no en queda cap.

Però espereu, no estem a l’última fulla, com és possible? Doncs perquè les llavors que crèiem perdudes no ho estaven en realitat. Les llavors de les panxes dels pardals poden tornar a terra després d’una digestió, les llavors de la butxaca d’un xiquet juganer poden caure mentre corre i bota, les llavors damunt d’una roca poden trobar el necessari per a créixer. Així, en un tres i no res, deu arbres aparegueren al bosc, deu arbres que es faran grans i deixaran anar les seues llavors un dia, plens d’esperança. Tal volta no us ho imaginàveu, però el pi de la primera fulla ja ho sabia, perquè moltes vegades, perquè tot vaja bé, només cal saber esperar.

La maceta encantada

M’agraden els dibuixos d’Esther Gili, no ho puc evitar, però si a banda, algú li escriu una història on cada racó de les il·lustracions està ple de fulles i testos, si apareixen hivernacles, horts, i els protagonistes són amants de la natura, aleshores només que tinc ganes de mostrar el conte en un PlantesContades.

Nara i Lucas són dos nens que passen els estius a casa de sa tia Celia, una dona que es dedica a cultivar fruites i hortalisses amb què fer melmelades. Imagine eixos estius, jugar fins tard, recórrer valls i camins, la pell ennegrida d’estar a l’aire lliure, l’aigua i, en tornar a casa, ajudar a la tia amb les plantes, cuidar-les, i plantar les llavors dels fruits que aniran a l’horta després.

Tot va bé, fins que un any, els insectes acaben amb tota la fruita. Sense fruita no hi ha melmelada, i sense melmelada la tia perdrà la seua font d’ingressos. Però els nens no ho volen consentir, perquè són nens de conte i han de buscar una forma de complicar-se la vida. Així que surten a buscar uns éssers màgics dels quals han sentit parlar en les històries sobre els boscos dels voltants. Sabeu el que és un bostildo? Uns donyets gruixudets que dormen els dies de pluja i que habiten llocs diferents del bosc segons l’estació de l’any. No has de tenir por si te’n trobes un, més aviat al contrari, ja que estan obligats a donar-te un objecte màgic que desitges o necessites.

Els nostres protagonistes marxen decidits i, no cal dir-ho, entropessen amb un bostildo que, endormiscat, els diu que aquella nit trobaran un objecte màgic a casa. En tornar, quan la lluna estava ja de guàrdia, trobaren a l’hivernacle un test vell ple de terra. Quin objecte màgic més estrany i decebedor! Tot i que, bé, ja sabeu que als contes no podem jutjar res per les aparences, així que aquella mateixa nit descobreixen que tot allò que planten al test creix en gran quantitat: llibres, paraigües… i sí, diners també, sé que ho heu pensat. Problema solucionat, no? Sí, si no fóra per una pega, res del que creix serveix, no sereu tan ingenus per creure que un donyet que té de nom bostildo ho va a posar fàcil. Els llibres que apareixen tenen les lletres al revés, els paraigües són diminuts i els bitllets no són de veritat. Que hauran de plantar Nara i Lucas per salvar l’hort de sa tia?

Un conte que ens transportarà a la infantesa, que conté fulles, flors, fruits i màgia, amb uns donyets entranyables i que parla de com són d’importants les llavors, ja siguen per a fer créixer plantes o per a fer créixer desitjos.

Semillas de cabañas

L’últim llibre és poc botànic, en ell les llavors són una metàfora de la construcció de la nostra pròpia vida i la llar que necessitem per a donar-li sentit, però és tan bonic i tan gustós de llegir que l’he afegit com un epíleg preciosista. A la primera pàgina trobem un explorador que va a la cerca d’unes llavors molt especials de les que ha sentit parlar, llavors que en plantar-les i regar-les fan créixer cabanes, de totes les mides i tipus, per a una persona o per a tres famílies. En el seu viatge recorrerà tot el món i anirà recollint llavors i presentant-nos les cabanes meravelloses, extravagants, impossibles i desitjables que va trobant.

El llistat és enorme: cabana de dutxa, de llibres, del fons del jardí, d’ombres xineses, de la fi del món, de caragols, de gel, de xocolata, de bruixot, d’arena… i així fins a quaranta-nou cabanes diferents. Semblen moltes, però si agafàrem un any sabàtic i volguérem passar una setmana a cada una encara ens sobrarien uns dies.

Fulla rere fulla trobem paisatges encisadors, personatges enigmàtics i situacions divertides, sense oblidar en cap moment que totes aquelles meravelles han sorgit d’una xicoteta llavor. De fet, l’explorador porta el compte de les llavors que arreplega pel camí, perquè vol fer-se una col·lecció. Però els nombres són erràtics, i va perdent-ne i trobant-ne segons les aventures es van succeint. Al final, però, li’n queda una i la planta un vuit de juny. La rega amb estiva, la veu créixer, aparèixer els primers brots, la teulada, les finestres, i per al disset de setembre de l’any següent ja és habitant de la seua pròpia cabana. Perdeu-vos en aquest llibre, paga la pena, i somieu amb un mon ple de llavors i sense cap hipoteca.