Homenatge a Vicente Alfonso Lorente
El passat 1 de desembre el Jardí Botànic dedicà el dia a un metge i botànic valencià en el bicentenari de la seua mort. Un botànic però, molt important per al Jardí, donat que fou el seu primer director a l’emplaçament actual, un racó al centre de la ciutat que per contra el 1805 era als afores, al conegut com Hort de Tramoieres.
Vicente Alfonso Lorente va nàixer el 22 de gener de 1758 a la localitat de Jarafuel, a la vall de Cofrents, un poble dedicat a l’agricultura i a la fabrica d’utensilis de fusta de lledoner. Segons els arxius històrics de la Universitat de València, a l’edat de 14 anys va començar els estudis universitaris previs a l’ingrés en qualsevol de les tres facultats que hi havia: teologia, lleis i medicina. Als 17 anys va iniciar els estudis de lleis i, dos anys després, els va abandonar per començar els de medicina.
En aquesta època, l’ensenyament universitari de les plantes es feia, exclusivament, a la facultat de medicina i, concretament, a l’anomenada càtedra de simples. Un “simple” era qualsevol substància vegetal, animal o mineral que era utilitzada sola com a medicament. Com que la majoria de simples eren d’origen vegetal, el magisteri d’aquesta càtedra va estar molt relacionat amb l’estudi de les plantes. La Universitat de València va comptar amb aquesta càtedra des de la seua fundació i, al llarg del segle XVI i començament del segle XVII, la van ocupar catedràtics de reconegut prestigi com ara: Pere Jaume Esteve, Joan Plaça, Jaime Honorato Pomar i Melchor de Villena. No obstant, durant els anys d’estudiant de Lorente, el magisteri d’aquesta càtedra havia decaigut considerablement.
L’única descripció física que coneguem de Lorente
Després de cursar quatre anys de medicina, el 1781, Lorente va obtenir els graus de batxiller i de doctor en medicina, però per a poder exercir com a metge a València encara havia de fer una altre examen davant del “Real Tribunal de Protomedicato de la Subdelegación de Valencia”, que tenia la finalitat de controlar la pràctica mèdica. El document que acredita que va aprovar aquest examen el 1783, conté l’única descripció física que coneguem de Lorente i va ser durant aquestos anys quan conèixer al seu estimat mestre, el catedràtic de medicina Tomás Villanova.
Pocs anys després, el 1787, es publicava un nou pla d’estudis a la Universitat de València: l’anomenat pla Blasco. Entre moltes altres novetats, aquest pla va establir dues càtedres que, per primera vegada, van incloure el terme de botànica: la càtedra de química i botànica, i la càtedra temporal de botànica. Aquesta última va rebre el nom temporal, com també passava amb altres del pla Blasco, perquè devia de guanyar-se per oposició cada tres anys.
La càtedra de química i botànica s’ocupava de l’estudi de les plantes medicinals i l’altra de l’estudi de totes les plantes. El manual que havia de seguir-se des d’aquesta càtedra era el Curso de elemental de botànica de Casimiro Gómez Ortega i Antonio Palau, catedràtics primer i segon de botànica del Real Jardín Botánico de Madrid, publicat només dos anys abans, el 1785. Aquest manual va seguir l’obra del metge suec Carl Linné, obra que va tenir una enorme importància en el desenvolupament de la botànica com a disciplina científica.
Trifolium pratense
El primer curs del pla Blasco, el mestre de Lorente, Tomás Villanova, va ocupar la càtedra de química i botànica. Tanmateix, cap candidat es va presentar a l’oposició de la càtedra temporal de botànica convocada el 1787. El curs següent, en 1788, es van presentar Lorente i tres candidants més: Raimundo Muñoz, Félix Miquel i Antonio Ajos. Aquesta vegada, encara que Lorente i el seu mestre van protestar davant diferents institucions, va perdre la càtedra, però Lorente no va abandonar la seua formació com a botànic. En 1788 assegurava que gran part dels seus coneixements botànics se’ls devia a Tomás Villanova “pero también soy deudor de iguales favores al fraile Constantino de Castellote, religioso capuchino, cuyo notorio crédito en esta materia le ha merecido la dirección del magnífico jardín botánico que, para alivio de los pobres e instrucción de los que quieren dedicarse a este estudio, tiene plantificado en Puzol nuestro Excelentísimo e Ilustrísimo señor Arzobispo”.
El Jardí Botànic de Puçol es trobava junt al Palau que els arquebisbes de la diòcesi valenciana tenien per a descansar allí, i molts autors de l’època van reconèixer com a fundador d’aquest jardí a l’arquebisbe Francisco Fabián i Fuero el 1777. Era un jardí amb plantes exòtiques procedents dels territoris colonials, i en ocasions, arribaven plantes vives des del Real Jardín Botánico de Madrid procedents de les grans expedicions científiques espanyoles als territoris colonials americans i del Pacífic. Altres arribaven directament de les colònies, principalment des de la localitat mexicana de Puebla de los Ángeles, on Francisco Fabián i Fuero havia exercit com a bisbe abans de la seua arribada a València.
Jardí Botànic de Puçol
Erythrina corallodendron
D’aquesta manera, l’alvocater (Persea americana Mill.), la xirimoia (Annoma cherimoia Mill.), la papaia (Carica papaya L.), el cacauet (Arachis hypogaea L.), el cacau (Theobroma cacao L.), l’arbre del coral (Erythrina corallodendron L.), diverses espècies de iuques (Manihot spp.), d’acàcies (Acacia spp.), entre altres moltes plantes d’arreu el món, algunes d’elles noves per a la ciència europea, van aconseguir créixer a l’aire lliure en aquest jardí i li van conferir una gran bellesa.
Una època d’èxit però relatiu
El 1791, es va tornar a convocar l’oposició a la càtedra temporal de botànica. I ara sí, Vicente Alfonso Lorente la va guanyar. Tornaria a fer-ho en 1795, 1798 i 1801. Entre d’altres, van comptar entre els seus alumnes al cèlebre botànic aragonès Mariano Lagasca.
Durant aquest anys, Lorente va continuar publicant fullets de contingut botànic, entre els que destaca Systema botanicum linneano-anomalisticum (1799) dirigit a facilitar als estudiants la determinació del gènere i l’espècie de les plantes que examinaven, en les herboritzacions, en els jardins o en les botigues, i que intentava corregir algunes “anomalies” que presentava el sistema sexual de classificació de plantes de Linné.
Lorente, com era habitual entre els catedràtics de medicina, simultàniament va exercir com a metge. Va ser metge titular de les “Reales Cárceles de Corte, Torres de Serranos”; va estar destinat en el “Real Servicio de Médico en el Hospital General del Ejército de Rosellón” durant la guerra contra la convenció francesa entre 1793 i 1795; i, des d’aleshores, va ocupar el càrrec de “Médico de número de los Reales Ejércitos”. Sembla que Lorente va viure en el carrer del Portal de Valldigna, es va casar i va tenir dos fills.
Carrer Portal de la Valldigna, barri del Carme (València), on va viure Lorente
El pla d’estudis del rector Blasco també exigia la formació d’un jardí botànic destinat a facilitar el coneixement de les plantes als estudiants, i tot i que en els segles XVI i XVII la Universitat de València havia tingut diversos jardins destinats a l’ensenyament de les plantes, durant tot el segle XVIII no va comptar amb jardí botànic. Va ser el 1798 quan van començar les obres destinades a formar el nou botànic universitari en uns terrenys al passeig de l’Albereda, però ni Villanova ni Lorente van participar, rector i claustre van preferir al metge Francisco Gil, amb l’arquitecte Cristóbal Sales. Dos anys després, universitat i municipi van decidir canviar aquests terrenys per l’hort del carrer Quart pròxim al passeig de l’assut, és a dir, pel seu emplaçament actual. El 3 de setembre de 1802, la universitat valenciana adquiria aquests terrenys. Dies després, el rector Vicente Blasco va escriure a Cavanilles: “Efectivamente hemos por fin conseguido un excelente terreno para jardín botánico (..) me prometo que hemos de lograr un jardín de los mejores de Europa (…) La mayor dificultad será encontrar un profesor digno”.
Malgrat que Lorente duia més de deu anys com a catedràtic temporal de botànica i ja havia publicat diversos treballs botànics, el rector Vicente Blasco no el va deixar participar en la formació del Jardí Botànic. Lorente, com tants altres estudiosos de les plantes de l’època estava enemistat amb Antonio José Cavanilles. Criticava que Cavanilles es fera servir només d’exemplars d’herbari o de plantes cultivades en jardins per establir noves espècies, unir gèneres distints o formar nous gèneres d’espècies conegudes. Per tant, Francisco Gil junt a Cristobal Sales van continuar amb la formació del nou jardí botànic. Van començar per la construcció dels setze quadres que hui constitueixen l’anomenada Escola Botànica, van adquirir utensilis i plantes, van traslladar les plantes des de l’Albereda, van formar un planter…
Antonio José Cavanilles (1745-1804)
Mentrestant, el rector Blasco anava fent. En març de 1803, informava als membres del Claustre que Cavanilles havia aconseguit que el rei ordenara que “en los primeros ocho años sucesivos, los sujetos que aspirasen a cátedras de botánica hubiesen de ir a la enseñanza de ella al Jardín Botánico de Madrid, a fin de que uniformándose esta ciencia en todas las universidades de la península, hubiese en ellas profesores de suficiencia e impuesto debidamente en el ramo”. Blasco va proposar que fora enviat a estudiar al jardí madrileny, amb una subvenció econòmica per part de la universitat, el metge Vicente Soriano. El Claustre va aprovar la proposta, i en novembre del mateix any Cavanilles concedia a Soriano el “Título de Botánico del Real Establecimiento”. El curs acadèmic següent, el 1804-1805, Lorente va haver d’abandonar la càtedra temporal de botànica que ocuparia, sense oposició, Vicente Soriano. Més encara, el rector Blasco va sol·licitar, en una representació enviada al rei, que aquesta càtedra es convertira en definitiva. Blasco va al·legar que la universitat ja contava amb un jardí botànic i amb un candidat adequat. Així mateix, suplicava que la càtedra fora adjudicada sense oposició a Vicente Soriano, que “es el único que puede desempeñarla dignamente”. El Claustre universitari va recolzar aquesta representació del rector.
El 5 de maig de 1804 moria Antonio José Cavanilles i, probablement, això va canviar el curs dels esdeveniments. El rei va acceptar només en part la sol·licitud feta pel rector Blasco: la càtedra de botànica deixaria de ser temporal però devia guanyar-se per oposició, i l’oposició no es celebraria a València sinó al Real Jardín Botánico de Madrid. Per aquesta oposició, Lorente va elaborar una completíssima dissertació sobre el sistema sexual de Linné, els problemes que el seu ús generava i les diferents reformes o modificacions fetes a aquest sistema per altres autors.
El primer director del Jardí a la ubicació actual
Per fi, quan semblava tot perdut, Lorente guanyava l’oposició i començava el curs 1805-1806 com a catedràtic perpetu de botànica i al front del novíssim Jardí Botànic. D’aquesta manera s’inicia un breu període de gran activitat al jardí botànic. Es construeix l’aula de botànica i es finalitza la construcció dels setze quadres de l’escola botànica amb els canals de reg que creuen per cadascun d’aquests. S’aconsegueixen plantes i nombroses llavors procedents del Real Jardín Botánico de Madrid i del de Cadis. Es traslladen nombroses plantes exòtiques des del Jardí Botànic de Puçol. Es destina una zona per al cultiu de plantes medicinals i altra per al cultiu d’arbres fruitals, principalment cítrics. El 22 de març de 1806, Lorente llegia el discurs que inaugurava el Jardí Botànic.
Indisgosfera spp.
Lorente va participar activament en les experiències de cultiu i extracció de l’anyil (Indigofera spp.): planta colonial de la que s’obtenia una substància colorant de color blau. La dificultat no radicava en el cultiu sinó en l’obtenció de l’anyil. Lorente ho va intentar amb les plantes que va cultivar al Jardí Botànic sense èxit el 1806. Aleshores, la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia va intervenir perquè el frare dominic del convent de Llutxent Manuel Belda, que havia dirigit una anyileria en Mèxic, ajudara a Lorente en el cultiu i extracció l’anyil. Per fi, Lorente va aconseguir obtenir anyil l’any següent, el 1807: “la primera que tal vez hasta ahora se ha conseguido en Europa”.
Probablement aquestes experiències van provocar un nou enfrontament entre Lorente, el claustre i el rector de la universitat. En gener de 1808, rector i claustre van obligar a Lorente a tornar totes les claus del jardí que passarien a estar en poder d’un nou jardiner de la seua confiança. Lorente només conservaria la clau de l’aula de botànica, que no tenia comunicació amb el jardí i a la que s’accedia a través de la casa del jardiner, per tant va tenir privat el pas al jardí.
L’Escola Botànica del Jardí Botànic de la Universitat de València, en l’actualitat
Només uns mesos després, les preocupacions de tots canviarien. Començava l’anomenada guerra de la Independència o guerra dels francès. Professors i estudiants universitaris també hi van intervenir: primer van col·laborar en les obres de fortificació de la ciutat de València. Després, es formarien les milícies universitàries. Així, a finals de 1809 quedaria format el “Batallón quinto de voluntarios, primero de la Universidad”. Va estar integrat per 1253 estudiants i es dividia en cinc companyies amb un catedràtic capità al front de cadascuna d’elles. Un dels capitans va ser Lorente. La ciutat de València va ser ocupada en gener de 1812 per les tropes franceses encapçalades pel mariscal Suchet. Molts estudiants del batalló van ser tancats al Convent de San Domingo, entre ells, es trobava Lorente. Com a presoners de guerra, molts d’ells serien deportats a França.
Amb l’exèrcit francès va arribar un metge apassionat de la botànica i de l’entomologia: Léon Dufour. A les seues memòries, Dufour va explicar com va conèixer a Lorente i com va aconseguir alliberar-li de la presó i de la deportació a França. Dufour va viure a casa de Lorente, amb la seua família. Van herboritzar junts i van treballar junts. Gràcies a Dufour, Lorente va poder tornar al Jardí Botànic de la Universitat de València. Junts van continuar les experiències d’extracció de l’anyil la mateixa primavera de 1812. L’èxit d’aquestes experiències van convèncer al mariscal Suchet per invertir diners en la restauració del Jardí Botànic. Sens dubte, aquesta seria una època feliç per a Lorente.
Els francesos van perdre la guerra i divuit mesos després, en juliol de 1813, Léon Dufour va haver de marxar cap a França. Es va acomiadar de Lorente i de la seua família, pels que sentia gran afecte, del jardí botànic “mon Jardin-des-plantes restauré et sa succursale de Puzol”, de les plantes de l’anyil, del cel valencià, de les excursions pel litoral i per la muntanya…
Lorente havia fet amistat amb els francesos, havia treballat i col·laborat amb Dufour: qui destí l’esperava ara? Probablement, el que havia sigut qualificat com el més exaltat dels capitans del batalló d’estudiants, després de la marxa de Dufour, seria acusat d’afrancesat. No ho sabem, només sabem que pocs mesos després, l’1 de desembre de 1813, Vicente Alfonso Lorente va morir, fa ara dos cents anys.
