El titaigüenc curiós
Simón de Rojas Clemente i Rubio és un exemple a seguir, amb formació humanística i gran curiositat científica. Un home sense límits!
Nascut a Titaigües en 1777, aquest membre d’una nombrosa família de 15 germans va consagrar la seua vida a l’estudi de la botànica i de la història natural. A pesar que la seua formació no tenia res a veure amb la ciència, Rojas Clemente no es va quedar a l’ombra.
De Titaigües a Madrid
Als 10 anys va ingressar al Seminari de Sogorb on va iniciar la carrera eclesiàstica: estudià llengües clàssiques i humanitats i als 23 anys, en 1800, es va presentar a Madrid a unes oposicions d’hebreu que no va guanyar però va ser contractat per substituir alguns professors en el Colegio de San Isidro, on va aprofitar l’ocasió per assistir, com alumne, a classes de botànica i mineralogia que van acabar de convèncer-lo de la seua vertadera vocació.
Clemente Rojas al Real Jardín Botánico. Imatge de www.wikipedia.com
Aquesta nova feina li va donar l’oportunitat de conèixer el primer catedràtic del Real Jardín Botánico, Casimiro Gómez Ortega, quan el jardí es va instal.lar definitivament al Paseo del Prado, on Rojas Clemente va treballar molts anys com bibliotecari.
Comença aleshores una època d’exploració del món natural, però la joventut del nostre protagonista li va jugar una mala passada en deixar-se enganyar per Ali Bay, un gran amant de l’àrab i de les ciències naturals que el va fer anar al nord d’Àfrica amb la fi d’explorar la flora. La realitat és que Ali Bay havia estat enviat per Manuel Godoy qui havia encomanat una missió d’espionatge al naturalista, que va trobar en el jove substitut l’entusiasme necessari per enganyar-lo.
Tardor al Real Jardín Botánico. Fes clic a la imatge per visitar la web de l’arxiu d’aquest jardí. Imatge del Facebook de La Tienda del Real Jardín Botánico.
En descobrir l’engany, Manuel Godoy va fer un important encàrrec al nostre protagonista: un estudi de la flora de Granada a l’estil de Cavanilles. A més, a canvi del seu silenci, li atorgà una assignació econòmica mensual. En aquesta època va viatjar per Europa i va aconseguir reunir exemplars suficients per 9 herbaris.
I esclata la guerra…
Totes aquestes encomandes i aventures van interrompre l’elaboració de l’obra que més fama li donaria en vida, una assaig sobre el conreu i les varietats de ceps. A pesar d’estar inacabada, aquesta obra és un dels estudis agronòmics més avançats de l’època. I no sols va destacar en ampelografia sinó que també va dedicar els seus esforços a l’estudi del conreu de l’arròs, el blat o el cotó.
Retrat en l’obra Ensayo sobre las variedades de la vid. Imatge de www.wikipedia.com
Amb l’esclat de la Guerra de la Independència al 1808, Rojas Clemente es veu obligat a refugiar-se al seu poble Titaigües on va reunir dades suficients per a escriure la seua història natural, civil i eclesiàstica, entre altres coses. Acabada la Guerra, El moro savi, com l’anomenaven perquè es feia cridar Mohammed ben-Alí, va tornar a explorar Andalusia i la serralada de Ronda on va ser perseguit i acusat per la Inquisició, ja que manifestava idees contraries als ensenyaments de l’Esglèsia i pròximes a la filosofia de la ciència i la Il.lustració. A pesar d’haver passat la febre groga, Simón va viatjar entre Titaigües i Madrid els últims anys de la seua vida en què encara li restaven forces per aprendre apicultura i dedicar-se a l’estudi d’altres insectes.
Així es va commemorar el centenari de la mort del botànic titagüenc al nostre Jardí
A l’ombra de l’antic i gegant lledoner que ens dóna la benvinguda al Jardí Botànic de la Universitat de València hi ha un bust del Simón de Rojas, una peça escultòrica que va ser instal.lada al Botànic el 27 de febrer de 1927, per encàrrec de Lo Rat Penat, per commemorar el primer centenari de la mort del botànic i que va ser traslladada a aquest nou indret del Jardí. També, al Real Jardín Botánico, en tenen constància del pas d’aquest botànic valencià que mai va perdre les ganes d’aprendre sobre la natura. Va morir a Madrid amb menys de 50 anys i allí, al Jardí que tant estimava, va dipositar la seua obra de què bona part roman inèdita.
