High Line Park: plantes cultivades “al costat salvatge” de Manhattan
El blog de la taula ens descobreix aquest increïble Jardí en altura que cobreix de verd les antigues vies ferroviàries que travessaven la ciutat de Nova York i que estaven en desús. Un paisatge d'inspiració silvestre a base d'espècies vegetals autòctones triades per la seua resistència, sostenibilitat i un joc de textures i colors que sorprén els seus visitants estació rere estació.
Des del dia en què es va inaugurar la primera secció de la High Line, al juny de 2009, ha sigut una de les principals atraccions turístiques de la ciutat de Nova York. En l’actualitat, l’antiga línia ferroviària elevada en el costat oest de Manhattan atrau a prop de 5 milions de visitants a l’any i s’ha convertit en un dels espais públics més innovadors i atractius de Nova York, i potser de tot el país.
Les columnes d’acer negre que una vegada van donar suport a les vies del tren abandonades ara sostenen un parc lineal de 2,4 km de llarg, construït en un ferrocarril elevat abandonat situat en el barri de Chelsea, en el costat oest més baix de Manhattan. S’estén des del districte de Meatpacking fins a Hudson Rail Yards i inclou espais assolellats, ombrejos, humits, secs, ventosos i protegits.
High Line en verano / Chris Sampson, flickr
El parc de la High Line és propietat de la ciutat de Nova York i ho manté l’associació Friends of the High Line, en col·laboració amb el Department of Parks and Recreation. Su diseño es una colaboración entre el arquitecto paisajista James Corner de Field Operations i l’estudi d’arquitectura de Diller Scofidio + Renfro. El disseny de plantació és obra de Piet Oudolf.
Com naix la idea d’un parc en la High Line
Als 90, l’alcalde de Nova York, Rudolph Giuliani i bona part dels veïns del barri de Chelsea, desitjaven que eixa “relíquia urbana” que s’estava enfonsant fora derrocada. Hui dia, no obstant això, la High Line pot considerar-se un dels projectes de reutilització adaptativa més reeixits de la història.
High Line en ús (1953) / James Shaughnessy, npr
Seria just considerar com a vertaders herois de la història eixos dos homes que es van conéixer en 1999 en una reunió comunitària sobre el futur de la línia ferroviària. En aquells dies, Joshua David, escriptor independent, tenia 36 anys i Robert Hammond, un artista que treballava en empreses de creació de noves tecnologies per a guanyar-se la vida, 29 anys.
Quan van llegir en un article del New York Times que la High Line anava a ser demolida es van interessar per conéixer si algun grup cívic anava a tractar de preservar-la. No obstant això, el que van descobrir és que en realitat eren les úniques persones de la seua comunitat interessades a salvar-ho.
Joshua David i Robert Hammond, co-fundadors del projecte
Vegetació silvestre inundant el High Line en desús (2001) / Joel Sternfeld (A railroad artifact), thehighline
David i Hammond van demanar als funcionaris ferroviaris que els portaren a veure la High Line. Quan van arribar allí es van trobar amb 2,4 km de flors silvestres creixent en ple centre de Manhattan. Era lògic perquè, al cap i a la fi, quan les vies van quedar en desús en la dècada de 1980, la terra es va anar depositant en rails i entremaliades, al mateix temps que les llavors anaven germinant, cobrint de vegetació aqueix lloc durant més de dues dècades. La natura s’havia apoderat d’una estructura massissa d’acer i formigó en ruïnes i 161 espècies vegetals van ser arrossegades pel vent o depositades per ocells, colonitzant aqueix espai.
Sorpresos per l’expansió del lloc, David i Hammond van tindre clar que anaven a lluitar per a evitar que la High Line fóra derrocada. En la tardor de 1999 van formar Friends of the High Line. Al principi, les seues ambicions eren modestes i només pretenien evitar la seua demolició, però després es van adonar que podien crear un nou espai públic allí, un nou parc a quasi 8 metres del sòl.
La primera de les tres seccions de la High Line es va obrir en 2009, l’última fa quatre anys. Així, finalment es va convertir en una coberta verda formada per 13 jardins entrellaçats que aprofita al màxim l’aigua de pluja. Un espai comunitari que recorre uns 2,4 km a través de diversos veïnats.
Recreant l’emoció de la naturalesa a la ciutat
En realitat, els jardins de High Line tenen els seus precedents. El Pont de les Flors en Shelburne Falls, Massachusetts, i el Promenade Plantée de París són exemples de paisatges ferroviaris abandonats que es van convertir en jardins. Però on no es troba cap coincidència és en l’esquema de plantació.
El disseny de sembra de High Line està inspirat en el paisatge que va créixer espontani durant uns 25 anys entre les vies del tren, després que els trens deixaren de funcionar en la dècada dels huitanta. Volien un paisatge silvestre i dinàmic que resultara interessant en les quatre estacions de l’any, amb diferents flors, colors, textures i aromes.
“La meua major inspiració és la naturalesa. No vull copiar-la, sinó recrear l’emoció” Piet Oudolf.
El repte era important, perquè es tractava de simular en la mesura que siga possible el que ja existia. Inspirar-se en aqueixes flors silvestres i mala herba que havia sobreviscut a l’abandó de la High Line. Domesticar aqueix espai, sense que es poguera apreciar la intervenció de l’home. La tercera secció és la que representa clarament aqueix aspecte més salvatge. El resultat final pot qualificar-se com un èxit de l’arquitectura paisatgística.
High line en primavera / JR P, flickr
High Line en estiu / Andreas Komodromos, flickr
High Line en hivern / Oliver Rich, flickr
Si és cert que existeixen arbustos i tres rodals d’arbres destacats al llarg del recorregut de la High Line, però la majoria de la sembra està definida per plantacions de gramínies de gran altura, plantes vivaces, bulbs i plantes cobertores de sòls. Una paleta de sembra que respon al fet que la High Line és essencialment una coberta enjardinada, on el sòl s’estén en mitjana fins a sol 45 cm. Lògicament, no és el lloc ideal perquè es desenvolupen les arrels dels arbres i arbustos.
Bellesa silvestre en cada estació
El disseny creat per Piet Oudolf respon a un patró que evoca a les comunitats silvestres, incloent diversitat d’espècies i densitat de plantació. Per a aconseguir les qualitats dinàmiques per les quals és conegut aquest famós dissenyador de jardins, Oudolf pren espècies i cultivares de plantes poc comunes i les agrupa en capes, per a permetre mirar a través d’elles, trencant l’esquema clàssic de bordura mixta, on les plantes altes se situen darrere i les més baixes en primer lloc. Això els atorga textura, volum, moviment i una vitalitat que persisteix després que el creixement superior s’esvaïsca en aquesta època de l’any.
High Line en primavera / Helen Ratcliff, flickr
Piet Oudolf va imaginar un jardí per a totes les estacions amb plantes vivaces, on els esquelets de les plantes tenen una part tan important en el paisatge com els brots nous. D’aquesta manera, el jardí d’hivern és tan poderós com el d’estiu, amb la textura proporcionada per tiges seques i caps de llavors de les plantes altes.
Hui dia, el parc de la High Line inclou més de 500 espècies de plantes herbàcies vivaces, gramínies, arbustos i arbres, cadascuna triada per la seua resistència (han de créixer en un ambient hostil), adaptabilitat, diversitat i variació estacional en el color i la textura. Són plantacions denses en espais molt estrets que fan una miqueta difícil el treball de manteniment dels jardiners, però que han sabut resoldre amb el temps.
High Line en tardor / Oliver Rich, flickr
A més, cada tardor es planten també bulbs de flor entre les espècies que romanen durant l’hivern. Per a facilitar aqueixa tasca, solen tindre un mapa en el qual anoten la situació de cada bulb a la primavera, ja que els jardiners han de moure’s al voltant i davall de plantes molt plenes i delicades per a poder enterrar-los en el lloc correcte.
La majoria de les espècies seleccionades són plantes natives tolerants a la sequera, que tenen la capacitat de comportar-se amb la mateixa força que ho van fer les seues antecessores. També existeix un nombre d’espècies al·lòctones, totes elles complint les mateixes exigències. En qualsevol cas, totes són espècies que prosperen en situacions adverses i, a més, es disseminen, amb la finalitat que conquistar alguna cosa més enllà del terreny originalment assignat. Es pot descarregar la llista d’espècies en aquest enllaç.
High line en primavera / JR P, flickr
Per a ajudar les llavors en la seua conquesta, el sistema de pavimentació es va realitzar amb taulons individuals prefabricats a base de concret, amb juntes obertes per a encoratjar el creixement emergent de flora silvestre a través de clivelles en la vorera. Les zones de pavimentació llargues tenen extrems cònics amb llits de sembra que dibuixen un paisatge on el públic pot serpentejar com si no existira un camí marcat.
A mitjan març, coincidint amb el despertar de les flors de bulb, tot el conjunt d’unes 100.000 plantes herbàcies es talla arran de terra per un exèrcit de voluntaris i personal fix. És l’anomenat Spring Cutback que precedeix a la preparació dels llits per a la sembra.
Spring Cutback en High Line / Rowa Lee, thehighline
En l’actualitat, ja que els arbres han crescut (i alguns edificis pròxims també…) existeixen certes zones dels jardins que estan perdent llum. Això, lògicament, fa necessari vigilar amb atenció les plantacions per a comprovar si és necessari realitzar alguna correcció o canvi. No obstant això, Piet Oudolf sol reunir-se cada any amb els responsables de l’organització Friends of the High Line al parc, on revisen l’estat de les plantes. És un “servei post venda” en el qual resulta imprescindible que les persones que atenen el jardí estiguen qualificades i, d’aquesta manera, sàpien interpretar correctament les “instruccions” en tot el que es refereix a la sembra, el comportament de les plantes i la forma d’actuar amb elles.
High Line en tardor / Oliver Rich, flickr
High Line en tardor / Oliver Rich, flickr
És possible que no tothom aprecie la sofisticació dels dissenys de les plantes, que semblen quedar eclipsats pel disseny arquitectònic del parc, però sí que es pot experimentar la sensació de passejar o asseure’t a llegir un llibre sense sentir la necessitat d’escapar de la ciutat, i tot això gràcies a una plantació en la qual és ja difícil esbrinar quines espècies han sorgit de forma natural en ple centre de Manhattan i quines són les que ha situat, sense tot just fer soroll, la mà de l’home.
Signatura Espores
