Enjardinar sí, però de forma sostenible!
Al contexte del projecte europeu ECOPLANTMED, el Botànic de la Universitat de València acull una trobada d’experts en jardineria ecològica i mediterrània. Us contem de les conclusions des d’espores.
Jardiners, paisatgistes, biòlegs, viveristes, projectistes i altres professionals que treballen en el camp de les plantes i la seua utilització en les nostres ciutats i jardins, es van reunir dijous passat 19 de novembre en el Jardí Botànic de la Universitat de València a través la jornada “Jardineria ecològica i infraestructura verda en entorns urbans i periurbans”.
Una trobada per a parlar de com gestionar els espais enjardinats que ens envolten, a través de criteris sostenibles que ens ajuden a millorar la qualitat ambiental del nostre entorn més proper. Promoguda des del CIEF (Centre per a la Recerca i Experimentació Forestal) i l’Associació Espanyola de Paisatgistes, la jornada ha comptat amb la col·laboració tant d’institucions públiques com l’Ajuntament de València, la Generalitat Valenciana i el Jardí Botànic de la Universitat de València, així com d’altres entitats com a Associació Espanyola de Jardineria Ecològica o VAERSA.
D’esquerra a dreta, Julià Álvaro (Conselleria de Medi Ambient), Pilar Soriano (Ajuntament de València), Antoni Marzo (director general de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental) i Isabel Mateu (Directora del Jardí Botànic)
Todo ello enmarcado en el proyecto europeo ECOPLANTMED, que pretende favorecer el “Uso ecológico de plantas autóctonas para la restauración medioambiental y el desarrollo sostenible en la región mediterránea”.
¿Qué es eso de la jardinería ecológica?
Jardinería ecológica, xerojardinería, jardinería sostenible, jardinería mediterránea, jardinería con planta autóctona, ¿es todo lo mismo? ¿se rigen por los mismos criterios?¿cúales son en realidad los principios de la jardinería ecológica? Jaime Güemes, conservador del Botánico de la UV, nos hace reflexionar al respecto.
L’ús de les caixes niu, una pràctica habitual en la jardineria ecològica, afavoreix l’augment de les poblacions d’aus i amb açò de la bioversitat.
En el camp de la biologia de la conservació d’espècies es treballa entorn de quatre objectius concrets: Mantenir la diversitat natural trobada en els sistemes vius (diversitat biològica); Mantenir la composició, l’estructura i el funcionament d’aqueixos sistemes naturals (integritat ecològica); i Mantenir la seua resiliència i capacitat de persistir en el temps (salut ecològica). No obstant açò, en el camp de la jardineria ecològica, concepte més recent, no sembla haver-hi unanimitat a l’hora d’establir uns principis generals. Hi ha molta informació publicada que pot resultar confusa i vinculada no sempre a les mateixes pràctiques o usos. Per tant, de la mateixa forma que en agricultura ecològica s’ha de complir una sèrie de requisits per a poder garantir aquest tipus de tècnica, la jardineria ecològica ha de definir de forma més clara els seus propis.
En aquest sentit sorgeix l’Associació Espanyola de Jardineria Ecològica (AEJE), per a donar assessorament i marcar unes pautes i tècniques bàsiques que garantisquen la creació d’espais verds sostenibles, tant a nivell ambiental com a social i econòmic, comenta Paco Marco (president de l’AEJE). Vertaders ecosistemes que afavorisquen els processos ecològics naturals, que conjuminen la major diversitat biològica possible, no solament de flora sinó també de fauna i microorganismes, que connecten a nivell físic i paisatgístic amb els espais naturals circumdants, que fomenten l’ús de plantes i materials locals, que milloren la qualitat ambiental dels nostres espais urbans i periurbans a través d’un manteniment que excloga els productes químics de síntesis i sempre fomentant les activitats de participació ciutadana i educació ambiental que ens vinculen a ells.
La jardineria ecològica va més enllà de la pròpia utilització de planta autòctona, explica Marco, i és clar que cal afavorir l’ús de plantes locals ja que estan ben adaptades al territori en el qual treballem. Però també podem utilitzar plantes exòtiques, sense caràcter invasor, que estiguen adaptades a condicions climàtiques similars i que ens ajuden a augmentar la diversitat. D’altra banda, hem de reduir la nostra petjada ecològica, ja n’hi ha prou d’utilitzar químics de síntesis i contaminar el mig urbà en el qual vivim. Nosaltres també som naturalesa! I per a açò cal entendre els jardins com alguna cosa dinàmic, no alguna cosa que ha de tenir sempre la mateixa aparença a base d’eliminar herbes adventícies i realitzar treballs de poda.
La millor manera de comprendre la necessitat de projectar i mantenir els jardins de forma ecològica és constatar que l’ésser humà s’ha dedicat en la majoria dels casos a modificar l’ambient i molt poc a entendre la naturalesa. Parlem de fitosociologia per exemple, si dues espècies es desenvolupen habitualment juntes en el mitjà natural Per què no provar-lo en jardineria? De fet, simplement coneixent millor la biologia i les interaccions entre espècies, podem utilitzar plantes per a millorar l’estat de salut d’unes altres, reduint així la proliferació de plagues i malalties, o per a repel·lir el creixement de plantes adventícies indesitjables, evitant així l’ús indiscriminat d’herbicides, insecticides i fungicides.
Per açò també cal fomentar el coneixement de les plantes des del mateix espai verd, a través de diferents projectes de participació social i educació ambiental. Un bon exemple de tot això és el Parc dels sentits de Noaín (Navarra) del que ja ens va parlar Paco Marco a la revista espores.
Hem d’entendre millor els processos que es desenvolupen en la naturalesa i així reproduir-los en els nostres parcs i jardins Açò és jardineria ecològica! I per a açò jardiners, botànics i paisatgistes han de treballar junts a la recerca de la identitat pròpia de cada espai urbà.
Promovent l’ús de plantes autòctones
Cofinançat per la Unió Europea a través del Programa IEVA CT Conca Mediterrània, el projecte ECOPLANTMED pretén contribuir a reduir la pèrdua de biodiversitat i promoure un model de desenvolupament sostenible en tot el territori de la conca.
I és que la conca mediterrània és una de les regions amb major biodiversitat del planeta i la tercera amb més diversitat de plantes. Compta amb més de 25.000 espècies de les quals la meitat no es troben en cap altra part del món, però el problema és que únicament un 5% de la superfície dels hàbitats naturals alberga vegetació relativament intacta, sobretot a causa de l’acció negativa de l’activitat humana.
En aquest sentit ECOPLANTMED pretén contribuir a reduir la pèrdua de biodiversitat i promoure un model de desenvolupament sostenible en la regió mediterrània, fomentant la conservació de les espècies autòctones i promocionant el seu ús en les restauracions d’hàbitats i en el sector de la producció de planta. L’ús d’espècies autòctones podria augmentar la resiliència dels ecosistemes enfront del canvi climàtic i evitar la proliferació d’espècies alòctones invasores.
Per allò cerca la col·laboració entre bancs de llavors, instituts de recerca i institucions implicades en la conservació i la gestió de plantes autòctones, al llarg dels diferents països mediterranis. Una molt bona idea en principi però que comporta una altra sèrie de riscos que cal tenir en compte i sobre els quals Jaime Guëmes, el conservador del Jardí Botànic de la Universitat de València, va reflexionar durant la jornada.
El primer és tenir clar el concepte de planta autòctona, que no és més que aquella originària del lloc on es desenvolupa o creix. Després per a determinar que espècies vegetals són autòctones de la conca mediterrània hem d’estudiar si la seua distribució natural coincideix amb aquest àrea. El problema és que el territori del que parlem és bastant ampli, així que a l’hora de plantejar-nos una restauració o enjardinament amb planta autòctona hauríem d’anar un pas més enllà i utilitzar llavors d’espècies que hagen crescut en aqueixa localitat o regió concreta. Hem de treballar amb exemplars locals, així evitarem les possibles hibridacions i contaminacions genètiques que es puguen donar en el mitjà natural més proper.
I és que dos tipus d’espígols, encara que siguen els dos mediterranis, no poden utilitzar-se indistintament en qualsevol part de la conca. Per exemple, si portem ací una de la zona més oriental de la conca o de la mateixa de península però de la les zones més al nord, saltant-nos les barreres físiques naturals, i s’escapa al mitjà natural, aquesta pot arribar a convertir-se en competidora de l’espígol propi d’ací i fins i tot hibridarse amb ella. Cal recordar que així com en el cas dels animals, els descendents de l’encreuament entre dos individus de diferents espècies són estèrils, en el cas dels vegetals no. De manera que aquests híbrids podrien acabar substituint a les poblacions naturals originals, per no parlar del desastre que suposaria si afectara a espècies endèmiques o amenaçades.
A més, aquest tipus d’invasions són fins i tot més perilloses que les de plantes exòtiques i és que són molt difícils de detectar, per aquest motiu siguen conegudes com a “invasions silencioses”. Güemes proposa per tant una certificació de la llavor i de les plantes per al seu ús en jardins, de la mateixa manera que es fa en reforestació forestal. Així sabríem del seu origen i garantiríem la seua genètica local. Per tant, reforestació amb planta autòctona sí, però amb cura.
Però l’altre gran problema que ens trobem en intentar apostar per allò autòcton és precisament la falta d’accés a llavors i plantes locals. Als vivers hi ha poca varietat d’espècies, pocs exemplars i a més els que hi ha solen ser d’origen més llunyà del que deuria. El motiu és que falten protocols de producció, i assessorament i suport per part dels instituts de recerca i conservació, comenten els viveristes a través de l’Associació Professional de Flores, Plantes i Tecnologia Hortícola de la Comunitat Valenciana (ASFPLANT) que demanda una major transversalitat.
Emilio Laguna (Director general del departament de Medi Natural i Avaluació Ambiental de la Conselleria de Medi Ambient de València) comenta que la nostra flora posseeix una alta potencialitat d’espècies de gran valor ornamental que es podrien usar perfectament en jardineria. Fins i tot per a alguns tipus d’espècies la no addició de productes de síntesis en el manteniment, que es practica en la jardineria ecològica, podria ser l’única forma adequada de cultiu.
Clavell de pastor (Dianthus sp.) Imatge: Emili Laguna
Un exemple, la nostra orquídies autòctones s’associen amb micorrizes, un tipus de fongs i per tant sensibles als fungicides, així que sens dubte tindrien problemes de supervivència en els jardins de tipus convencional. A més, d’entre totes aqueixa espècies possibles, podrien tenir especial interès aquelles que sent exclusives (endemismes) posseeixen una distribució més àmplia per a evitar els riscos genètics que comentàvem abans. En el cas del territori valencià, 2/3 de les 400 espècies endèmiques ibèriques i iberobaleàriques que tenim, compleixen amb aquest requisit.
Al CIEF s’han experimentat protocols de germinació i viverització de bastants espècies. Alguna cosa que ja podria servir de guia als productors de planta que estigueren interessats i un primer pas cap a la col·laboració en aquest sentit. A més, jardins mediterranis tan importants i ben consolidats com són el Jardí Botànic de Barcelona o el Jardí de l’Albarda, a Pedreguer (Alacant), es constitueixen com un model a seguir i en centres d’assessorament quant a tècniques de reg, associacions vegetals i manteniment general d’aquest tipus de jardins.
Jardí de l’Albarda
I en el cas de la ciutat de València? En quin punt ens trobem ara i cap a on ens dirigim després del recent canvi polític? Juliá Álvaro (Secretaria Autonòmic de Medi ambient i Canvi Climàtic) i Pilar Soriano (Regidoria de Parcs i Jardins, i Qualitat Ambiental). Ens parlen d’un nou projecte regit per criteris sostenibles per a la nostra ciutat, on les infraestructures verdes tindran un paper clau.
Actualment i de forma general, els jardins de València estan aïllats entre si i tenen una funció principal de caràcter ornamental. Per açò, es planteja un nou model de gestió que els convertisca en una successió d’hàbitats connectats entre si i amb el mitjà natural circumdant, que milloren la qualitat ambiental, que permeten l’establiment i desenvolupament de la biodiversitat local i que afavorisquen l’ús i gaudiu dels ciutadans per a tot tipus d’activitats.
El problema és que, en general, en les nostres ciutats s’ha utilitzat massa formigó i acer per a solucionar aqueixes necessitats, s’ha apostat per les infraestructures conegudes com a grises. S’ha impermeabilitzat sòls i arraconat a les espècies vegetals ofegant a les ciutats i convertint-los en llocs hostils per a viure. Són massa compactes i presenten nivells no desitjables de contaminació.
Les ciutats han de respirar perquè nosaltres també puguem fer-ho, així que cal revisar el disseny urbà actual per a millorar la nostra qualitat de vida i aconseguir ciutats més habitables. Però necessitem un projecte de disseny a llarg termini, que no depenga dels canvis polítics com ocorre ara, que basada en el paisatgisme, la creativitat i l’ecologia. Per a açò Narbona proposa el foment progressiu d’infraestructures de tipus verd enfront de les grises, ja que utilitzen com a matèria primera els propis sistemes naturals, proporcionant múltiples avantatges.
Aquesta nova estratègia passa per avaluar els recursos dels quals disposem, detectar els problemes i les necessitats dels ciutadans, i promoure noves propostes que siguen sostenibles, dinàmiques, seqüencials, flexibles, connectives, multifuncionals, amb identitat i afavoridores de la biodiversitat i la participació social. Un bon exemple d’açò és el cas de l’Anell verd Vitòria-Gasteiz, que va ser explicat durant la jornada pel tècnic J.A. González Tejedo.
Aquest espai periurbà s’ha convertit ara com ara en una peça clau de la infraestructura verda de la ciutat i que la va portar a ser triada com a capital verda europea en 2012. Entre altres coses, l’anell inclou una zona de reforestació i substitueix les gespes per prades, en les quals s’estableixen herbàcies espontànies amb segues episòdiques que permeten l’aparició d’espècies de gran interès com les orquídies silvestres.
González assenyala la rellevància de comunicar, emocionar i implicar a la ciutadania des d’un principi per a acabar de completar el projecte. D’altra banda promou el fet que en la zona perifèrica es realitze una agricultura ecològica als sòls amb titularitat privada.
I al cas de la ciutat de València? En quin punt ens trobem ara i cap a on ens dirigim després del recent canvi polític? Juliá Álvaro (Secretaria Autonòmic de Medi ambient i Canvi Climàtic) i Pilar Soriano (Regidoria de Parcs i Jardins, i Qualitat Ambiental). Ens parlen d’un nou projecte regit per criteris sostenibles per a la nostra ciutat, on les infraestructures verdes tindran un paper clau.
Actualment i de forma general, els jardins de València estan aïllats entre si i tenen una funció principal de caràcter ornamental. Per açò, es planteja un nou model de gestió que els convertisca en una successió d’hàbitats connectats entre si i amb el mitjà natural circumdant, que milloren la qualitat ambiental, que permeten l’establiment i desenvolupament de la biodiversitat local i que afavorisquen l’ús i gaudi dels ciutadans per a tot tipus d’activitats.
En els espais verds ja consolidats plantegen la necessitat de desenvolupar models de gestió específics. Per exemple, mentre que en els jardins històrics ja consolidats s’apostarà per mantenir les espècies que li donen identitat, en la resta s’aniran incorporant de forma progressiva espècies autòctones o millor adaptades al nostre clima. I en els espais encara per enjardinar, es prendrà com a referència el model de gestió sostenible i mediterrània utilitzat ja en parcs com els de Marxalenes i en la Rambleta.
Quant als xicotets solars sense utilitzar que es reparteixen al llarg de la ciutat, es pretén fomentar la seua utilització com a horts urbans i espais culturals a l’aire lliure, com en el cas del conegut solar Corona en el barri històric de la ciutat. Un respir necessari sobretot per als barris amb menys accés a espais verds. Una línia que va d’acord amb el projecte paral·lel de crear una zona perimetral, el nostre propi anell verd, d’horts urbans que recupere per fi el danyeu patrimoni de la “horta valenciana” i li atorgue a més un nou ús de caràcter cultural.
Finalment comenten que la ciutat s’ha d’anar fent entre tots per a poder fer-la nostra i per a prendre consciència que és la casa de tots, per açò també apostaran per la participació ciutadana a través de les associacions veïnals, en les diferents fases dels projectes.
