Set plantes per comprendre Darwin

Circells de la trompeta dels àngels. Foto: Jaime Güemes

El 12 de febrer, commemorant la data del naixement de Charles Darwin, en 1809, se celebra arreu del món el dia Darwin per a recordar la importància de la seua contribució a l'avanç del coneixement i, molt especialment, al desenvolupament de la teoria de l'evolució biològica mitjançant la selecció natural. Encara que poden ser més coneguts els seus estudis sobre pinsans, percebes o fòssils de grans vertebrats, Darwin va estudiar amb detall la diversitat i les adaptacions de les plantes, les quals també van ser de gran importància per al desenvolupament de la seua obra L’origen de les espècies.

En la primavera de 1831, una vegada acabats els exàmens i obtinguda la graduació en el Christ’s College de la Universitat de Cambridge, Charles Darwin va llegir Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent, d’Alexander von Humboldt (1769-1859). Encara no havia rebut la invitació per a embarcar en el Beagle, sense sou i com a ajudant de recol·lecció de mostres geològiques, paleontològiques, zoològiques i botàniques. Encara no sabia com la seua vida anava a ser, d’alguna manera, paral·lela a la del ja reconegut noble prussià.

Tots dos van contravindre l’opinió paterna sobre allò que havia de ser la seua educació i la seua activitat professional. Tots dos van tindre infanteses acomodades i van poder gaudir-les en grans espais naturals. Tots dos van desenvolupar teories i interpretacions de la natura que van canviar la manera d’entendre el món i que van donar pas a les modernes disciplines de la biologia.

Darwin i Humboldt es van embarcar rumb a Amèrica sent molt joves, sense haver complit els 30 anys -Darwin amb tot just 22-; els seus viatges van fer la primera escala en illes de la Macaronèsia (Tenerife, Humboldt; Cap Verd, Darwin); i van tindre una durada pròxima als cinc anys. Tots dos van dedicar els següents 20 anys a estudiar les notes i els materials recol·lectats i a penes van fer en aquest temps altres exploracions. No van ser grans recol·lectors botànics i van reunir poc més de mil espècimens secs després dels seus llargs periples per territoris continentals i insulars. Cap dels dos va estudiar les plantes recollides. Van ser altres botànics els qui van donar a conèixer les seues troballes i les espècies descobertes.

1.Les fulles de la trompeta dels àngels, Maurandya barclayana, tenen pecíols sensibles, capaços de cargolar-se sobre branques pròximes. La volta en gir ascendent es completa en tres hores i 17 minuts, segons Darwin. Foto: Jaime Güemes

Darwin reconeix en la introducció del seu llibre The different forms of flowers on plants of the same species (1877) que hauria d’haver-lo escrit un “botànic reconegut, distinció que no em puc atribuir”. No es va dedicar a la identificació de les plantes ni es va preocupar per descriure les novetats botàniques que va poder trobar en el seu recorregut americà. Sí que es va interessar, no obstant això, per com creixien i va dedicar temps a cultivar-les i observar el seu desenvolupament. Des d’aquest vessant de jardiner, tan arrelat en la noblesa britànica del segle XIX, va ser un col·laborador habitual de la revista The Gardeners’ Chronicle, fundada el 1841 per alguns dels paisatgistes i botànics britànics més destacats del moment. En ella, va publicar les seues primeres contribucions, abans de portar els seus més detallats estudis botànics davant la Linnean Society.

2. Les plantes enfiladisses amb circells, com ara la vinya de fulla de castany, Tetrastigma voinierianum, són més eficients grimpant que aquelles fixades amb xicotetes arrels.
Foto: Jaime Güemes

A Darwin li preocupaven les adaptacions de les plantes i, molt especialment, la seua capacitat de moviment, en uns éssers vius tinguts tantes vegades per immòbils. Va estudiar el creixement d’arrels i tiges, però va dedicar minuciosos estudis en l’hivernacle del seu Down House al coneixement de les forces que permetien grimpar a les lianes, atrapar insectes a les plantes carnívores o traslladar el pol·len amb eficàcia, d’una flor a una altra, per a garantir la descendència de l’espècie. Sempre amb una mirada atenta a detectar els trànsits evolutius que portaven d’unes formes a unes altres, tot seleccionant sempre la millor adaptació.

3. L’observació de la figa rastrera, Ficus pumila, en l’hivernacle tropical permet comprovar explicacions de Darwin sobre les enfiladisses. El seu pes fa que es desprenga de la paret i caiga, al contrari que les plantes amb circells. Foto: Jaime Güemes

Com un observador minuciós, Darwin va estudiar el comportament de centenars d’espècies, en la seua majoria exòtiques i obtingudes als jardins botànics britànics, moltes en The Kew Gardens. Però també va desenvolupar experiències amb les plantes silvestres que naixien, espontàniament, en la seua finca de Downe, uns quilòmetres al sud de Londres.

Moltes de les espècies que va observar Darwin es cultiven al Jardí Botànic de la Universitat de València i, fàcilment, podem seguir el seu desenvolupament o comportament atenent les explicacions de l’autor britànic. Sabem per ell que les fulles de la trompeta dels àngels (Maurandya barclayana) tenen pecíols sensibles capaços d’arrissar-se sobre les branques de les plantes pròximes. Que aquest gir, el qual les fixa i els permet ascendir sobre les plantes pròximes, es completa en un temps d’unes tres hores i dèsset minuts.

4. La vainilla, Vanilla planifolia, produeix les seues aromàtiques beines només si és pol·linitzada per insectes de les selves tropicals originals de Mèxic. Del contrari, s’ha de fer una pol·linització manual. Darwin n’explicava els perquès. Foto: Jaime Güemes

També ens explica, i ho podem observar en el nostre hivernacle tropical, que les plantes enfiladisses que desenvolupen circells, com la vinya de fulla de castany (Tetrastigma voinierianum), són més eficients grimpant que les que es fixen mitjançant xicotetes arrels, com ara la figa rastrera (Ficus pumila). Una observació atenta a la paret que tanca l’hivernacle i pel qual s’enfilen totes dues espècies, ens permetrà comprovar les afirmacions de Darwin. El pes de la figa fa que es desprenga de la paret i caiga a terra, mentre que els circells de la vinya exploren totes les direccions de l’espai fins a trobar un suport al qual fixar-se.

En l’hivernacle de les orquídies podrem veure florir a la primavera la vainilla (Vanilla planifolia), també una planta enfiladissa de tiges volubles, que giren en l’aire sobre si mateixos i s’apliquen sobre les tiges que s’interposen en el seu desenvolupament. Però Darwin ens relata, a més, les raons per les quals, sense els insectes propis de les seues originals selves tropicals de Mèxic, només puguem fer-la fructificar, per a obtindre les seues aromàtiques baines, després d’una pol·linització manual.

5. El mèrit de Darwin vas ser predir que l’insecte polinitzador de l’orquídia Angraecum sesquipedale fora una papallona esfíngid, Xanthopan morganii. Perquè aquesta família presenta una espiritrompa molt llarga, capaç d’accedir al fons d’esperó de l’anomenada orquídia de Darwin. Foto: Elisa Caballer

Més sorpreses ens reserva aquest hivernacle, però haurem d’esperar a les setmanes centrals de l’hivern, per a veure les flors de la famosa orquídia de Darwin -encara que va estudiar el comportament de moltes altres espècies d’orquídies i dels seus pol·linitzadors- Angraecum sesquipedale, també anomenada estrela de Nadal, una orquídia de Madagascar de la qual, en l’època de Darwin, es desconeixia el seu pol·linitzador.

Aquesta espècie va servir per a confirmar el caràcter predictiu de les observacions de Darwin i la seua teoria de l’evolució. Va conèixer les flors d’aquesta espècie en els hivernacles de la seua finca, gràcies a uns exemplars que li va regalar James Bateman (1811-1897), un reconegut orquidiòleg. Va observar el llarguíssim esperó en el qual es prolonguen els pètals i on la planta concentra el nèctar. Va predir que hi hauria una papallona amb una espiritrompa tan llarga com la longitud de l’esperó. No s’havia descobert encara, però Darwin sabia que la descendència de l’orquídia només podria garantir-se si existia aquesta espècie per a pol·linitzar-la. La troballa es va produir el 1907, quasi 50 anys després de les observacions fetes per Darwin en veure la flor i, efectivament, una papallona nocturna (Xanthopan morganii) s’alimentava del nèctar alhora que transportava el pol·len, de flor en flor.

6. La salicària, Lythrum salicaria, fa flors de tres tipus i Darwin explicà per què: forçar la pol·linització creuada i facilitar processos evolutius. Foto: Emili Laguna

La visita guiada per Darwin podrà prolongar-se al llarg de tot l’any. Si esperem al final de la primavera, observarem, en les basses de plantes aquàtiques del Jardí Botànic, com creix i floreix la salicària (Lythrum salicaria) i veure la seua complexa heterostília, amb tres tipus diferents de flors sobre la mateixa planta. En la finca de Darwin naixien espontàniament a la vora dels tolls. Imaginarem l’autor de L’origen de les espècies endinsar-se en el fang per a arribar fins les flors i romandre hores davant d’elles veient el comportament dels pol·linitzadors, fins a comprendre la raó d’aquesta diversitat de formes: forçar una pol·linització creuada, augmentar les combinacions entre progenitors i, en definitiva, facilitar els processos evolutius que permetran l’adaptació de les espècies a un món canviant.

Per a acabar aquest recorregut, esmentarem algunes observacions que ens porten fins a l’hivernacle de les plantes carnívores, que potser haurien de dir-se insectívores, ja que poc més que insectes consumeixen habitualment. El 1860, a partir de l’observació dels nombrosos insectes que cobrien les fulles de les dròseres d’una torbera pròxima a Londres, Darwin va començar a interessar-se per aquesta curiosa adaptació de les plantes que viuen en sòls molt llavats, pobres en minerals bàsics per al metabolisme vegetal.

7. Darwin va estudiar 15 anys desenes d’espècies carnívores, entre elles, la dròsera del Cap, Drosera capensis, tot observant els insectes que cobrien les seues fulles. Foto: Jaime Güemes

Darwin va dedicar quinze anys a l’estudi de desenes d’espècies de quasi tots els gèneres de plantes insectívores i ens descriu amb detall els seus moviments i la seua forma d’alimentació en Insectivorous Plants (1875). En l’hivernacle veurem les glàndules brillants, transparents, vermelloses, de les fulles de la dròsera del Cap (Drosera capensis) i recordarem que Darwin va experimentar sobre plantes com aquestes per a identificar els estímuls que movien els seus “tentacles”. Va posar sobre les fulles, trossos de vidre, suro o carbonet, sense estimular a penes el seu moviment. No va ocórrer el mateix quan disposava una mosca sobre elles, excitant-les ràpidament fins que l’insecte quedava atrapat.

Trobaríem molts altres exemples. Els textos de Charles Darwin*, amb les seues detallades observacions i descripcions podrien acompanyar-nos en un recorregut pel Jardí Botànic parant-nos en cadascuna de les plantes i fent-nos comprendre com les forces de la natura han modelat les seues formes, els seus colors, les seues textures, les seues aromes o els seus moviments.

* Unes publicacions disponibles en castellà gràcies a la magnífica Biblioteca Darwin dirigida per Martí Domínguez, director de la revista Mètode de la Universitat de València, i publicades per l’Editorial Laetoli.

Etiquetes
Director i Conservador del Jardí Botànic i professor de la Universitat de València. Doctor en Ciències Biològiques

Send this to a friend