Cinc prínceps vegetals del Botànic

La col·lecció de palmeres del Jardí Botànic està composada per espècies quaranta-un gèneres, es distribueix per tot el Jardí i compta, a més, amb un hivernacle propi, el de la bassa, construït en 1888. Aquest important repertori d’exemplars majestuosos és una bona mostra del patrimoni natural que atresora el Botànic, i en aquest article, a més d’endinsar-vos en l’oasi que conformen les palmeres del Jardí, aprofundirem també en cinc de les seues espècies més singulars. Passeu a l’oasi.

Als mesos estiuencs, amb la calor asfixiant que els caracteritza, l’única cosa que abelleix durant el dia és refugiar-se del sol a l’ombra més propera. Hi ha qui té una mica de sort i pot gaudir de l’ombra d’una palmera a un país tropical, però la majoria dels mortals hem de conformar-nos amb l’espai verd de la nostra ciutat. Tot i així, a la Conca Mediterrània, i concretament a València, podem trobar centenars de palmeres que ens faran transportar-nos a un destí paradisíac.

Entrem en matèria botànica

Pertanyents a la família Arecaceae, les palmeres són un grup de quasi 3000 espècies de plantes monocotiledònies distribuïdes en uns 180 gèneres. La seua estructura fa que siguen fàcilment identificables: port arbori (en la majoria de casos) i fulles amples agrupades en forma de corona a la part superior de la planta. En resum, tots i totes sabem identificar una palmera. A més, totes tenen un sistema vascular molt desenvolupat en els seus òrgans vegetatius. A la seua tija, també anomenada estípit, és freqüent apreciar les cicatrius originades per la caiguda de les fulles. I precisament parlant d’aquestes, les palmeres presenten freqüentment fulles palmades (en forma de ventall)  o pinnades (en forma de ploma).

Seguint amb la seua descripció biològica, les palmeres poden ser monoiques o dioiques i poden presentar flors tant unisexuals com hermafrodites que venen agrupades en inflorescències en forma de ram, cremoses i de tonalitats blanques, groguenques o ataronjades. D’altra banda, la seua pol·linització és generalment entomòfila, és a dir, per insectes; tot i que el vent també pot ser un actor pol·linitzador, el que s’anomena pol·linització anemòfila. Per altra part, els seus fruits es defineixen per la seua naturalesa carnosa, representada normalment en forma de baia monospèrma o de drupa.

Per contra, les arrels de les palmeres són molt nombroses, fibroses, carnoses i rígides. Aquestes s’estenen radialment i per la superfície, de manera que aconsegueixen grans extensions de terreny per a trobar aigua, nutrients i oxigen. Com que el sistema radicular es caracteritza per la seua densitat, abundància i ràpida regeneració, es pot dir que les palmeres són molt resistents a la climatologia adversa, com per exemple als vents huracanats.

Curiositat botànica: l’estípit i la copa

Un dels trets més característics de les palmeres és el seu tronc, també anomenat estípit. L’estípit és sòlid, donat que està constituït per elements lignificats, i desenvolupa una sèrie de funcions: elevar i sostenir la copa, unir la conducció de fluids entre la part aèria de la planta i les seues arrels, i servir de magatzem de nombroses substàncies com aigua i midó, entre altres. La seua forma, superfície i textura pot variar molt entre espècies; poden ser rectes i llisos o anellats, tindre la base unflada, forma de campana o estretir-se en els extrems. També poden corbar-se, reptar per terra o inclús trepar sobre altres plantes.

No obstant, l’estípit és peculiar perquè a diferència dels arbres que coneixem, no té creixement secundari en grossor, és a dir, durant els seues primers anys de vida creix en grossor i altura, però quan arriba a la mida característica de l’espècie, el creixement en grossor s’atura i únicament creix en altura, per això quan veiem un tronc de palmera tallat no trobem els característics anells de creixement.

D’igual forma, la copa és altre element molt singular de les palmeres. La seua forma pot ser globosa, subglobosa, hemisfèrica o obcònica. A més, cada espècie té un nombre de fulles característic que es manté més o menys constant al llarg de la vida de l’exemplar adult. Les fulles noves creixen en la part interior i superior de la copa, en posició vertical. Amb el pas del temps, aquestes noves fulles desplacen a les més velles cap a la base i ocupen la seua posició. A la part inferior de la copa es localitzen les fulles més madures i les fulles mortes, que poden ser marcescents, és a dir,  quedar-se molt de temps adherides a la copa sense caure, una vegada seques.

Estan per tot arreu però, d’on provenen?

Respecte de la seua distribució originària, les palmeres habitaven zones de climes tropicals i subtropicals, tant selves humides com sabanes. No obstant, la regió mediterrània gaudeix de les condicions climàtiques per acollir el conreu de moltes espècies d’aquest grup vegetal, i fins i tot alberga espècies endèmiques. Aquestes palmeres mediterrànies són Phoenix teophrasti Greuter, , coneguda com palmera de Creta i distribuïda per la regió oriental de la Conca Mediterrània, concretament en Creta i Turquia; i Chamaerops humilis L. el margalló (palmito en castellà) la única palmera silvestre en la Península Ibèrica,(si no tenim en compte les dues espècies de Phoenix L. descrites en 1997, encara en estudi), que pot trobar-se en els litorals nord i sud oest de la Regió Mediterrània. Altrament, a l’Estat espanyol també viu la palmera canària (Phoenix canariensis), endemisme de les illes homònimes.

Palmeres monumentals del Botànic

El clima de la nostra ciutat és perfecte per a les palmeres i el Jardí trau partit d’aquest avantatge, amb una col·lecció impressionant amb 363 exemplars de 121 espècies  o 41 gèneres diferents.  Distribuïts per la pràctica totalitat de Botànic, alguns dels seus individus són molt valuosos per la seua antiguitat, en alguns casos tenen més de 180 anys, o  les seues dimensions, donat que alguns sobrepassen en altura els imponents arbres monumentals. Així, en aquest article vos contem una miqueta més de cinc de les palmeres monumentals del Jardí Botànic: Chamaerops humilis, Phoenix dactylifera, Sabal domingensis, Brahea armata i Syagrus romanzoffiana.

Chamaerops humilis

El margalló és una espècie relicta del pis termomediterrani occidental, especialment de la Península Ibèrica. El seu tret més distintiu és la seua naturalesa arbustiva, contrastant brutalment amb les imponents dimensions de la resta de palmeres. De forma general, no suporta temperatures baixes i ocupa hàbitats com garrigues, maquis i matorrals xerofítics, tot i que pot ser trobada a altituds de 2.400 metres en el Gran Atles del Marroc.

El seu estípit pot ser variable, normalment prim i recte, encara que pot presentar morfologies inclinades o reptants. Les fulles són palmades, coriàcies i ceroses, amb tonalitats verdoses obscures o grisenques i  amb el pecíol recobert d’espines. És una espècie polígama o dioica, amb petites flors unisexuals o hermafrodites de tonalitats groguenques. Els fruits anomenats comunament dàtils de rabosa rabosa, són baies ovalades o el·lipsoidals de color groguenc-rogenc, i que canvia fins al marró quan maduren.

Respecte als usos del margalló, d’ell s’aprofiten moltes parts. De les arrels es produeix una beguda pareguda a la sarsaparrilla, les seus fibres foliars serveixen per a la fabricació de graneres, cistelles, cabassos o cordes, així com per a la construcció del sostre d’edificis. Igualment, els seus fruits, per les seues propietats astringents, es destinen a usos medicinals. Al Jardí Botànic hi ha diversos exemplars de margalló dignes de visitar, i et sorprendran les seues dimensions.

Phoenix dactylifera L

La coneguda palmera datilera té un origen difícil de determinar, donat que es planta des de fa milers d’anys i el seu cultiu s’ha estès enormement pel nord d’Àfrica, Orient Pròxim, Orient Mitjà i zones de la Índia, Afganistan i Pakistan. Habita especialment zones semiàrides i és una de les espècies més altes, amb exemplars que poden arribar als 30 metres. La seua copa sol tindre forma semiesfèrica o de globus, i les sues fulles, marcescents, presenten forma pinnada. El seu estípit és recte i pot ser múltiple, però si s’eliminen els fillols de la base repetidament quan és jove només queda un estípit, i açò se sol fer per a facilitar el cultiu i recol·lecció del dàtil. Aquesta és una espècie dioica, amb flors unisexuals i fruits, els coneguts i deliciosos dàtils, de tonalitats marrons-negrencs al madurar. 

El producte principal que s’extrau de la palmera datilera són òbviament els dàtils, fruits de gran rellevància en la gastronomia àrab i africana. No obstant, aquesta espècie de palmera ofereix una llista d’aprofitaments més extensa. De la saba elaborada s’extrau sucre, mel de palma i inclús alcohol si es realitza una destil·lació. A més, les seues fulles també poden emprar-se en la construcció o en la fabricació de cordes, teixits i catifes.

Per altra banda, el fet més característic d’aquesta espècie és la seua facilitat per a créixer en agrupacions anomenades palmerars, com ara el d’Elx, que tenim tan a prop i que és el més extens d’Europa. El seu comportament edafohigròfil indica l’existència d’aigua subterrània, per tant viu i es cultiva als oasis, barrancs, llits d’aigua estacionals i marges del riu. Cal tenir en compte que el palmeral d’Elx fou creat per l’home. Al nostre Jardí, l’exemplar més destacat és “la carcassa”, un singular individu multicaule que rep el seu nom per la nombrosa quantitat d’estípits o braços que ha desenvolupat, més de 20.

Sabal domingensis Becc.

Comunament anomenada palma cana, és una palmera originària del Carib (Cuba, Haití i República Dominicana). Aquesta espècie es distribueix en zones de baixa altitud, des del nivell del mar fins els 1000 metres, tot i que normalment es troba entre els 100 i 200 metres sobre el nivell del mar, a hàbitats com sabanes seques o dunes. La seua copa té forma globular i està constituïda per fulles costapalmades. Respecte a les flors, són hermafrodites i de tonalitats blanques o verdoses, mentre que els seus fruits, unes petites baies globulars, es caracteritzen per les seues tonalitats negres. Pel que fa a l’estípit, és recte, cilíndric i llis, amb tonalitats grisenques.

I pel que fa als seus usos, de la palma cana s’extrauen fibres per a la cobertura de sostres i la fabricació de graneres, catifes, cistelles o barrets. A més, aquesta espècie de palmera sol emprar-se pel seu caràcter ornamental. Si visites el Jardí Botànic trobarà 5 exemplars molt valuós per les seues imponents dimensions.

Brahea armata. S. Watson

La palmera blava o palmera gris, és una espècie endèmica de la Baixa Califòrnia, a Mèxic. Aquesta espècie creix preferiblement a ambients desèrtics i muntanyosos, com ara les vessants pedregoses, els barrancs o els canons, és per això que està adaptada a la sequera i els sòls pobres. Quant a la seua distribució, pot trobar-se des del nivell del mar fins als 2.000 metres d’altitud.

La palmera blava es caracteritza pel seu estípit solitari, rugós i lleugerament anellat o estriat, de creixement lent i molt robust, que pot arribar fins els 15 metres d’altura. Per altra banda, i com el seu nom científic indica, els pecíols de les seus fulles estan armats amb fortes espines i les seues fulles són palmades, marcescents i de tonalitats gris blavenques. D’altra banda, la seua floració és molt cridanera, amb inflorescències tan o inclús més llargues que les pròpies fulles. Te flors petites, sèssils i de tonalitats blanques-groguenques, molt fragants i perfumades. A més, els fruits de la palmera blava són baies ovoides de color marró fosc.

Pel que fa als seus aprofitaments, les fulles s’empren en la construcció de sostres i en la fabricació de barrets, catifes, cordes o inclús joguets. Els estípits s’utilitzen també en la construcció, com a pilars, suports o bigues.  Al Jardí podem trobar un exemplar d’aquesta espècie de palmera ubicant enfront de l’hivernacle de plantes carnívores.

Syagrus romanzoffiana. Gènere Syagrus Mart

També anomenada palmera pindó, Syagrus romanzoffiana és una palmera distribuïda a la zona Neotropical, nativa del sud de Brasil, Paraguai, Uruguai i el litoral d’Argentina.  Aquesta palmera creix de forma aïllada o formant part de la vegetació a boscos pluviestacionals secs, acompanya als cabdals d’aigua, o viu a llocs pantanosos o a zones arenoses properes a la mar. 

Pel que fa als seus trets característics, la palmera pindó té un únic estípit nu i anellat, a causa de les cicatrius foliars ocasionades per la caiguda de les fulles, de tonalitats grisenques, i que pot arribar fins als 20 metres d’altura. Les fulles d’aquesta palmera són de forma pinnada, de grans dimensions, fins a 3 metres). Les pinnes, fins a 250 parells, es distribueixen al llarg del raquis formant grups de 2-7; estan disposades en diferents plànols i amb diferents angles, proporcionant-li a la fulla un aspecte plomós; són linears-lanceolades, reduplicades, coriàcies però flexibles, i algunes pèndules, amb l’àpex agut. I parlant de les flors, les d’aquesta palmera s’agrupen en inflorescències i són de tipus unisexuals, sèssils i fragants, amb colors blancs-groguencs. Per altra part, els seus fruits són drupes de forma globosa, de tonalitat verda abans de madurar i de color groc ataronjat quan maduren, i s’agrupen en densos ramells.

Respecte dels seus usos, Syagrus romanzoffiana pot ser aprofitada de moltes formes. La medul·la d’aquesta espècie és comestible; els estípits s’utilitzen en la construcció en forma de tancats, pilars o postes;  Les seues fulles serveixen per a cobrir sostres i d’elles també s’extrau un tipus de cera útil per l’elaboració de sabons o inclús combustibles; a més, els seus fruits són comestibles i poden servir per a extraure oli, mel, o per a l’alimentació del ramat. Al Jardí Botànic, l’elegància d’un dels exemplars més grans no et deixarà indiferent.

I ara que ja tens una proposta verda per a sobreviure als estius valencians, t’animes a posar-la en pràctica i a visitar els nostres prínceps? Al Botànic sempre hi ha una ombra per a tu.