Simbiosi entre plantes i peixos?

De la necessitat d’obtindre cultius més eficients i més respectuosos amb el medi ambient naix l’aquaponia: un sistema tancat entre peixos i plantes connectats per un flux continu de recursos i nutrients.

El l’aquaponia els residus produïts per uns organismes es converteixen en els recursos utilitzats pels altres agents biològics implicats. Les tècniques de conreu han evolucionat amb el temps des dels cultius tradicionals, on l’únic que s’utilitzava era l’abonament natural i l’aigua de pluja, fins els cultius transgènics, on el principal objectiu es produir una gran quantitat d’aliments.

L’augment de la població mundial i el increment de la qualitat de vida en els països desenvolupats han portat a la necessitat de produir més recursos bàsics. Les terres de conreu s’han estès utilitzant abonaments sintètics, fertilitzants i pesticides per aconseguir una producció major i consumint una gran quantitat d’aigua.

Horta Valenciana. Imatge de Urbana dos 

La necessitat de seguir cultivant de forma sostenible i obtindre productes de qualitat ha ocasionat la investigació de noves tècniques per produir més aliments. La aquaponia és una d’elles, on s’integra dues tècniques conegudes, la hidroponia i l’aqüicultura mitjançant la recirculació de l’aigua.

Test-peixera

A pesar que és una tecnologia bastant nova ja s’utilitzava en l’antiguitat. Els asteques van ser els primers que utilitzaren una tècnica semblant. Cultivaven en illes agrícoles conegudes com chinampas on les plantes creixien en zones amb aigua estacionària o en llacs poc profunds en presencia d’alguns organismes, com peixos. L’arròs es cultivava en arrossars combinats amb els peixos on, tant les plantes com estos organismes, es nutrien mútuament.

Integració entre la hidroponia i l’aqüicultura
Esta revolucionaria tècnica crea un sistema amb fluxos de nutrients i energia amb la fi de produir cultius orgànics eficients, sense que produeixin efluents contaminants i sense consumir els recursos bàsics que utilitzen altres tècniques de cultius. Mitjançant estos dos mètodes ja coneguts es crea una nova manera de cultivar les plantes.

Sistema de hidroponia. Imatge de Agencia Nacional de Vigilància Sanitaria (Portugal)

La hidroponia és una tècnica agrícola que permet produir plantes sense la necessitat de sòl. Les arrels de les plantes es nodreixen mitjançant una solució d’aigua i nutrients. Existeixen moltes tècniques diferents que s’adopten millor a unes plantes o a altres però totes elles donen un bon resultat pel que fa a la producció i l’aprofitament del temps i l’espai.

Tot i això, esta tècnica te efectes adversos sobre el medi ambient. Els nutrients s’obtenen de fertilitzants d’origen sintètic, a més de suposar un gran cost econòmic, obliguen a renovar l’aigua periòdicament, produint uns abocaments molt contaminants que cal tractar.

L’altra tècnica amb característiques similars es l’aqüicultura. És un conjunt d’activitats o tècniques par a la cria d’organismes con els peixos, els mol·luscos o les plantes mitjançant la intervenció humana i incrementant la producció. Esta forma de criar els organismes suposa controlar les poblacions, l’alimentació o els depredadors que puguen trobar. Mitjançant este sistema s’aconsegueix una alta productivitat d’aliments encara que la seua qualitat no siga tan alta. El principal problema de esta activitat és la producció de deixalles, com els nitrats, per això, l’aigua ha de ser depurada i renovada periòdicament.

La aquaponia s’aprofita dels residus generats per les dues tècniques per crear un sistema artificial en equilibri i tancat en què els residus es converteixen en els recursos dels altres. Gracies a això, permet que es desenvolupe el cicle aeròbic del nitrogen de manera natural i sense produir deixalles perilloses.

La cria d’organismes, com els peixos, generen residus coneguts con amoníac (NH₃), el qual pot arribar a ser tòxic per als organismes aquàtics. Tant el amoníac con altres deixalles que se generen en els cultius del peixos, passen per uns biofiltres on es troben uns bacteris nitrificants. Estos residus son aprofitats per bacteris que els transformen en nutrients per a les plantes en forma, bàsicament de nitrats. Els nutrients son absorbits per les arrels de les plantes i l’aigua torna al tanc d’aigua neta i sense residus. Així, l’aigua s’incorpora en un sistema tancat convertint-se en un recurs pràcticament infinit ja que la pèrdua d’aquest recurs per l’evapotranspiració suposa el 2% o el 5% del total.

Alguns de les bacteris que poden estan involucrades son els nitrosomones que consumeixen amoníac (NH₃) i el transformen en nitrats (NO₂) i els nitrobacter que recullen els nitrats i els converteixen en nitrits (NO₃), nutrients indispensables per al desenvolupament de les plantes.

Els avantatges de esta nova tècnica
Esta nova tècnica soluciona molts dels problemes dels cultius actuals. Permet fer un bon us de l’espai, consumint el mínim territori i estalviant una alta quantitat d’aigua. A més, no es necessita maquinaria pesada per a llaurar o preparar la terra al mateix temps que s’evita el consum de combustibles fòssils que incrementen les despeses i l’efecte hivernacle.

Sistema portàtil d’aquaponia. Imatge de Viquipèdia

Tampoc necessita fertilitzants químics sintètics, pel que no genera residus que s’hagin de tractar sino que els reutilitza. Açò permet que els cultius s’aproximen a una producció sostenible i d’alta qualitat.

Països on es desenvolupa la aquaponia
En la major part del món, els cultius acuapònics estan en vies de creixement, divulgació i experimentació. Però, cada vegada són més els països que se sumen a la implementació de este sistema degut als problemes d’escasses i limitació d’alguns recursos com l’aigua o per la dificultat d’eliminar els residus.

Imatge de Rag_De

Alguns de los països pioners en esta pràctica son Austràlia, Canadà, Estats Units, Holanda, Korea o Mèxic. Cada un d’ells adapta esta nova tècnica a les condicions del seu territori influïdes pel seu clima o per la seua economia mitjançant el tipus de cultius, els costos de producció o el tipus de peixos.

A pesar que esta nova forma de cultivar es troba en desenvolupament encara que els resultats obtinguts en estos països van ser bons aplegant a cultivar diferents tipus de plantes. Les que van donar millor resultats van ser les hortalisses com l’encisam o les bledes; els vegetals variables on les tomaques, els pebrots o la coliflor i les herbes aromàtiques en el cas de la menta, l’alfàbrega o el coriandre. També han donat bon resultat per a les plantes aquàtiques o ornamentals com ara les falgueres o les florals.

Imatge d’Amy Youngs

Esta nova manera de cultivar els aliments sense la producció de residus i sense la necessitat d’utilitzar fertilitzants sintètics garanteix una alta productivitat i una alta qualitat dels productes donant una nova visió a la agricultura actual.