La meteorologia en els grans incendis valencians

Marc sociambiental del foc en ecosistemes mediterranis

Quan una campanya estival concentra l’ocurrència de grans incendis forestals (GIF), aquestes pertorbacions al costat de les brigades tècniques es converteixen en una arma llancívola en el joc polític per a criticar la gestió territorial de les diferents administracions públiques, buscant motius i culpables aliens a la seua labor. Quan desapareixen aquests pic de crisi, el minvament mediambiental i socioeconòmic derivat dels GIF torna a ser un assumpte marginal i tractat en termes genèrics en l’agenda política a causa de tres raons fonamentals: el desconeixement de les potencialitats d’un desenvolupament sostenible del sector forestal; la desconnexió entre la classe governamental i els stakeholder d’un medi rural despoblat; i, finalment, la mitigació curtterminista del foc, sense un compromís real de substituir l’argumentari verd per accions decidides en matèria d’incendis. Amb el teló de fons de l’efervescència reivindicativa que recorre Europa a favor de la transició ecològica i de l’emergència climàtica.

Figura 1. El canvi climàtic i el poc interés de la classe política en actuar al respecte de forma convençuda, va originar que d’un xicotet acte sorgira un gran moviment estudiantil sota els lemes #FridaysForFuture #ThereIsNoPlanetB, que recorre cada divendres els carrers més enllà d’Europa./ Sean Gallup, Getty Images

En efecte, portem molts anys parlant de la problemàtica del foc, de tal forma que potser que el que estem originant és impotència i descoratjament, en lloc d’impulsar la participació social en la investigació activa, en la cerca conjunta de solucions que puguen portar-se a la pràctica i que permeten millorar tant la gestió del bosc com les condicions de vida en el medi rural.

Disposar d’avanços científics i tecnològics, pioners i aliats en tasques d’extinció és la millor eina contra els incendis. Invertir en extinció és imprescindible, però insuficient ja que cal reforçar la capacitat de prevenció. I és que, al nostre país, segons el Fons Mundial per a la Natura, el 80% de la inversió en lluita contra el foc es destina a l’extinció amb un nombre de dispositius desplegats que sembla suficient, front al 20% en matèria preventiva en les seues diferents facetes. D’aquesta manera, el primer pas és identificar zones d’elevat risc, incloent la perillositat sobre la base de la vulnerabilitat i això comporta la caracterització de les comunitats vegetals, les condicions del sòl, el relleu o el marc climàtic que ens facilita vaticinar el comportament del foc i organitzar els recursos per a actuar contra aquest.

Figura 2. Labors d’extinció d’un incendi.  / Sxenick, EFE 

No obstant això, el foc continua sent difícil de predir, els sistemes de prealerta no estan al nivell d’altres fenòmens naturals com a tifons o sismes. De fet, l’administració autonòmica posseeix l’obligació de rastrejar aquells punts de major perill sota unes condicions ambientals particulars, però això no sempre es realitza adequadament. Com apunta WWF Espanya, el territori valencià en els últims anys no posseïa encara les zones localitzades, el seu conjunt estava marcat com a perímetre de risc i això no és viable a l’hora d’elaborar plans preventius.

La prevenció transcorre en un escenari en què més del 95 % dels incendis responen a factors humans ja siga de manera negligent o intencionada, sent ínfim el percentatge causat de manera natural. Els piròmans no són la causa de grans incendis forestals. Tampoc ho són la caiguda de línies elèctriques, els femers ni les cremes de restolls agrícoles ja que aquests factors només creen una ignició, però un incendi no és una ignició. Per tant, un gran incendi forestal és el resultat de confluir l’acumulació de combustible forestal, la humitat especialment del fi i inert, la ignició i la meteorologia i, igual que en qualsevol combinació, ací també és essencial la seqüència i l’escala temporal de cadascun d’aquests elements (Figura 3). Després d’anys de conformació d’un paisatge inflamable i fins a dies previs a la ignició, aquesta és el penúltim factor a actuar i, encara que necessari, el seu origen o causa sembla ser quasi anecdòtica i d’escassa transcendència en la minimització de la problemàtica dels grans incendis. Això és perquè els altres tres components abans citats són més importants per a determinar la incidència dels GIF. Principalment unes condicions meteorològiques específiques, dicten si la ignició desemboca en un conat, un més, o es propaga configurant-se en un gran foc, evidenciant que la perillositat d’aquest continua subjecta a les inclemències de la natura.

Figura 3. Successió d’esdeveniments que condueixen a un gran foc sobre la base dels quatre components: càrrega de combustible, humitat del combustible, ignició i meteorologia. / THE CONVERSATION

Per aquest motiu, l’enfocament del present projecte de postgrau es base en l’interés temàtic d’una aproximació entre la dinàmica valenciana de grans incendis forestals i la meteorologia, la qual va adquirint cada vegada més protagonisme per a entendre d’on ve l’ecosistema mediterrani i cap a on evoluciona en un context de canvi climàtic, el qual podria agreujar el règim d’incendis. En suma, les troballes a obtindre presenten un valor científic, bé aporten noves dades empíriques de la realitat d’estudi, bé permeten consolidar aprenentatges adquirits en assignatures del curs que finalitza. Ens referim a disciplines com Ecologia del Foc, Desertificació: Avaluació i Mitigació o Descripció i Avaluació d’Ecosistemes, que denoten una visió global dels incendis, on el modelatge del paisatge i la capacitat de regeneració post-incendi és en funció, fet i fet, de les condicions meteorològiques que regulen l’activitat de la pertorbació.

I més enllà del valor científic, és convenient emfatitzar en la utilitat i aplicacions sorgides de la investigació, com el valor de benestar social, el valor teòric–pràctic i econòmic perquè el present projecte intenta traduir la relació entre meteorologia i trets del foc en informació útil. En suma, orientada a una major eficiència de la planificació de preemergències i de les prediccions meteorològiques, convertida en font de conscienciació ciutadana principalment en zones vulnerables davant el risc per incendis forestals.

Nou estat en el règim de grans incendis forestals (GIF)?

En l’esfera acadèmica és ben sabut que els incendis forestals i el clima mediterrani estan íntimament lligats, i que els primers s’han convertit en una força pertorbadora de primer ordre en els ecosistemes mediterranis que depén de la recurrència, la coberta vegetal, així com de la intensitat i grandària del perímetre afectat. El foc no és un problema recent, però sí que és cada vegada més virulent després de les tragèdies de Portugal, Grècia o Califòrnia. Una nova conjuntura ens avisa que només l’extinció no és la solució, que suposa cada vegada més un qüestió d’emergència i les dades confirmen una major tendència de grans incendis forestals (GIF), aquells que calcinen àrees superiors a les 500 ha. D’acord amb els estudis a Europa, en els últims 15 anys, s’han calcinat 3 milions d’hectàrees de bosc mediterrani i 400.000 ha anualment a la Conca Mediterrània.

Figura 4. Evolució del percentatge de grans incendis forestals respecte al total de sinistres en l’Estat espanyol per als dos decennis compresos entre 1997 i 2016. / WWF

En la Península Ibèrica, l’any 2017 va ser un dels més fatídics des que existeixen registres d’incendis forestals: més de mig milió d’hectàrees es van cremar, amb el 65 % concentrats en el nord-oest peninsular i superant amb un 200 %, la mitjana de l’última dècada quant a superfície calcinada, nombre d’esdeveniments i de grans proporcions segons WWF. En aquest sentit, a l’Estat espanyol, també va ser el pitjor del decenni durant el qual es van comptabilitzar 52 GIF respecte a la mitja anual de 23 i un 170 % més que la mitja de l’última dècada, responsables de la destrucció del 55 % de l’extensió total. Només en 2012, es va calcinar una major superfície que superava les 218.000 ha, però l’any 2017 ascendeix a la primera posició quant al número de GIF; recordant que la península patia la major sequera dels darrers 20 anys d’acord Greenpeace i que era precedit per un 2016 amb 22 GIF, l’estiu del qual va ser nefast en el prelitoral valencià.

Segons experts del departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona, existeix una tendència a la baixa tant del nombre d’incendis com de l’àrea calcinada en la façana mediterrània peninsular, destriant així la influència climàtica de la humana. Aquesta última és sinònim d’una substancial professionalització de les polítiques de prevenció i mitigació dels incendis forestals (IIFF), sorgides a partir del punt d’inflexió que va suposar els anys 90. Disminució dels incendis constatada per l’estadística històrica de GIF, elaborada conjuntament pel Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM) i el Departament d’Ecologia de la Universitat d’Alacant; la qual exposa que, en el territori valencià, des de l’any 1968 fins l’any passat, la superfície total afectada superava les 628.500 ha. D’aquestes, quasi 100.000 ha procedeixen de les dues últimes dècades i amb taxes de superfície/incendi inferiors a les 3.500 ha, cosa que es tradueix en una dràstica disminució del número de GIF, fins als 32, front els quasi 230 dels 3 últims decennis del segle passat o als 60 tan sols en la primera meitat dels 90.

Figura 5. Incendi en la Comunitat Valenciana

En el cas del territori valencià, exemple del que succeeix al nostre país, la representació de la magnitud dels incendis s’ha alterat dràsticament ja que només el 0.2 % del conjunt anual de conats es converteixen en grans focs, però suposen més del 60 % de la superfície total anual. En la resta de l’arc mediterrani ibèric, es van cremar de mitjana prop de 90.000 ha/any en el període 2007 – 2016; comportant una reducció de més del 30 % respecte a fa dues dècades, però el 40 % d’aquesta taxa anual procedia de grans incendis, un 10 % més. Per això, la distribució de la grandària del foc és molt esbiaixada, amb una proporció majoritària de conats que són controlats ràpidament, però un xicotet volum de GIF exposats a l’estacionalitat del clima mediterrani i que causen la major pèrdua anual de superfície forestal, tendència que s’accentua cada vegada més.
L’activitat antròpica desencadena un gran impacte en la freqüència d’incendis, la qual s’ha duplicat des dels anys 70 i en el cas de la província de València, és mitjana – alta, on més del 50 % de la massa forestal ha patit almenys un GIF. Amb tot, en més del 90 % d’aquests incendis amb causa coneguda, la font d’ignició és la negligència. Dit això, per què en els últims anys s’ha identificat una major capacitat destructora dels grans focs, que desborden els esforços per a fitar-los en les seues fases inicials de propagació i sobrepassen fins i tot, la capacitat d’extinció? Per què aquestes pertorbacions són més irregulars, varien ràpidament la seua activitat i empitjoren les condicions d’ignició malgrat que destinem majors recursos d’extinció? I han deixat de ser les dimensions dels GIF allò més perillós per a cobrar major protagonisme la manera d’avanç del foc?

La dinàmica dels GIF, focus d’estudi a colp de tendències i projeccions climàtiques

El règim de grans focs ha deixat de ser una pertorbació natural a la Conca Mediterrània com en altres regions del globus amb clima mediterrani. Modela l’estat fisiològic a nivell de planta i, els mecanismes de resiliència de les poblacions vegetals cap a nous estats de regeneració post-incendi, on la degradació ambiental visibilitzada en la desertificació és acompanyada, pel minvament de béns i infraestructures, de desallotjaments massius i persones mortes (Figura 6). Encara que els GIF presenten una baixa freqüència respecte al degoteig d’incedis inferiors a 500 ha, són més extrems i imprevisibles i, és sobre aquesta qüestió, on ha de recaure un major esforç per a ajustar unes prediccions meteorològiques, preventives que posen en evidència situacions locals propícies durant l’instant de la ignició i posterior configuració d’un GIF.

Figura 6. Estiu de 2018. Una onada de grans incendis de comportament imprevisible va engolir ciutats senceres en el litoral grec provocant caòtiques evacuacions, on la desesperació va fer que les persones se submergiren fora de perill en les aigües de l’Egeu /  Eurokinissi, Reuters

Marc que ens porta a plantejar que la comunitat científica ha tendit a sobredimensionar l’estudi tant dels patrons històrics pluviomètrics o tèrmics com de les projeccions climàtiques futures al voltant del nombre d’incendis i la seua respectiva àrea calcinada i duració; quedant relegat l’anàlisi de la pertorbació en temps real. Així mateix, la majoria dels estudis no conclouen quin escenari meteorològic posseeix major capacitat explicativa de la dinàmica del foc: la duració i superfície calcinada associades a règims específics de GIF, esdevinguts en ambients mediterranis. Siguen per tant les condicions climàtiques prèvies, les de l’instant de la ignició o les originades en els dies durant el desenvolupament del foc; qüestió clau en matèria de gestió de IIFF que aborda aquest projecte de manera integral.

Des del Sistema Europeu d’Informació sobre Incendis Forestals (EFFIS) o des del Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic de l’ONU (IPCC), adverteixen reiteradament que el sud del continent europeu i especialment la Península Ibèrica són regions altament vulnerables davant l’ocurrència i intensitat de fenòmens adversos. En plena investigació per constatar sòlidament, si aquests són reforçats pels efectes acumulatius del calfament global com l’entrada primerenca d’onades de calor saharianes o sequeres més prolongades en zones d’alta muntanya. Exemple d’això podria ser l’onada de GIF en l’estiu de 2017, precedit pel quart hivern més càlid en el que portem de segle i seguida d’una primavera amb una anomalia positiva de 2,4 °C, per l’elevada freqüència d’onades de calor. Si bé, aquest 2019 no deixa d’encadenar mesos amb rècords de temperatura, els més calorosos des que existeixen registres (Figura 7), superant l’estiu de 2016 segons el Servei de Canvi Climàtic de l’Agència Europea Copernicus. Amb tot, la diferència entre tots dos anys consisteix en el fet que les temperatures de 2016 van estar influenciades pel fenomen del Niño, que enguany no ha ocorregut i que obliga a posar el focus en aquest últim lustre, compost dels anys més càlids.

Figura 7. Juliol, mes crític d’incendis, cada vegada més càlid en el continent europeu. És tan sols un símptoma de les anomalies tèrmiques positives que estan ocorrent a escala global, sobretot a partir de 1981. Fuente: Copernicus Climate Change Service (C3S)

D’aquesta manera, una possible severitat dels incendis aguditzada per la irregularitat climàtica, no sols es manifesta en les anomalies tèrmiques, sinó en altres aspectes com les taxes de superfície calcinada en qualsevol estació de l’any, fora de la temporada crítica. És a dir, un temporal de vent moderat pot acréixer el risc per ignició si la freqüència de dies excepcionalment càlids augmenta a la primavera o ben entrat la tardor. Per tant, quan les variables meteorològiques s’extremen o interaccionen, s’instauren períodes crítics de foc, els quals són episodis sinòptics altament idonis per a l’activitat de l’incendi. Amb tot, donada la casuística i aleatorietat dels conats i, donat també que una ignició necessita per al seu desenvolupament altres factors a més de condicions climàtiques favorables; cal esperar que, si bé gran part dels GIF ocorren durant períodes crítics, no tots aconsegueixen una gran magnitud.

L’ecologia del foc i la política territorial

Hui en dia, els mecanismes de prealerta per risc d’IIFF s’exposen a la variabilitat climàtica i al concepte de generacions d’incendis. En primer lloc, les inclemències del calfament global en el territori valencià, simptomàtiques de la Conca Mediterrània, fan que diferents projeccions comencen a posar l’accent en la freqüència de sequeres, d’onades de calor o de jornades crítiques que puguen influir en les transicions d’un conat a un gran foc. Situació que pot traduir-se en temporades de risc o campanyes preventives que abasten tot l’any, més enllà del període estival.

Figura 8. En aquest any 2019, les cremes agrícoles en la Comunitat Valenciana estan prohibides des de l’1 de juny fins al 16 d’octubre per risc d’incendi, excepte en alguns municipis que compten amb un règim especial.

En segon lloc, el patró acumulatiu darrere de l’homogeneïtat del mosaic agroforestal, afavorida per l’èxode rural i la infrafinançada gestió forestal, sumat a les sequeres prolongades i mitjans d’extinció precaritzats, ha provocat que la duració dels GIF de la mostra haja crescut. Passem dels 3 dies/incendie a 24 h més respecte als anys 90; en la mateixa línia d’altres estudis. Cosa que origina paral·lelament un ascens en l’escala de generacions d’incendis. Aquells de primera generació basats en la connectivitat del combustible i els de segona, caracteritzats per les velocitats de propagació en comarques, fins ara, predominantment rurals, mostren signes d’alternança amb els de tercera generació, regits per la capacitat convectiva del foc i amb els de quarta generació, quan un GIF transcorre per la interfase urbà–forestal, no sent ja una amenaça sistemàtica en les muntanyes.

La investigació de l’ecologia del foc en ecosistemes mediterranis és recent i fins fa dues dècades, l’única estratègia era aplacar l’incendi al més prompte possible. Si bé, l’ocurrència puntual de terceres i quartes generacions d’incendis fan estendre la perillositat en més territoris i això implica no sols readaptar els plans d’extinció o prevenció, sinó que obliga a integrar la tipologia o generació de l’incendi en la gestió ja que, encara que representen una proporció anual baixa, desencadenen pèrdues de diferent índole. Tot això prova que la dinàmica dels GIF no constitueix un repte passatger, que s’esvairà per si sol a mitjà termini i que cal afrontar amb mesures conjunturals, sinó un condicionant permanent de la política territorial que ha de ser coordinada amb l’objectiu d’intentar avançar-se, en la mesura del possible a la problemàtica. Exemple d’això és el recent ‘Decàleg de València’ i el seu disseny de punts estratègics de gestió (PEGs), inspirat en el Pla de Silvicultura Preventiva (1996) per a la defensa integrada del mosaic agroforestal valencià davant els IIFF.

Figura 9. Vista general del poble de Dos Aguas envoltat de muntanya cremada, arrasat pel greu incendi de Cortes de Pallás de 2012. Incendi catalogat de els 10 més devastadors del segle XXI / Kai Försterling, EFE

Finalment, davant una capacitat de decisió dels mitjans d’extinció supeditada per estratègies defensives i de possibles flaqueses dels serveis de preemergència davant fenòmens adversos, els grans incendis del segle XXI han deixat de ser una pertorbació estrictament ecològica. S’han convertit ja no en una mera emergència civil, discurs instaurat allà pels anys 80, sinó en un desafiament de primer ordre que compromet la integritat i seguretat de nombroses regions mediterrànies.