La falaguera misteriosa

Fa algo mes d’un any publicàvem la troballa d’una nova espècie de falaguera per a la flora valenciana. Es tracta de Christella normalis (C. Chr.) Holttum, una falaguera originària del Centroamèrica i el Carib i que, a poc a poc, està expandint-se per altres zones del món.

Segons els nostres estudis, aquesta falaguera en realitat no és nova al territori, si no més bé es troba entre nosaltres des de fa ja més de 35 anys, encara que no ho sabíem. I és que estudiar i conèixer flora al·lòctona no és gens fàcil i, abans d’internet, sense totes les possibilitats que tenim ara al nostre abast, encara ho era molt menys. Així, fins ara, aquesta planta s’havia confós amb altra falaguera present al nostre territori i havia aconseguit passat desapercebuda.

La troballa

A partir de l’estudi de mostres vegetals a l’Herbari del Jardí Botànic de la Universitat de València, observàrem uns exemplars, un tant estranys, de falaguera recollits a La Safor, concretament al riu Vernissa prop de Palma de Gandia. Estudiant-los detingudament, arribàrem a la conclusió de que es tractava de Christella normalis, una planta que s’havia donat com a novetat per a la flora ibèrica feia poc temps, al trobar-la al riu Guadalquivir al seu pas per Còrdova.

Arribar a aquesta conclusió no va ser gens fàcil. Quan t’enfrontes amb una planta d’origen desconegut, és complicat estudiar-la. Si tens sort, pots trobar una monografia mundial del grup al que hi pertany, però, generalment, has de buscar en flores més o menys locals. Per sort, ara amb internet tenim a l’abast moltíssimes flores com la Flora de Xina, la Flora de Nord Amèrica o la Flora de Mesoamèrica. A poc a poc anàrem arribant a alguna cosa en concret, encara que mai estàvem del tot contents amb la determinació.

L’estudi d’exemplars d’herbari també ajuda moltes vegades a trobar una pista o, fins i tot, la espècie en qüestió, encara que, en tractar-se de plantes de fora del seu radi d’acció, moltes vegades no dóna el seu fruit. El cas és que la revisió de l’herbari ens reportà altra troballa interessant. Encara que continuàvem sense posar-li nom a la falaguera en qüestió, trobàrem un parell de plecs de la mateixa planta que havien estat recolectats temps enrere, però determinats com altra espècie. Així, poguèrem conèixer que la nostra falaguera s’havia trobat ja als anys 80 al nou llit del Túria i pels 90 a les coves de Benidoleig, encara que s’havia mantingut amagada, fins ara, sota altres denominacions.

Tirant del fil, trobàrem finalment una espècie que semblava ser molt similar a les nostres mostres, així que, amb un nom concret, vam poder avançar en la investigació i arribar fins a un treball sobre el recent descobriment d’aquesta falaguera a Còrdova. Per poder comparar-la amb les nostres mostres, vam demanar el plec de l’espècie, que a més a més havia estat revisat per l’expert mundial del grup. Així, arribàrem a la conclusió que estàvem encertats en la nostra determinació. Es tractava, doncs, de Christella normalis, encara que, per qüestions nomenclaturals i taxonòmiques, també la podeu trobar com Thelypteris kunthii

L’expansió

Un poquet més tranquils, ja sabeu que els botànics podem desesperar-nos molt si no posem nom a una planta, estàvem explicant la història a altre company quan ens comentà que ell també anava darrere de la pista d’una falaguera que no sabia de què es tractava. Amb la seua descripció tot quadrava, semblava que era la mateixa planta. Només restava vore-la al camp per assegurar i a una nova localitat, Vila-real, prou allunyada de les que coneixíem en eixe moment.

A poc a poc vam veure com la nostra troballa al riu Vernissa no es tractava d’un cas puntual i ja teníem referències d’aquesta espècie a les tres províncies valencianes. Però ací no acaba la cosa, ja que resulta que parlant del tema amb altres companys, també ells anaven darrere de la pista de una falaguera que havien trobat al port de València. Ni més ni menys a un mur de les Drassanes prop de la mar. Si bé ara no era el moment més propici per observar la planta, els nostres companys botànics havien aconseguit extraure espores i les havien plantat a casa. Així, vam poder fer un plec d’herbari amb el que comparar les nostres mostres. I mira per on, es tractava de la mateixa planta!

Malgrat els diferents llocs on hem trobat la planta, considerem que, ara per ara, no es tracta d’un perill per a la flora autòctona, com altres conegudes espècies invasores. I és que aquesta falaguera té uns requeriments ambientals molt exigents i necessita d’un flux constant de aigua o una humitat molt alta per tal de sobreviure. Així, l’hem vista aparéixer i desaparéixer any rere any i, fins i tot, en alguns indrets no arriba periòdicament, com a les Coves de Benidoleig.

Si amb el Canvi Climàtic esdevé una disminució de les precipitacions, potser s’impedisca de manera col·lateral el desenvolupament d’aquesta espècie a terres valencianes. Encara que anys com l’actual, amb precipitacions que superen els 1000 mm en La Safor i la Marina Alta, ajuden a que no tardem molt de temps en veure aquesta espècie en altre racó del nostre territori.

Com diferenciar-la

Els exemplars observats al territori valencià són de mida considerable, sobretot comparant-los amb la major part de falagueres autòctones. Les seues frondes poden arribar fins als 120 cm de llargària amb un pecíol llarg i una làmina de fins a 50 cm, que s’estreta gradualment cap al àpex. Aquesta está doblement dividida, primerament en segments individuals d’uns 8-15 cm de longitud, al seu torn dividits en segments que queden units per la zona inferior.

Una de les característiques principals d’aquesta espècie, que podem gastar per diferenciar-la d’altres falagueres valencianes de la mateixa grandària, és la disposició i forma dels sorus, així com la membrana que els cobreix, que es diu indusi. En aquest cas, els sorus, les agrupacions dels esporangis que contenen les espores, s’estenen per tota la part inferior dels segments de la làmina i tenen forma de renyó. El seu color es marró i l’indusi presenta péls o setes relativament rígides. Aquesta peculiaritat ens serveix molt bé per descartar que es tracte de Thelypteris palustris, amb la que s’havia confós temps enrere.

A més a més, dins del gènere Christella, algunes espècies com aquesta presenten una diferència molt important, els nervis de la làmina convergeixen a la base del senus però sense arribar a unir-se. Cosa que no que no succeeix en altres tàxons del gènere com C. dentata, amb la qual també ha estat confosa.

Altres característiques que individualitzen aquest tàxon són les escates llanceolades i ciliades dels pecíols, tindre les pinnes o segments inferiors de la làmina de la mateixa mida que la resta i presentar pèls al raquis i les venes del revés.

L’origen

Amb tota probabilitat, aquesta espècie ha arribat a la península a partir de cultius ornamentals de l’entorn proper, com és el cas de la província de Còrdova o la recent troballa a Aznalcóllar (Sevilla). Les primeres referències de la falaguera són, com hem comentat abans, els exemplars al nou llit del Túria i la menció, suposadament no encertada, a Christella dentata com asilvestrada a l’entorn de Benissa, al costat d’una casa de camp. D’aquestes plantes no tenim plec testimoni però, encara que no podem confirmar que era la mateixa falaguera, tot indica que ha de ser així. El mateix passa amb la indicació d’un treball de 1990, on en parlar de la presència de Thelypteris palustris a la zona de Gandia, es comenta “segurament degué existir fins fa ben poc, ja que en alguns caserius de la zona és cultivada com a ornamental”. Després de la nostra investigació, considerem també que molt possiblement la planta ornamental citada siga en realitat la nostra falaguera misteriosa, la qual hem trobat en zones properes a Gandia.

Però allò més curiós i que encara està per descobrir és com ha arribat a gastar-se aquesta falaguera com a ornamental. El fet de trobar-la tan estesa per terres valencianes podria suggerir que és una falaguera prou comercialitzada, però no és el cas. I és que no hem trobat cap viver de planta que distribuïsca aquesta falaguera ara ni als anys 80, que ja estava present al nostre territori, per això rebutgem aquesta via d’entrada.

Una idea que s’ens ha passat pel cap alguna volta és la possibilitat de que aquesta falaguera fora duta al segle XIX per espanyols que vivien a Cuba, on sembla que és una planta que prospera amb molta facilitat a la vora de camins i carreteres amb certa humitat. Una vegada ja açí, podria haver-se conservat el seu cultiu a nivell familiar, de generació en generació, i potser entre veïns, fins als nostres dies. Així, de forma intermitent, la nostra falaguera misteriosa ha anat escapant-se i naturalitzant-se ací  i allá, fins a arribar a establir-se en alguns indrets.

Potser la tingues tu a casa i pugues ajudar-nos a acabar amb el misteri de l’increïble viatge d’aquesta planta que ha fet des del Carib fins a terres valencianes.