L’abisme de l’estepa de Cartagena

Un equip d’investigació del Jardí Botànic de la Universitat de València lidera un projecte de conservació per a recuperar l’estepa de Cartagena, una espècie endèmica del sud-est de la Península Ibèrica en perill crític d’extinció. La iniciativa està finançada per la Fundación Biodiversidad, depenent del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic.

Diversos estudis científics consideren que l’estepa de Cartagena (Cistus heterophyllus subsp. carthaginensis (Pau) M.B. Crespo & Mateo) és, probablement, la planta més amenaçada d’Espanya. En conseqüència, canviar la seua situació i salvar-la de l’extinció constitueix un dels grans reptes per a la biologia de la conservació al territori estatal. L’espècie està catalogada en perill d’extinció a nivell mundial, inclosa al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades, i protegida en l’àmbit autonòmic valencià i murcià. A més, és l’única planta espanyola declarada en situació crítica pel ministeri, a causa de l’elevat risc d’extinció que l’amenaça si no es prenen mesures immediates de preservació.

Aprofundir en la biologia reproductiva de l’espècie

La supervivència de l’estepa de Cartagena depèn d’accions urgents basades en el coneixement extens de la seua biologia i diversitat genètica a fi de poder garantir el manteniment espontani de les poblacions – creades amb plantes produïdes en centres d’investigació- en un intent desesperat d’augmentar el nombre d’individus a partir de menys d’una desena que formen les dues poblacions naturals conegudes i a llarg termini de forma natural. Per això, “l’objectiu principal del nostre projecte consisteix a aprofundir en el coneixement de la diversitat genètica i la biologia reproductiva de l’espècie a fi de posar en marxa accions exitoses per a garantir l’expansió de les seues poblacions”, argumenta el director del Jardí Botànic de la Universitat de València, Jaime Güemes.

Els serveis de biodiversitat de la Regió de Múrcia i de la Generalitat Valenciana –en aquest cas, la Direcció General del Medi Natural- han fet diferents actuacions per conservar la planta. També el Jardí Botànic va conservar les seues llavors al Banc de Germoplasma. “L’extinció ja està detinguda, ara han de treballar les administracions i els centres d’investigació per tal d’establir poblacions autònomes capaces de sobreviure durant molts anys sense l’acció humana continuada”, afegeix Güemes, investigador principal del projecte finançat per la Fundación Biodiversidad.

Pocs individus, baixa diversitat genètica i risc d’hibridació

L’estepa de Cartagena és l’única planta declarada en perill crític a Espanya, a causa del baix nombre d’individus coneguts a les seues dues úniques poblacions mundials natives. És un endemisme del sud-est peninsular, del qual només es conserva una població natural a la comarca del Camp de Túria, amb una única planta sense capacitat reproductiva espontània, i una altra a la regió de Múrcia, amb uns pocs individus fèrtils, resultants d’una possible hibridació amb l’estepa blanca (Cistus albidus L.).

Conèixer els processos reproductius i la diversitat genètica d’aquest tàxon centren els estudis de la comunitat investigadora del Jardí Botànic per a conservar l’estepa de Cartagena. “Haurem donat el primer pas per l’estabilització de l’espècie i podrem estar a prop de donar-la per salvada, lluny de l’abisme de l’extinció, si s’aconsegueix que els individus produïsquen fruits i llavors amb la participació només dels pol·linitzadors, quan les llavors germinen espontàniament al sòl i les plàntules arriben a florir i produir nous fruits i llavors”, conclouen els investigadors.

Impacte dels incendis i transformació del territori

La transformació del territori i els incendis forestals han reduït en menys de cent anys i de forma dramàtica el nombre d’individus que formen les poblacions naturals de l’estepa de Cartagena. Aquesta situació ha estat acompanyada, potser, d’una dràstica reducció de la diversitat genètica de la planta, que pot dificultar la seua adaptació a situacions de canvi climàtic.

A més a més, un altre perill que afecta el tàxon és la hibridació amb l’estepa blanca, una espècie molt més abundant al territori de l’estepa de Cartagena i molt més resistent als ecosistemes canviants. De fet, la blanca ja ha entrat en contacte amb la de Cartagena. S’hi ha produït el creuament reproductiu, tot generant una descendència híbrida entre els dos tàxons, amb caràcters intermedis. Aquesta avança sobre la població de l’estepa de Cartagena i minva les seues característiques, alhora que va desplaçant-la del seu hàbitat original per ser un competidor més eficient i adaptat a la nova situació.

Extinció silenciosa per contaminació del genoma

Es tracta d’una extinció silenciosa per contaminació irreversible del genoma en incorporar gens de l’altra espècie. La hibridació és un fenomen natural i un dels motors de l’evolució vegetal, el qual pot estar donant pas a noves formes més adaptades. Tanmateix, la preocupació dels equips tècnics i científics és no perdre el patrimoni genètic únic que representa l’estepa de Cartagena. Així, en aquest cas, la hibridació és vista com un problema i no com una solució.

L’estratègia de la conservació de l’estepa de Cartagena passa per seleccionar els plantons al viver, garantint la seua puresa i triant la màxima diversitat genètica de la mostra; reforçar les poblacions existents o crear de noves i facilitar la recuperació dels processos naturals de la dinàmica poblacional tot propiciant una estructura complexa d’edats i desenvolupament.

L’estepa de Cartagena, considerada la representant ibèrica d’una estepa nord-africana molt pareguda, va ser citada per primera vegada a Espanya a principis del segle XX i es va descriure com a abundant a la Serra Minera de Cartagena-La Unió (Múrcia). L’espècie va ser donada per extingida el 1973, després d’anys d’una intensa explotació minera a cel obert, de la proliferació de plantacions de pins i d’incendis forestals. La població valenciana es va trobar a la Pobla de Vallbona el 1986, enmig d’una zona de segones residències, on encara es respecta l’únic exemplar que hi viu, 35 anys després.