Investigació

16 febr. 2014

Espirulina, una alga màgica?

Ja ningú qüestiona l’alt poder de les algues. El seu ús es remunta a fa milers d’anys, tant en el camp de l’alimentació com en el de la medicina i en els últims anys, en el de les bioenergies. Però de les més de 45.000 espècies existents hi ha una que sembla tenir una màgia especial, l’alga espirulina.


Les algues constitueixen un terç de la biomassa vegetal del planeta i són les principals responsables de generar matèria orgànica a partir de matèria inorgànica, així que el seu valor ecològic és molt alt. Aquesta capacitat de poder crear matèria orgànica gràcies a un procés conegut com quimiosíntesi és el que ha fet que molts científics posen els seus ulls en elles per a donar-los usos novedosos com les bioenergies. Fins i tot, existeixen recerques que afirmen que podríem il·luminar una ciutat gràcies a l’acció de les algues

 

Espirulina_marina

espirulina_algas


Per norma general la majoria de les algues posseeixen un important contingut de vitamina B1 (tiamina), vitamina C i B12, un compost que resulta essencial per al desenvolupament de les funcions neuromotores. Algunes d’elles, a causa de la seua gran concentració en clorofil·la com ara l’espirulina i l’alga blava klamath, activen els enzims del cos que intervenen en l’assimilació de nutrients, i ajuden a purificar la sang i a formar hemoglobina.

 

Unes altres estan incloses en la nostra alimentació pels seus rics nutrients com l’alga dulse, que té vint vegades més potassi que el plàtan i la hiyiki, de color blau fosc, que conté fins a deu vegades més calci que la llet. També és molt conegut el nori, de color marró, que seria un perfecte substitut de la carn pel seu valor proteic i en vitamina A. L’agar transparent és molt ric en fòsfor i es pot menjar cru, sobretot en amanides. Les algues més fosques com el kombu i el wakame tenen una especial facilitat per a eliminar elements tòxics per al nostre organisme com el mercuri, el plom o les purines. 

 

espirulina_klamath

Klamath

Espirulina_Porphyra_yezoensis_nori

espirulina_nori

Porphyra yezoensis. Coneguda como alga nori

 

A més del seu intens color turquesa, una mescla produïda per la clorofil·la, responsable del color verd i la ficocianina, que atorga tonalitats blaves i la seua forma espiral, l’espirulina és una de les algues amb un valor proteic més alt. També conté molta vitamina B12, fonamental en la síntesi de l’ADN, per a la reproducció dels glòbuls rojos i per a la formació de cèl·lules de les parets de l’estómac. Aquesta riquesa és la que ha fet que, malgrat ser una alga usada ja per les civilitzacions precolombines, s’haja convertit en objecte de recerca en els últims trenta anys.

 

Espirulina per a despertar el nostre sistema immunològic
Durant molts anys l’alga espirulina (Spirulina maxima o Arthrospira) s’ha usat com a complement dietètic. Segons les Nacions Unides i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en l’actualitat, milions de persones de tot el planeta incorporen l’espirulina en la seua dieta. El seu altíssim contingut en ferro fa que, a més de ser usada en els tractaments contra l’anèmia, l’espirulina s’haja convertit en una de les principals armes contra la desnutrició infantil. Estudis realitzats en llocs tan dispars com Romania, Xina, Mèxic o Togo confirmen que la ingesta de 10 grams d’aquesta alga al dia fa que els xiquets es recuperen prompte.

 

espirulina_microscopio

Spirulina maxima

spirulina_seca

 

A finals dels anys vuitanta, un estudi científic va concloure els efectes positius de l’espirulina per a combatre la SIDA. Segons recerques de l’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units, realitzades i publicades en 1989, alguns agents químics de les algues verd-blaves es mostren notablement actius contra el VIH. D’una banda, l’espirulina enforteix el sistema immunitari i afavorix la creació de glòbuls rojos i protegix al pacient contra les infeccions. D’altra banda, l’espirulina també s’usa com a tractament en pacients amb algun tipus de problema intestinal per ser altament digerible i per contribuir, gràcies a la seua riquesa en clorofil·la, a desintoxicar el còlon facilitant la millora de la flora intestinal i a l’absorció de nutrients. Aquest últim ús de l’espirulina serviria per a combatre la síndrome de mala absorció i la desnutrició tan freqüents en els pacients amb SIDA.

 

També alguns estudis per a lluitar contra el càncer han citat l’espirulina com a font de recerca. Està demostrat que el consum regular de carotenoides i betacarotè pot disminuir el risc de contraure càncer de còlon, esòfag, úter o bufeta. En aquest sentit, una recerca realitzada en la Universitat de Nova York va descobrir que el consum diari de carlota disminuïa fins a un 50% el risc de patir tumors malignes. L’espirulina conté deu vegades més betacarotè que la carlota i proporciona una gamma àmplia de carotenoides. A més, l’absorció dels carotenoides s’optimitza per la presència de greix en el tub digestiu, de manera que l’aportació d’àcids grassos de l’espirulina millora l’aprofitament dels carotenoides. 

 

espirulina_pastillas


Respecte a la lluita contra les dolències renals un estudi realitzat a Japó va mostrar experiments en rosegadors que demostraven que l’espirulina reduïa la nefrotoxicitat del mercuri. L’estudi va comparar els resultats de l´espirulina amb els de tres medicaments d’ús comú: a-aminofenol (analgèsic), gentamicina (antibiòtic) i cis-dicloro-diamino-platí (anti cancerós). En alimentar a les rates de forma controlada amb un 30% d’espirulina en la seua alimentació es van obtenir resultats espectaculars i la reducció d’elements tòxics (mercuri i nitrogen) en un 200% i un 157% respectivament. Els resultats van ser similars als d’administrar els tres medicaments esmentats anteriorment a a el vegada. També a Japó es va realitzar un altre estudi que aprofundia en les propietats de la ficocianina, un pigment vegetal que es troba en les algues verd-blaves. En ratolins amb càncer de fetge, es va comprovar que l´espirulina augmentava la seua supervivència en un 25%. 


D’altra banda, l’alta quantitat de clorofil·la de l’espirulina ens ajuda a millorar les funcions del cervell ja que la ficocianina té la propietat de travessar la barrera hematoencefàlica actuant com un poderós antioxidant en el cervell que al costat de l’enzim superòxid dismutasa, també present en l’espirulina, protegeix a les neurones de possibles danys ocasionats pels radicals lliures. En aquest sentit existeix molta esperança en la ficocianina per a millorar els símptomes en pacients que pateixen d’Alzheimer i Parkinson.

 

Què té d’especial l’espirulina? 
Encara que no se sap amb certesa, és possible que el secret de l’espirulina estiga en la seua paret cel·lular, d’una naturalesa particular i composta totalment per mucopolisacàrids (MPS), és a dir, per sucres complexos entrellaçats amb aminoàcids, sucres simples i proteïnes. Aquests mucopolisacàrids són 100% digeribles a diferència de la paret cel·lular d’altres plantes i algues i també ajuda a enfortir els teixits del cos fent-los mes elàstics i resistents. Els mucopolisacàrids són usats clínicament per a reforçar els teixits del cor, baixar el nivell de greix en la sang i així protegir i enfortir el sistema vascular.

 

espirulina_plato

espirulina_cultivo


A grans trets l’espirulina és una microalga el nom de la qual deriva del llatí, de la paraula espiral, que fa referència a la configuració física d’aquesta alga. Viu fonamentalment en aigües estancades i sulfuroses. Es desenvolupa en ambients amb elevada concentració salina, bicarbonatades, amb pH elevat i temperatures de 25 a 35 graus amb bona disponibilitat de llum. Els majors llacs poblats per l’espirulina es troben a Amèrica Central (Mèxic), a Àfrica Central, al voltant del Llac Txad i a Àfrica Oriental. L’espirulina va ser aïllada per primera vegada pel botànic francés Pierre Jean François Turpin en el 1827.

 

En l’actualitat existeixen diverses formes de conrear aquesta microalga des d’explotacions seminaturals en llacs o estanys fins a avançats sistemes de tubs, bioespirals o foto bioreactors. La majoria de les explotacions comercials d´espirulina s’han dissenyat a partir de zero i el mètode més difós és el del cultiu en estanys artificials poc profunds (entre 15 i 50 centímetres) amb dos canals d’anada i tornada. Les instal·lacions més complexes se situen en una espècie d’hivernacles per a mantenir la temperatura ideal de cultiu.

 

Més info: http://www.intechopen.com/download/get/type/pdfs/id/28916

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.
Send this to a friend