Els llacs fantasma del Carib

Per a centenars de famílies de la República Dominicana les crescudes del llac Enriquillo s’han convertit en una tragèdia imparable que nega cases i terrenys de cultiu cada any. Per als científics aquesta pujada de cabal desproporcionada, és tot un repte a descobrir el més aviat possible

El 2014 no ha començat amb bon peu per als veïns de les províncies dominicanes d’Independència i Bahoruco. El llac Enriquillo, un dels més grans del Carib, s’ha emportat per davant durant aquest mes de gener una platja, una font d’aigües sulfuroses i hectàrees i hectàrees de terrenys de cultiu. Com si l’aigua es menjara a la terra va inundant les zones circumdants progressivament així com l’illa Cabrito, amb un ric Parc Natural i que es troba a l’interior d’aquest gran llac d’aigua salada. I és que allò que antany eren pròsperes plantacions de iuca, batata i guineo són ara un terreny inundat i pantanós, completament inútil des del punt de vista agrícola.  

Vista aèria del llac Enriquillo

Cinc anys de crescudes ininterrompudes que han suposat un desastre sense precedents per a gran part de la població local, molts d’ells dedicats professionalment a l’agricultura i a la ramaderia, i que també tenen importants ingressos generats per un turisme que sembla créixer de forma inversament proporcional a les aigües de l´Enriquillo. Per descomptat, aquest augment en el volum de les aigües del llac ha afectat a l’ecosistema de tota la regió, on el tenps s’ha tornat molt més humit i nuvolós. Fins i tot els flamencs, imprescindible fauna del paisatge, s’han marxat cap zones més altes, on sembla que les crescudes no els van a atrapar mai. 

El llegat dels ciclons tropicals? 
Per tots és conegut el cicle de crescudes i regressions dels llacs i els rius ja que és un fenomen relativament comú. Però el cas del llac Enriquillo trenca totes les estadístiques ja que ningú en la zona recorda una augment de tal envergadura i no existeix documentació sobre aquest tema. Tampoc els científics han trobat referents d’un llac que haja crescut de forma tan ràpida en un espai tan curt de temps, i és que s’estima que des de 2007 han sigut negades més de 30.000 hectàrees, en la seua majoria zones de cultiu localitzades en els cinc quilòmetres circumdants al llac. En total, el llac ha duplicat la seua extensió en 10 anys, passant dels 162 quilòmetres quadrats de 2003 als més de 360 que té a dia d’avui. 

Illa Cabrits

Segons els investigadors, els motius d’aquesta crescuda desmesurada poden ser diversos. D’una banda es barregen les repercussions de Noel i Olga, les dues grans tempestes tropicals que van assotar al país en el 2007 i que van disparar la pluviositat en la zona. A aquesta època de tempestes li va seguir una altra de ciclons l’any 2008 que també va contribuir a l’augment de pluges en la província. A major quantitat de pluja més humitat i menor evaporació natural, la qual cosa unit a una nuvolositat cada vegada més alta va portar a un descens de la radiació solar que disminueix també l’evaporació, tancant així el cicle. Més humitat, menys evaporació, més pluja… un canvi climàtic que pot ser el causant d’aquest inusual fenomen del llac Enriquillo però sembla que no és l’únic. Una altra hipòtesi apunta cap al naixement de canals d’aigua subterrània que estarien alimentant el llac. 

L’altra part del misteri dels llacs creixents del Carib hem de cercar-la a 5 quilòmetres del llac Enriquillo. Allí, emergint com a frontera natural entre la República Dominicana i Haití, apareix una altra gran extensió blava. En aquesta ocasió, les seues aigües són salobres, ja que són fruit de la unió de l’aigua del mar amb la d’uns 300 brolladors d’aigua dolça. Aquest llac, l’Azuei, també creix constantment, encara que des de 2011 aquest ho fa molt més. Fent un balanç general, en menys d’una dècada la seua extensió ha augmentat de 114 a 140 quilòmetres quadrats. Costa creure que fa només 10 anys els llacs Enriquillo i Azuei estigueren separats per 10 quilòmetres segons una recerca del City College of New York (CUNY), publicada en 2004.

L’Azuei, també conegut com Étang Saumtre (o llac Sumatra), té la peculiaritat de concentrar part de la fauna endèmica i autòctona d’aquesta regió del Carib, diferents espècies de peixos, manatins, caimans, tortugues i cocodrils. De fet, un dels principals pobladors d’aquests lars són aquests últims rèptils, que després del desbordament de l’Azuei al març de 2013 van provocar el pànic entre els habitants de la zona ja que es van tornar més agressius per la falta de menjar provocada per les contínues pluges i inundacions.

Les conseqüències de l’última crescuda del llac Azuei, en 2013, van ser devastadores

És possible que tots dos llacs s’unisquen?
La plataforma The Hispaniola Lakes és un projecte conjunt del City College of New York, l’Institut Tecnològic de Santo Domingo (INTEC) i l’Oficina Nacional de Meteorologia de República Dominicana (ONAMET), que ha comptat amb el suport de la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units i del Ministeri d’Educació Superior, Ciència i Tecnologia de la República Dominicana i que té com a objectiu ajudar a investigar els motius del creixement de tots dos llacs. A través del seu portal hispaniola-lakes.ccny.cuny.edu, institucions de tot el món comparteixen coneixements sobre aquest tema, intercanvien opinions i recopilen dades gràcies a Landsat, un programa remot capaç de mesurar variables in situ i monitoritzar possibles canvis en la superfície dels llacs en temps real. Gràcies a aqueixes observacions es poden entendre els esdeveniments del passat i predir escenaris futurs i a curt termini per a així poder preveure les possibles inundacions. 

{hwdvideoshare}id=106|width=560|height=340{/hwdvideoshare}

Font: The Hispaniola Lakes

Alguns geòlegs, apuntaven que la fusió dels llacs Enriquillo i Azuei era qüestió de temps i de lògica, ja que en un origen tots dos eren un. Però el geòleg Osiris de León va afirmar recentment que no s’uniran malgrat compartir aquest passat geològic i ha proposat una hipòtesi que sembla explicar per fi l’origen misteriós d’aquestes crescudes. Ambdues formacions juntament amb la llacuna de Cabral són romanents d’un antic canal marí que comunicava la badia de Neiba amb l’actual Port-au-Prince (la capital haitiana). Aquest passat suggereix que, fa milers d’anys, la serra Baoruco estava separada de la resta de l’illa Hispaniola. Ací és on resideix l’explicació dels nous canals subterranis que semblen donar de beure al llac Enriquillo, part de les aigües del llac Sumatra drenen a l’Enriquillo gràcies a que el terreny que els divideix és altament permeable.

A més, com que el llac Enriquillo és excepcionalment profund, està a uns 40m sota el nivell del mar, l’única forma de perdre aigua és l’evaporació però si aquesta no es produeix o el seu volum d’aigua creix sense control (com va passar en 2007, quan les pluges van descarregar 700 mm de pluges en només 5 dies, en una vall on la precipitació mitja era 450 mil·límetres a l’any), el seu nivell puja fins a recuperar espais i terres veïnes que, des de sempre, li han pertangut. Aquestes pluges van provocar no solament el creixement del nivell d’aquests llacs sinó també que s’ompliren els aqüífers cavernosos de les veïnes serres de Neiba i Baoruco, que drenen també de forma subterrània a aquests llacs. Així, el drenatge, especialment cap al llac Enriquillo, es va multiplicar per tres en poc temps, la qual cosa explicaria la seua espectacular crescuda i el canvi climàtic produït en la zona. No obstant açò la diferència d’altures entre el Sumatra i l´Enriquillo impediria que tots dos llacs s’uniren definitivament, encara que cada dia semblen estar més a prop.

Font: The Hispaniola Lakes

Més informació:

www.nytimes.com/2014/01/12/world/americas/rising-tide-is-a-mystery-that-sinks-island-hopes.html?_r=0