Empremtes a l’Antàrtida I. De Terra Australis Ignota al Tractat Antàrtic

Una nova blogger d’Espores inicia una petita sèrie d’articles refrescants sobre la seua experiència com a investigadora antàrtica. En aquest primer lliurament ens esbossa la breu però intensa història del continent gelat.

L’Antàrtida, el continent austral, l’última frontera, l’únic tros de terra sense nacionalitat. En l’actualitat l’Antàrtida viu entre la ciència, el turisme, la diplomàcia i la presència militar i la vida allí està prou normalitzada, malgrat la profusió de protocols de seguretat que condicionen cada pas. Tanmateix, qui va allí, fins i tot si és per turisme, sent el privilegi de trepitjar les empremtes dels grans exploradors. L’Antàrtida no ha perdut encara els seus tints èpics.

Anunci que va publicar Shackleton per a reclutar la tripulació per a l’Expedicó Imperial Transantàrtica, amb el qual va aconseguir uns 5.000 candidats per a 28 places.

Austràlia va ser anomenada així per Mathew Flinders, que va proposar aquesta denominació en 1804, encoratjat pel botànic Sir Joseph Banks, patró de la expedició. Flinders considerava que no era possible que hi haguera més terra al sud i que el nou continent era la Terra Australis Incognita, la massa de terra tant de temps cercada que compensava el volum dels continents a l’hemisferi nord. Així li va ser robat a l’Antàrtida el seu nom legítim, perquè aquesta terra, ignota però sospitada des de la Grècia clàssica, no va ser albirada fins a 1820. Llavors va començar la anomenada Era Heroica de les exploracions antàrtiques que van permetre conèixer l’últim racó de la terra, fins a la pausa decretada per la Segona Guerra Mundial. Però aquest és el relat de l’home occidental, és clar, perquè hi ha indicis que les tribus de Terra del Foc arribaven ocasionalment fins a territori antàrtic caçant foques.

L’equip britànic de Scott un dia després de trobar que Amundsen havia arribat al Polo Sud abans que ells. Tots van morir al camí de tornada d’extenuació, fam i fred. Autor: Henry Bowers

L’explorador noruec Roald Amundsen, primer home en arribar al Polo Sud geogràfic. Font: National Geografic

El britànic Ernest Shackleton, cap d’una de les expedicions més heroiques de tots el temps.

Tornant a l’home blanc, en aquell temps l’Antàrtida era un lloc reservat a herois i bojos. Va haver-hi unes 20 expedicions i d’altres tantes baixes en l’intent de mesurar i creuar el continent. L’expedició de Robert F. Scott, ha passat tristament a la història per haver concentrat el major nombre de morts, 5 inclòs el propi Scott, després d’haver arribat al Polo Sud geogràfic, just després del seu competidor Roald Amundsen. Al contrari que el gran Ernest Shackleton, que va aconseguir fama imperible malgrat no aconseguir l’objectiu de la seua segona expedició, creuar el continent antàrtic, per les innombrables gestes que va realitzar per tal de retornar sana i estàlvia la seua tripulació.

Conflictes moderns: la ciència al rescat de l’Antàrtida

Només finalitzar la Segona Guerra Mundial, l’interès per l’Antàrtida va ressorgir de nou. Acabada ja la fase exploratòria, les nacions s’esforçaven per fer valdre els seus drets de conqueridors uns, i la seua projecció geogràfica altres. A més, el nou escenari de la Guerra Freda feia témer a EUA un possible conflicte amb la URSS a l’Àrtic, on estan més pròxims geogràficament, i l’Antàrtida semblava un lloc menys sensible per a enviar tropes en missió d’ensinistrament militar. Fins a la fi dels anys 50, es van succeir diversos conflictes diplomàtics i militars entre Argentina, Xile i Gran Bretanya, i entre EUA i la URSS. Els americans, candidats a primera potència mundial, però sense reclamacions territorials legítimes sobre l’Antàrtida, van ser els primers a proposar la tutela internacional de l’ONU per al continent, intentant mantenir a la URSS fóra d’aquest joc de poder. Òbviament, l’URSS no va estar d’acord amb cap proposta que no la incloguera en peus d’igualtat amb els americans.

Entre juliol de 1957 i desembre de 1958, un període d’intensa activitat solar i per tant propici per a l’estudi de fenòmens ionosférics, es va celebrar l’Any Geofísic Internacional, centrat en recerques realitzades a l’Antàrtida. L’objectiu era utilitzar tecnologia militar desenvolupada durant la guerra amb finalitats pacífiques i aprofundir en el coneixement del continent austral, per a açò es va crear un comitè científic especial (Scientific Cometee on Antarctic Research, SCAR) amb els 12 països que desenvolupaven en aqueix moment recerques antàrtiques. Altres nacions van ser convidades a participar, assumint que la seua participació no conferiria drets de sobirania i amb el compromís de retirar les instal·lacions científiques en acabar l’Any Geofísic Internacional. Arribat el moment, la URSS es va negar, adduint que les recerques estaven encara en marxa. La ciència havia entrat de ple a l’Antàrtida, i també el seu ús com coartada per a mantenir la presència militar dels governs en litigi.

Eisenhower convocà en 1958 la Conferència Antàrtica amb els integrants de la SCAR en un intent de desbloquejar el conflicte i el titànic esforç va culminar en 1959 amb la signatura del Tractat Antàrtic, que va suposar, en plena Guerra Freda, el primer acord internacional de control d’armes en prohibint expressament les proves nuclears. L’Antàrtida va quedar consagrada a l’ús amb finalitats pacífiques i a la lliure recerca científica per al desenvolupament de la humanitat. L’intent d’internacionalització de l’Antàrtida va ser bloquejat pels països reclamants de sobirania i solament es va aconseguir una suspensió de les reclamacions, és a dir, el tractat no estableix que l’Antàrtida siga territori de tots, sinó que no és territori de ningú.

Situació de les bases antàrtiques permanents. Autor: Teetaweepo.

Els països signataris van ser els 12 que fins a aqueix moment havien registrat reclamacions territorials o mantenien presència a l’Antàrtida, a saber: Argentina, Austràlia, Bèlgica, Xile, Estats Units, França, Japó, Noruega, Nova Zelanda, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, Sud-Àfrica i la Unió Soviètica. El tractat va quedar obert a la signatura d’altres països, fins a completar els 50 actualment signataris. D’ells, 28 països, inclosa Espanya, són membres consultius de ple dret i els restants són membres adherits, amb veu però sense vot en les reunions del tractat. Una vegada més, la ciència és peça clau en aquesta distinció, doncs per a arribar a ser membre consultiu és necessari comptar amb una base antàrtica nacional o tenir una important activitat científica, mentre que els signataris originals no perden la seua condició, encara en absència d’activitat investigadora. En l’actualitat, el nombre de bases que donen suport logístic a la recerca antàrtica, amb tots els avantatges que açò aporta i també amb el seu cost ambiental, és discutiblement elevat, prop de 70 bases, la majoria concentrades a les Illes Shetland del Sud i la Península Antàrtica.

El Protocol de Madrid

A la vista de la creixent presència humana a l’Antàrtida, es signa a Madrid en 1991 el Protocol al Tractat Antàrtic sobre Protecció del Medi Ambient, on es consagra l’Antàrtida com una “reserva natural dedicada a la pau i a la ciència”. Es resolen les disputes sobre la possible explotació de les riqueses minerals ja que es prohibeix explícitament tota activitat relacionada amb els recursos minerals si no és per motius científics. Igualment, s’estableixen codis de conducta ambiental, la necessitat d’estudis d’impacte per a totes les activitats humanes, incloses les científiques i el turisme, cada dia més puixant, i s’estableixen protocols per a la gestió de residus.

L’Antàrtida desmilitaritzada?

La presència militar per si mateixa no és permesa a l’Antàrtida, no obstant això, les parts del tractat van acordar que les labors logístiques i de seguretat les realitzara personal militar dels diferents països membres per a millorar la seguretat del personal científic civil en un mitjà tan hostil com l’Antàrtida. En l’actualitat, el personal militar s’ha fet essencial per al desenvolupament de molts projectes antàrtics duts a terme tant a bord dels bucs oceanogràfics, com a terra ferma o sobre una llanxa pneumàtica. No obstant açò, a més de les tasques directament relacionades amb el tràfec de personal científic, suport a la recerca i manteniment de les bases, també hi ha països que realitzen regularment patrulles de vigilància.

Aquesta és l’Antàrtida d’hui, emparada per la ciència i oberta al ciutadà, però també exposada a la degradació i encara assetjada pels interessos dels governs. És l’Antàrtida que vaig poder veure en la campanya del 2012-13, ara que ja no cal ser heroi ni boig per a seguir les empremtes de Shackleton.

Imatge de capçalera: Frank Hurley, Imperial Transatlàntic Expedition. The Ralls Collection.