Les males herbes de l’art
Els objectes artístics poden ser alguna cosa més que un element merament estètic. En ocasions, serveixen de suport per al desenvolupament de noves formes de vida que els alteren i que ens obliguen a plantejar solucions científiques per conservar-los.
Els objectes artístics i patrimonials són capaços d’actuar com a substrat per al desenvolupament d’organismes i microorganismes que en molts casos produeixen deterioracions i efectes indesitjables sobre el mateix, com a conseqüència del seu creixement i metabolisme. Però a més, la gran varietat de materials dels quals es componen les obres d’art, fa que l’estudi dels fenòmens de biodeterioració en aquests suports siga una tasca bastant complexa.
Un dels casos més vistosos és el creixement de plantes vasculars en elements arquitectònics i jaciments arqueològics. Encara que en els últims anys existeixen alguns corrents que defensen que el desenvolupament d’aquests organismes és part natural del jaciment, normalment es tendeix a eliminar o minimitzar l’efecte del creixement de la flora, de manera que ens permeta realitzar una interpretació correcta de l’àrea arqueològica. No obstant això, en el cas d’elements monumentals, com són fonts, campanars, escultures, claustres, etc. es tendeix a l’eliminació d’aquests elements, amb la finalitat d’evitar majors deterioracions i preservar la integritat de l’element patrimonial.
Desenvolupament de plantes vasculars en les parets d’una font monumental del segle XVI
En el cas de les plantes vasculars, aquestes són capaces de produir trencaments i fissures en la pedra quan les seues arrels penetren entre els morters que les uneixen. Així, moltes vegades es produeix una pèrdua de cohesió del substrat que acaba amb esfondraments i pèrdua de parts integrants del monument. Un dels casos més cridaners a València va ser el creixement d’una figuera (Ficus carica L.) a la part alta del campanar de l’Església del Carmen, i que va romandre allí fins que es va resaturar fa uns anys. D’altra banda, els briòfits i molses són capaces de formar espesses capes sobre les roques, modificant per complet la seua aparença i introduint les seues ricines en el suport, afavorint la disgregació del mateix.
A la dreta, fragment del briòfit Tortula muralis oposat sobre les roques d’un abric amb art rupestre observat a la lupa estereoscópica. A l’esquerra, escultura “Mujer sentada” d’Helena Sorolla amb presència d’algues i cianobactèries. Jardí del Museu Sorolla de Madrid
Aquest creixement es produeix quan les condicions ambientals són favorables per al seu desenvolupament, com un contingut suficient d’aigua, una adequada il·luminació que garantisca la funció fotosintètica i una bona porositat del substrat que permeta la penetració de les ricines i arrels. A més, algunes espècies poden causar coloracions de la pedra a través de l’alliberament de compostos orgànics. Però des del punt de vista de la conservació, els efectes poden ser tant negatius com a positius. Negatius perquè s’afavoreix el creixement d’altres organismes i es deteriora el suport, a més de l’indesitjable impacte estètic, i positius perquè es redueix l’efecte de l’erosió eòlica i es modifiquen els intercanvis de sals.
Pinacle que culmina una font monumental del segle XVI, colonitzat per líquens i molses
Però no són les plantes els únics organismes capaços de produir alteracions en el suport. Per tots és conegut l’efecte dels líquens sobre els edificis i monuments. Gràcies a la seua morfologia, són capaces d’adherir-se al substrat i romandre en ell durant extensos períodes de temps. En aquest cas, cal sumar al dany produït per fixació del líquen al substrat, els fenòmens bioquímics associats a la producció de substàncies i àcids liquènics, que produeixen pàtines acolorides que canvien l’aparença de l’obra i que en molts casos penetren en la pedra fent molt difícil la seua completa eliminació. Com en el cas de les plantes vasculars, existeixen autors que defensen l’acció protectora d’aquests organismes, reduint els danys que produeixen l’aigua, el vent i els contaminants atmosfèrics.
Vista zenital de la barana de la teulada en una Catedral del segle XIV. El substrat està totalment colonitzat per líquens, molses i vegetals superiors en el morter
D’altra banda, els microorganismes sempre es troben recobrint qualsevol objecte i posseeixen un ampli potencial per a deteriorar la pròpia obra d’art. Estem parlant de bacteris, fongs i algues capaces de desenvolupar-se en superfície i produir alteracions físic-químiques en l’objecte. Els bacteris són capaços de produir crostes acolorides, pulverització i exfoliació dels materials. Aquests canvis de color poden produir-se bé per l’expulsió de substàncies acolorides o bé per reacció química de compostos del metabolisme secundari dels bacteris, en reaccionar amb elements presents en el substrat.
Cultiu en placa d’algues procedents d’escultura situada a l’aire lliure
Normalment, és imprescindible conèixer l’ecologia microbiana per a entendre els processos de colonització dels materials per part dels diferents microorganismes. Així, els fongs solen aparèixer en etapes posteriors a la colonització bacteriana, ja que com a organismes heteròtrofs necessiten de la presència de matèria orgànica per a sobreviure. El principal problema que plantegen és el seu creixement en forma d’hifes, capaces de penetrar fortament en el substrat i causant greus problemes en l’estructura superficial de les obres, d’ací el complicat de la seua eliminació. D’altra banda, les algues i les cianobacteris es troben moltes vegades en obres exposades a ambients exteriors, com és el cas de fonts i escultures a l’aire lliure. La seua presència està principalment limitada per la presència d’aigua, llum i nutrients.
Tradicionalment, s’ha abordat l’estudi d’aquests fenòmens a través de la identificació dels agents causants de la biodeterioració, a través d’una unió entre la ciència i l’art. Aquesta sinergia ha anat desenvolupant-se amb els anys, nodrint-se dels avanços produïts en tots dos camps. De forma clàssica, es realitzava una identificació dels microorganismes a través del cultiu en placa i la seua posterior visualització al microscopi.
Cultiu en placa de fong aïllat a partir de colonització en una pintura mural
Observació al microscopi òptic del cos fructífer d’un fong ambiental aïllat a partir d’una escultura de pedra
No obstant això, en l’actualitat comptem amb potents eines per identificar aquests organismes a través de tècniques de biologia molecular. Amb aquesta metodologia podem ampliar el nombre de microorganismes estudiats, en evitar el biaix produït en el cultiu en placa, ja que la major part dels microorganismes presents en una mostra no són cultivables en el laboratori. Però a més, ens permet conèixer millor quines són els agents involucrats en els processos de biodeterioració, identificant amb exactitud el seu grup taxonòmic i coneixent què processos metabòlics són capaços de dur a terme, i si afectaran o no al substrat.
Malgrat tot l’exposat, no cal oblidar que l’interès actual per l’eliminació de qualsevol rastre biològic de la superfície de les obres no deixa de ser un corrent cultural. Hem de recordar que en altres períodes històrics es va fer molt popular el gust per les ruïnes i els espais humans en desús recolonitzats per la natura. Cal trobar per tant un equilibri entre la conservació, l’estètica i l’apreciació cultural de les obres. Un equilibri que és difícil d’aconseguir quan es tenen solament en compte aspectes subjectius, com per exemple, la valoració positiva per part de la població del fet que la seua catedral o església estiga repleta de líquens o verdín, ja que la imatge culturalment acceptada és aquesta, sense tenir en compte els efectes perjudicials que pot tenir en el Patrimoni.
Des de la biologia aplicada a la conservació del Patrimoni es tracta de donar una visió objectiva dels problemes derivats de l’acció biològica sobre les obres d’art, aportant una solució científica per a la seua conservació, així com investigar en tractaments menys agressius tant per a l’obra com pel restaurador d’obres d’art.
