Recollir els “cabells de la Mare de Déu” escampats en la nit de Sant Joan
Bona part dels rituals i llegendes de la nit de Sant Joan apunten a la sanació, a aconseguir l’amor o la protecció front a qualsevol mal. Algunes també van dirigides als xiquets mitjançant rondalles, llegendes i contes que faciliten el trànsit entre la seua innocència i la participació en la nit màgica de Sant Joan. Una d’eixes llegendes, la vam recollir a la Vila Joiosa (la Marina Baixa). I com tantes altres de caràcter similar, romàntic, ha perdurat associada a llocs i moments de singular importància.
La roca encantada
La rondalla anima els menuts a recollir els suposats cabells vermells que se li han després a una dona misteriosa que habita a les profunditats d’una roca ben singular, la Roca encantà(da). Una roca que guarda, impertèrrita, el camí que enllaça la creu de Pedra amb el pont del barranc de les Robelles (un afluent del riu de Sella o Amadòrio), el pont del Salt d’en Gil (erròniament pronunciat “de Sant Argil”).
Eixa roca és un aflorament petri de singular personalitat, idoni per enllaçar, a lloms de la llegenda, els patrimonis natural, cultural i sentimental.
Segons conten els majors, en determinades nits de lluna plena la roca s’obria i d’ella eixia una dona que portava una madeixa de fils o de cabells que escampava pel camí fins arribar a la creu de Pedra, en l’antic camí del Peix que unia la Vila amb Alcoi. Des d’allí tornava de nou a la Roca per esperar la propera lluna plena… o a la nit de Sant Joan.
Aquell que arreplegara el darrer dels cabells escampats per la dona abans de tornar a la Roca i desaparèixer, aconseguiria l’amor vertader o allò que més desitjara. Així que… si la nit de Sant Joan era, a més a més, de lluna plena… ja ens podem imaginar la de virtuts que tindrien.
En caure a terra, eixos fils cobrien les plantes que hi havia pels voltants. I resulta que a la zona de la llegenda abunden eixos “cabells”. Uns filaments vegetals de característiques ben singulars.
Els cabells vegetals de la dona encantada
Els presumptes cabells són, en realitat, les tiges d’una planta paràsita d’unes altres, ja que en lloc d’elaborar clorofil·la per fabricar-se l’aliment, emet uns filaments destinats a encaramar-se a les plantes que tenen la mala sort de trobar-se en el seu camí; i com si fóra una mena de vampir vegetal, els hi fica les seues “dents”, uns òrgans xupladors anomenats haustoris, que absorbeixen la saba que la planta havia fabricat per a si però que acabarà nodrint la seua paràsita.
Popularment coneguts com “cabells de la Mare de Déu” o “barbes de caputxí” corresponen a les tiges filamentoses de la Cuscuta epithymum, un nom que ve a significar, si fa no fa, cuscuta “que puja” (epi) sobre el timó, timonet, tomello o frígola (Thymus sp.).
Però la paràsita no ho és en exclusiva del timó, sinó que també s’enfila sobre altres arbustos, també habituals als voltants de la Roca encantada i de llocs semblants: romer (Rosmarinus officinalis), timó mascle (Teucrium sp.), rabets de gat (Sideritis sp.)… i fins i tot argilaga (Ulex parviflorus), espígols (Lavandula sp.), cepell (Erica multiflora), botja blanca (Anthyllis sp.), setge (Helianthemum sp.), gorromino (Ononis natrix), lletreres (Euphorbia sp.) i altres espècies típiques de brolles i timonedes.
Mancades de clorofil·la, les tiges dels “cabells de la Mare de Déu” són d’un color vermell o groguenc; són, a més, volubles i capaces d’entortolligar-se, d’enroscar-se entre les rames i les fulles de la planta parasitada sobre la qual es mostren amb un aspecte de cabellera més o menys atapeïda.
Les flors, de color blanc o rosat, cobreixen la planta com si es tractara de confits sobre un pastís, la qual cosa ha servit perquè la planta reba a alguns llocs el nom de “confitets”.
Doncs bé, la nit de Sant Joan hi ha qui encara porta els seus fills als voltants de la Roca encantà de la Vila Joiosa a recollir pels voltants els cabells de la Mare de Déu; uns cabells la infusió de les quals, segons apunta Font i Quer al seu magnífic recull de farmacopea Plantas medicinales (1961), són laxants i faciliten la secreció biliar i la desaparició de les flatulències.
Un bon remei casolà que pot servir per pal·liar els excessos comesos en els sopars i vetllades de les nits de Sant Joan.
Però, sobretot, animar als infants a trobar-los, recollir-los i guardar-los estimula que aprenguen a mirar, a cercar amb la vista, algunes de les meravelles de la natura que ens envolta.
En la nit de Sant Joan, sí, però també en qualsevol altre moment.
